Atzur, blau intens, una línia opalí que s’esvaeix separant l’espai en dues parts i després... blau glauc i més blau, i jo, nua, miro aquest arc iris blavós, que es mou i que canvia cercant el seu destí. Vestida de nit els cabells em cobreixen l’esquena i observo atentament el mar i el cel, deserts, només la creixent lluna interromp els meus pensaments, incerts, de dubte, de passió, d’avorriment, de pau, de guerra, de malson, de benestar... pensaments que sempre estan amb mi, i que un dia són uns i un altre són uns altres, perquè la vida oscil·la i ho fa al mateix ritme que nosaltres... i entre aquest garbuix d’idees: la lluna, que s’entesta a crear suaus ombres sobre el meu cos. Ombres de quietud i de lluita, però benignes i, contradictòriament, càlides.
Potser algú m’ha abandonat, fugint per entre l’oceà assossegat, enllà de les meves abraçades, lluny del meu alè manyac.
I els cabells, que m’acaronen, tímids, el coll, les galtes, l’espatlla i la cintura, arran reposen tranquils i impàvids, serens com jo mirant les teves darreres passes, el turquesa dels teus ulls, el blau de tot aquest món que m’envolta.
La brisa interromp, allunyant de mi les setinades mans del res, el repòs i la presència d’esperit, que marxen, també, acompanyant a l’amat. Mar enllà, lluny de la meva sal i de la tendresa dels meus llavis.
O potser t’espero, tranquil·la i plaent com sempre, del teu llarg viatge. I cada nit cerco, sobre la sorra daurada, els camins que et portaran al meu si. Nua t’espero, amb els peus dins l’aigua tèbia i un respir.
I sempre, la lluna indiscreta m’observa, i potser se’n riu de nosaltres, dels nostres secrets, de la nostra misteriosa vida... Qui ho pot saber...
Els meus pits, lleugerament colrats, es deixen també acaronar pel fred de la nit i la brisa salada i pels meus cabells llargs, llargs i morens. I esperen unes mans càlides, les teves, o s’acomiaden de tu.
El meu ventre, fina estructura maternal, espera curullar-se de joia o potser ja ho està. I amb les mans acarono, mà rera mà, la pell tendra que em cobreix i encerclo amb els dits en meu melic, i deixo de sotjar el mar per mirar-me a mi, jove i bonica i trista, o potser alegre, davant la terra, davant el món, davant del res i davant del tot però sobretot davant la teva essència, que ve, o que se’n va, però, això sí, sempre present, al meu costat.
I el pubis, ondulat, discret de les paraules, porta a les cames, llargues, fermes i s’oblida del darrera, espectacular fesomia femenina, canal que porta a l’esquena, o a la inversa, que fina i estilitzada deixa reposar la cabellera, ignorant de tot i de res.
I em miro, reflectida en els meus pensaments, sóc bonica, els ulls d’ametlla, la boca de cotó i les galtes rosades i tu te’n vas, o tornes, i de moment jo estic aquí, sobre la sorra, dins el mar, mirant enllà, deixant-me estimar per la lluna, pels peixos que s’acosten als meus peus, per les petxines i els cargols de mar. Sola, davant la immensitat del sempre blau, dels blaus de la nit i del dia, espero. Potser ploro, o ric, però sempre espero.
I, a la llunyania, sovint em sembla veure-hi imatges del teu vaixell d’amor, o d’odi. I calma, espero que t’apropis, o t’allunyis. T’he estimat o t’he odiat tant que se’m fa estrany no tenir-te i esperar-te, o deixar-te marxar. Tanco els ulls i continuo veient-me, ara però reflectida en el teu blau, a voltes llunyà i fred a voltes proper i càlid. Sóc bonica i m’estimes, o m’odies, i vens, o te’n vas, i m’esperes, o no. Tu estàs a una banda i jo a l’altra i ens volem trobar, o no, però malauradament hi ha la mar, o potser per sort. De totes maneres no estic sola, m’estimo i la natura també. Em mostro nua davant l’univers, plaent i segura de mi mateixa. I deixo, una altra vegada i una altra, que la nit es recreï modelant-me el contorn, i que els peixos mirin els meus pits i que el mar... Nit serena, dona serena- sirena...
Des d’una de les tres portes es podia veure la sala completament buida, tots els racons abandonats de gent. La sort, potser, d’aquella cambra era que alguns dels quadres sostinguts a les parets la feien menys freda, n’hi havia molts i molt diferents, de totes les mides, de grisos i de multicolors. Al mig de l’habitació hi havia una gran estructura de ferro destinada al suport de desenes de cadires, d’aquelles que no pesen gens i que són fàcils de portar, petites i de color negre i que penjades pel respatller oscil·laven amunt i avall del bastiment metàl·lic. Un sofà noucentista, entapissat de color vermell, reposava encarat a una paret d’on un enorme quadre hi penjava. I, per totes bandes, distribuïdes arreu d’aquell petit espai, altres cadires, també vermelles, encoixinades, més còmodes que les primeres. Dels negres, faltava un seient, que no estava al seu lloc penjat.
A l’ampit d’una de les portes que conduïen a l’habitacle algú hi estava recolzat, un home que mirava fixament en una direcció. Silueta immòbil que esguarda, pacient, com el caçador o com l’enamorat que desitjós de la presa perd l’hàlit fins a aconseguir el que vol. Vestit, elegant i íntegre, com un nuvi, de color fosc, i amb barret de bombí descansava les seves mans dins la seva armilla negra. I els ulls turquesa li brillaven, potser era una llàgrima. Sobre el guardapits cenyit, la jaqueta ocultava qualsevol imperfecció del cos i les pinces dels pantalons.
Des d’una de les finestres, n’hi havia dues i eren paral·leles en el mateix pam de paret, es veia caure la tenebra, i la plena traçava ombres indescriptibles dins la cambra. L’home impertorbable, entre les foscors, semblava recordar alguna cosa, però continuava espiant. Mentrestant, cada cop més ferma la fredor i sobretot els seus obscurs. Insistent, la nit s’entossudia a ennegrir el seu entorn, aplicava el seu silenci.
De l’home se’n podia destacar el negre, el bombí, encobrint un cabell clenxinat i la imatge d’un jove del segle XXI, les cames lleugerament creuades, primíssimes amagant-se dels pantalons, les mans dins les butxaques, però sobretot la seva mirada unidireccional, allà, a l’altre costat de l’habitació, enfront seu, a uns tres metres d’ell. El perdut esguard escrutava alguna cosa. Potser una figura, una forma despullada. Sense perdre ni un segon de vista allò que li prenia tota l’atenció, el jove es va treure de la butxaca de l’armilla una pipa i, mentre l’encenia, el fum difuminava els seus ulls plens de llum. A pocs metres de la negra forma, emboirada per la cortina gris, un cos. Ja no una forma, una figura, sinó un cos despullat, una silueta perfecta.
Observada per una persona, estranya a qui pogués ser, la noia observava alhora. Asseguda sobre una cadira negra, igual que les que estaven penjades sobre l’estructura del bell mig de la sala, la noia contemplava, quieta, alguna cosa al seu davant. Indiferent a la foscor i als ulls que li mossegaven la pell.
Dins la sala, dos cossos, un al llindar de la porta i l’altre assegut. L’un, el noi, l’altra, la noia, l’un, incert dels pensaments ocults, i l’altre, aliè a les secretes mirades. En l’aire misteri, tensió, anhel, delit.
El noi de negre, encisat per la bellesa del nu femení deixava passar les hores, i només el sensual de la dona aflorava a la cambra. L’home no s’adonava que la llambregada femenina era totalment per al quadre de seu davant. Dèbil, ell no ho podia veure perquè només tenia ulls per sentir l’escalfor del sexe donívol sobre la cadira i pensar en la brisa que els llargs cabells morens podrien oferir-li una nit de vent.
Fumant, xuclant cada cop més fort la pipa, l’home es deixava transportar a l’univers inquietant de la noia a través de les seves corbes. Esvelta, preciosa, asseguda immòbil davant d’una obra d’art, completament despullada, hores i hores, esperant qui sap què o qui.
El motiu de l’abstracció de la jove era una obra d’art, un quadre, una pintura, una poesia sobre una tela de vuitanta per seixanta centímetres. La mirada d’un artista sobre la realitat i la concepció d’aquesta realitat a través dels espectadors. El públic, nosaltres, els que mirem i que ens deixem meravellar per les històries que podrien ser, per les històries que ens inventem o que elucubrem o que, fins i tot, creiem certes. En definitiva els nostres sentits posats al davant d’alguna cosa que ens estimuli la imaginació.
Sobre el llenç una jove airosa, d’esquena al públic, roman despullada i, protegida només per la seva llarga i ondulada cabellera, impàvida resta envoltada de blau, el del cel i el del mar. D’aquesta manera, vestida de nit, ella, d’esquena a nosaltres, contempla impassible el confí.
Impertinent, la lluna trenca aquesta uniformitat i posa al damunt del cap de la musa.
No podia dormir, al seu cap sobrevolava la idea de les infidelitats del seu home. Volta rere volta el veia abraçant altres cossos que no eren el seu, altres mans acaronaven els seus cabells daurats, i la seva tènue barba i li recorrien el cos perfecte. No podia tolerar més aquesta situació insostenible, havia de fer-hi alguna cosa. Només era capaç de perseguir-lo, d’observar els seus moviments, de regirar-li les butxaques de la roba, de mirar-li amb detall qualsevol cosa que pogués ser o semblar-li sospitosa d’engany... Volia dir-li... Aquella situació no era gens humana, no podia suportar la tensió, exagerada. Per què la torturava amb les seves farses? Que la deixés! Tan debò fos tan fàcil, les paraules no li sortien del cor, només les accions cada cop més exagerades i la voluntat cada cop més insistent de voler-lo posseir tot, fins al límit de la possessió humana. Menjar-se’l, sí menjar-se'l, mmmmm, això seria el clímax de la possessió! No tornar-lo a sentir no era important. Menjar-se'l, menjar-se'l una bona opció! Ara podia entendre els artistes i col·col·leccionistes que obsessionats per temes escatològics tenien a casa seva els seus propis excrements o fins i tot els d’altra gent (sovint famosos), en vitrines o la nevera. Finalment entenia aquest afany estrany. Si se’l menjava podria tenir-lo sempre amb ella, desprès de digerit i evacuat el guardaria en petits pots, repartits per tota la casa. Potser de tant en tant els obriria per impregnar la casa de la seva olor... Vist fredament no semblava tan mala idea... Si no era només seu no seria mai de ningú! La turmentava diàriament la idea que es pogués veure ja no només amb altres dones si no amb qualsevol persona. El fet de compartir-lo era inadmissible per la seva ment, cada cop més malalta. 
