Segons literaris

La història d'en Pere Porter

2012-01-29T21:17:00.005+01:00

Eric Herman

2009-11-29T10:14:00.000+01:00

Eric Herman - The Tale of the Sun and the Moon on MUZU.

2009-05-20T13:48:00.003+02:00

FATUÏTAT
¿Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre, si no ens podíem permetre
el luxe de la vanitat? L’home és un animal fatu, l’únic —dins l’escala zoològica— que té la possibilitat
de ser-ho. Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi intel·ligible, és
aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama, ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el
respecte, en la mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la seva òrbita i segons les
seves forces, intenta procurar-se això: una vanitat satisfeta. Hi ha qui s’ho procura pel camí de la
humilitat i tot. Es tracta de ser important: a l’oficina, a l’acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper
dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera que ha trobat l’home —l’individu, potser
l’individu individualista— de passar l’estona agradablement. L’estona o —si voleu— la vida. Que
tot és una mateixa cosa.

Diccionari per a ociosos, Joan Fuster

El Carrilet

2008-12-01T10:47:00.002+01:00

Asseguda a la plaça Major del poble la mare observa les amigues que s’acosten. Entretant es deixa captivar per l’ambient fresc sota els arbres i el terra humit proper a la font. Cada dia es troben allà, xerren i amb un cert to presumit relaten què han fet el cap de setmana, després es preparen per anar a la perruqueria, a pentinar-se o a fer-se la manicura. Preocupades pels vestits que porten ningú sospitaria que han dedicat tota la seva joventut a tirar endavant a una família, treballant el camp i fent veremes al Rosselló.
Els anys seixanta no van ser gaire bons per a nosaltres. La meva família acostumada a treballar el camp havia passat èpoques molt difícils. La mare solia anar a Girona carregada d’enciams, tomates, alls tendres, mongetes, pèsols, algun conill o pollastre i fins i tot pollets. I mentre pujava al Carrilet deia cofoia “som-hi! A fer dimarts!”. A ciutat hi vivia molta gent per això, malgrat l’esgotament d’estar-se tot un dia fora de casa, sempre tornava satisfeta i amb un bon calaix. Els dilluns la mare no s’adormia fins ven passada la mitjanit, preparant el dinar pel dia següent, i a trenc d’alba, sense que ningú la sentís, prenia el cistell i s’enfilava al trenet. La mare tenia trenta- vuit anys i sovint ens explicava que el seu pare, el meu avi, també havia agafat el Carrilet per anar a fer mercats. Jo, que era la gran de cinc germans, també havia de seguir la tradició. Al principi d’acompanyar a la mare vaig trobar-ho divertit i me’n reia de la gent despistada que corria camps a través per agafar el trenet. Però aquells temps fugissers s’acabaven i el Carrilet va deixar de funcionar i les absències de la mare van ser més freqüents, les veremes en tenien la culpa. Mentrestant jo m’anava fent gran i el turisme em va meravellar. Vaig decidir dedicar-m’hi de valent i de l’hort n’extreia tot el necessari per fer els cuinats casolans que m’havia ensenyat a fer la mare i la cria d’aviram ja no era sinó per satisfer els gustos d’aquells que, enamorats dels pins, els roures i les sureres, es deixaven caure al nostre poble impregnat d’olor salada i de la brisa humida del capvespre.
Als meus cinquanta- dos anys miro als meus fills i desitjo, per sobre de tot, que no perdin les tradicions que ens han fet mediterranis, treballadors, responsables i gelosos dels nostres bens, de la nostra cultura. Desitjo també que puguin gaudir de la vida, alternant plaer i feina, de la mateixa manera que ara ho pot fer la meva mare i com he fet jo.

Fires

2008-10-28T23:21:00.003+01:00

Els gironins les tenim aquestes coses...

No poden faltar per sant Narcís les fulles de plataner cobrint la Devesa, l'olor de fogueres coent castanyes i moniatos, la humitat dels dies que s’escurcen... I és clar! Tampoc pot faltar la fred les nits de Barraques. Per Barraques el "jovent" ha de passar fred, els peus se'ls han de glaçar però estoicament, com a bons gironins que som, aguantem, amb una mà la cervesa-cubata-aigua-o-derivats i amb l'altra l'alegria de saber que això és un acte social. Si no hi vas no existeixes! Punt de trobada de gent que no veus en tot l'any, de la que veus cada dia però que també t'il·lusiona trobar... Com deia un esdeveniment social que condiciona la teva posició i status. Per això cada any per aquesta època se'ns omple el cor de goig i diem: "Ei! Que estem de festa! Veniu, veniu!".

Comença el curs!

2008-09-26T12:30:00.002+02:00

Segons és el gran oblidat aquests dies... però no he marxat de la xarxa! Segons és plaer i Xiu-Xiu feina i és clar que al setembre n'hi ha que en tenen molta! Us passo l'enllaç per si us fa gràcia fer-hi un cop d'ull.
http://blocs.xtec.cat/xiuxiu/

Prometo tornar!

Sentiments contradictoris

2008-09-05T23:11:00.005+02:00

Són aquells que per una banda et fan sentir bé i que per l'altra t'empenyen al ressentiment. Saps que ho fas per un bé comú (o potser egoistament però això ara no té cap importància... o potser més de la que ens pensem?) però alhora el cor se t'encongeix. Saps que podràs tornar a ser tu mateixa (de fet, tens proves fefaents que tornes a ser la mateixa d'abans), que podràs tornar a prendre decisions úniques! I tot i això hi ha una gran part de la teva persona que et vol fer creure que no ho hauries d'haver fet. Gaudeixes de l'estona que estàs al gimnàs ballant "latino", dels moments en què prepares el dinar i fins i tot d'aquells moments en què et toca rentar els plats... Què em passa? Com puc ser tan freda? Descans, relax, tranquil·litat quins sinònims més preuats en aquest món d'estrès on tot passa tan de pressa...

Llegir amb sarcasme

2008-08-26T16:58:00.006+02:00

La veritat és que últimament tinc el tic, la mania o la debilitat de llegir les samarretes -roba- de la gent i m'agrada fer-ho. És com aquells que sumen i resten els números de les matrícules dels cotxes, conten les escales, finestres, arbres i tot el que troben al pas. Definitivament, tics nerviosos que no són contraproduents però que tampoc ajuden. Aquesta manera de passejar-me per la vida sovint sí que juga males passades -mirar a llocs indeguts detingudament sense cap mena de pudor -escot, cul, panxa- però és que la lectura és la lectura!

Fins aquí cap problema, suposo, ja que si portes una inscripció a la roba deus voler que algú la llegeixi, no? Ara bé, la meva afició va més enllà. El procés és el següent: miro, llegeixo i després analitzo. M'explico. Suposem el text següent -verídic! Per cert, qui s'inventa les frases? És qüestió d'estil o de sarcasme?- "el sexe oral no produeix càries", d'entrada la frase pot resultar divertida, poca-solta però sobretot la trobes desconcertant sí qui la porta és una dentadura picada! I sí, la majoria d'aquestes lletres poden tenir una doble lectura, segueixo: "si us plau deixa de somiar amb mi" -duia algú més lleig que un pecat-, o bé "si no t'agrada la meva conducta tindràs un greu problema" -en aquest cas vaig abaixar la vista i vaig tirar endavant ràpid, ràpid- I així indefinidament van passant els cossos vestits de la gent fins que em topo amb "aquesta bossa me l'ha regalat el teu xicot", ostres! Ara entenc el desfalc familiar! I ara, què haig de fer?

2008-08-24T23:53:00.004+02:00

Ja fa 25 anys del Super Cine Exin! Qui ho havia de dir que després de tant de temps recuperaria la caixa, empolsegada però rigurosament endreçada al garatge, d'aquest magnífic projector de la meva infantesa. Doncs sí, sortosament a casa meva el van protegir del temps per ara tornar-me'l. Quin és el pecat? Que per culpa d'això m'he fet mig col·leccionista... I ara busco aquells cartutxos blaus amb històries contingudes dels personatges de Disney -entre d'altres- i dels no em Barrufa (que enguany celebren el seu cinquantè aniversari). Tot plegat un "remeber" agredolç pel temps que va passant i per com l'hem passat.

Un bon enllaç per saber més sobre aquest projector:

http://rosaspage.com/exin/ecinexin.html

Sacsimort

2008-08-08T13:19:00.004+02:00

Ahir passejava per la meva ciutat i vaig topar-me amb un carrer curiós: el de Sacsimort. Avui he buscat a l'etimològic el seu origen i només n'he trobat que és un llinatge gironí. De fet sembla que deduir-ne el significat no és gaire difícil i com diu David Gálvez això ens pot despertar la imaginació. M'agradaria poder-ne crear un conte però de moment ho deixo al racó de les coses per fer que començaré al setembre (suposo que com tothom, tinc una llista llarguííííííííííííííííííííssima de bons propòsits!). Us deixo amb la càlida fotografia d'aquest carreró amb història -des del segle XVI- i amb el detall que en una de les seves parets hi ha una inscripció hebrea (aporto també la traducció del text). Això sí, és clar que encara em queda el dubte -que no he pogut resoldre per cap de les 277 entrades al google- d'aquest curiós cognom...

... Tampoc a les pàgines blanques hi ha cap vestigi d'aquest llinatge a la ciutat... però en queda un carrer amb una inscripció a la pedra...

Trenes

2008-07-29T00:27:00.003+02:00

Doncs sí, vaig aprofitar les vacances per fer-me fer trenes! Sé que és una de les coses típiques, pròpies dels viatges... Però què hi farem!? Suposo que m'imaginava com la Bo Derek a "mujer 10" sortint de l'aigua i fent anar les trenetes xopes de mar amunt i avall. D'entrada l'efecte va ser bo. Una Marina diferent. Vaig pensar que la tibantor dels cabells em passaria al cap d'unes hores, un dia com a molt... I no! Ni una setmana després del meu agosarament i ja me les he tret. Cabells tibant-me el front, l'occipital i el temporal i sobretot la picor! Quina picor! Dutxa rere dutxa i el cap exigint-me ser rascat! No sé si pel meu frenesí grataire, o per algun altre motiu, les gometes negres, que escrupolosament vaig anar triant per fer-me la tortura, s'han anat trencant deixant lliures alguns dels pèls supervivents. És clar que he aprofitat l'avinentesa per deslliurar a la resta de captius. Va ser bonic mentre va durar. Durant alguns dies si que vaig recrear l'escena de l'aigua de la 10. Però la veritat és que m'he sentit millor avui quan, després d'unes hores de llibertat capilar, regava la gespa i accidentalment m'he remullat els peus. Urg, brrrrrrr. L'aigua era molt freda i un calfred m'ha recorregut el cos però no he pogut evitar tornar-hi, aquest cop intencionadament i tot seguit dels peus a les cames, com qui no vol la cosa. Quina sensació més plena. Els arbres fruiters testimonis d'aquests segons de plaer, l'ambient calorós deixant-se seduir per la brisa pervertida d'aigua, els peus xops trepitjant l'herba seca i humida alhora, i alguna formiga curiosa que pessigollejava cama amunt. I ara que ja és hora de son encara em dol el cap però espero demà per poder-me tornar a refrescar els peus.

Tancat per vacances

2008-07-25T16:12:00.002+02:00

Aquest cartell l'hauria d'haver posat fa uns quants dies... Ho sento! La veritat és que entre Jaume I i Juan Rulfo els dies em van anar passant sense adonar-me'n i de cop estava a Menorca, pura, tranquil·la, dolça i tendra illa. De record porto una fotografia "des jaleo" i la pau d'haver estat en un lloc ple de natura i bona gent.

Aproximadament 270

2008-06-26T00:44:00.003+02:00

149 cremades lleus
14 de greus
41 amputacions
65 lesions oculars
(...)

Podem pensar si tot plegat és per mala sort, pel mal ús dels petards... Però la qüestió és que hi ha molta gent que passa males estones per culpa de les "piules" i no és d'estranyar! Veient els resultats qualsevol no s'espanta... ja no pels explosius que un mateix pugui fer esclatar sinó pels que et poden sorprendre! A la fotografia suposo que un projectil disfressat de bones intencions (o no) va estavellar-se contra el vidre d'una de les finestres del gimnàs d'un institut.

El nus

2008-06-03T23:46:00.002+02:00

Són les dotze del migdia. Fa un sol de justícia i la calor no em deixa respirar, lentament m’ofega. Ara toca la part més dura: fer el nus, ben fort, ha de durar tot el dia, això és primordial. Més val no pensar-hi, com més aviat comencem més aviat acabarem, de fet només és el nus de sempre. És senzill, molt senzill. Sempre surt bé. Per fer-lo només ens cal un coll, un coll disposat o obligat, tan se val. Tot seguit, i quan tot està a punt, agafem el teixit seleccionat, bo, durador, sobretot resistent, i el passem a l’entorn del coll, que ha deixat de ser un ser un tros de carn indeterminat per convertir-se en l’objectiu principal. Ho fem sense tremolar; de manera precisa; com un cirurgià de prestigi, cal estar per la feina. No badem! Un cop tenim embolcallat el coll només cal anivellar i centrar bé les dues parts que s’han de nuar. Triem una dreta, que serà la teva esquerra o bé la dreta del del teu davant. Feta la tria, l’agafem i la passem per davant de la part esquerra i després per darrera, i després altre cop per davant, i tornem a voltar, però aquest cop, a mig camí, i com si fos una serp, la fem sortir per dalt, pel centre de tot l’embolcall. Finalment: un petit cercle a l’entorn del coll i un teixit que no ha parat de donar-hi voltes, delicadament. Per una d’aquestes passades anteriors fem un petit conducte i hi fem passar pel mig la part dreta, que en cap moment no hem de deixar per la perillositat que això comportaria. Fet això ara només cal posar-ho tot en ordre i el nus de la corbata ja està fet.

Por escènica

2008-05-30T22:42:00.003+02:00

Doncs sí, tinc por escènica! No, ara no faig teatre, però n'he fet! La cosa és que des de que vaig assistir a la presentació del llibre LCL i vaig poder conèixer a la gent que em llegia (i la que em va dir que em llegiria) m'he col·lapsat. Fa riure, no? Hi ha dies que em poso davant l'ordinador per evadir-me (com he fet sempre), miro el blog (puc escriure una d'aquelles coses que no entenc, qualsevol bajanada que em passi pel cap... Ostres! I quan estic a punt de fer-ho... Canguelis! Què diran? Què pensaran els meus lectors? Els meus lectors! Mmmmm, és clar que els hi dec un respecte!). Bé, trenco el gel amb aquesta declaració humil: Tinc por escènica! Arrrrrrrrrg! A veure si quan no vagi tan enfeinada aconsegueixo dir alguna cosa de més profit!

Crònica ràpida

2008-05-18T00:07:00.007+02:00

Avui a les 19h s'han materialitzat algunes de les persones amagades als blogs. Semblava com si tots ens coneguéssim, tots sabíem alguna cosa o altre d'algú, tema de conversa n'hi havia, si volíem. Tot ha estat perfecte, la posada en escena -algú deia glamorosa-, les lectures emotives "del lector", la música -genial!-... En definitiva un acte com cal -crec que allà enmig ens hem pogut sentir importants -literàriament parlant- per uns segons (o potser ens hem sentit segons literaris? Jo sempre ho he pensat -sense menystenir-me- ara bé, malgrat saber-ho, he gaudit de la catifa d'uns moments de protagonisme). M'ha agradat compartir signatures i mirades d'aquells que em segueixen i que jo també segueixo i d'aquells que a partir d'ara seguiré. M'ha agradat també descobrir que som "freaks" perquè això m'honora (un freak per mi és algú obstinat que s'entesta a fer les coses i que sovint té una predilecció/obsessió que no el deixa viure tranquil, el freak ha de produir). L'anècdota? Com li deia a en Saül, estic segura el seu cul reservat tindrà un post (i per no contradir-me o anar en contra de la meva paraula li faig jo, tot i que entre tants blogaires algú altre també li dedicarà uns segons).

Recompte final de la jornada: 18 signatures (Ostres que n'hi ha que han vingut des d'Andorra! Gràcies David Gálvez, de fet no esperava guanyar el premi -quin premi?- només em feia gràcia compartir cares... tot i que ja no en recordo cap ni una... només un "reservat" en un lloc indiscret... Bona nit!

Jo també els tinc!

2008-05-16T00:28:00.005+02:00

Durant aquesta setmana he anat veient com els meus companys catosfèrics rebien els llibres i per fi avui m'han arribat! Els he vist aquesta tarda, just quan tornava de treballar. El paquet m'esperava al rebedor. Quan l'he vist ja sabia de què es tractava: els llibres! Ja tinc els llibres! He esparracat el sobre de plàstic de mala manera i ràpidament he tret l'altre sobre de color crema, l'olor a llibre nou percolava per tots els porus del paper. Potser, en algun moment m'ha tremolat la mà. Potser, en algun moment m'ha passat pel cap que em podria caure una llàgrima. Sóc forta. Quin tacte més deliciós, suau, sensual... Evidentment m'he buscat (sempre havia tingut el dubte que la meva seducció fos allí), Segons literaris pàgina 195 (yes, yes, yes!). Tres pàgines poden fer felicitats petites! Moltes gràcies a tots els que han fet possible aquest esdeveniment i especialment a Toni Ibánez per mantenir-nos informats dels actes i ressò d'aquesta petita gran empresa.

Flors

2008-05-16T00:12:00.004+02:00

Com ja és sabut arreu, a Girona és "temps de flors". Com cada any els carrers del centre de Girona s'empolainen i perfumen per desitjar-nos una bona primavera. La imaginació de molts fa que autocars i autocars de gent inundin la ciutat durant tota una setmana. És bonic passejar-se pels claustres sempre tancats i amb olor a resclosit, per parts impenetrables durant la resta de l'any (l'antic refugi antiaeri, les mines, soterranis de la Catedral...). Cada any hi ha un caramel més per descobrir! Això sí, moltes vegades per accedir-hi cal fer una reserva amb molt i molt de temps d'antelació i això fa que els que ens quedem sense poder veure aquestes parts amagades de la ciutat desitgem, l'any pròxim, tornar a provar sort... snif, snif!

Coses que no entenc

2008-05-10T11:22:00.006+02:00

Començo aquesta nova secció per exposar les meves limitacions sobre alguns temes, ja sigui perquè sóc obstinada o bé perquè no tinc la perspectiva adequada.
Coses que no entenc pretén ser un espai de reflexió (la meva i per tant des del meu filtre) sobre coses quotidianes. Us animo a participar i proposar nous debats o temes per analitzar.

La primera cosa que no entenc és el nostre sistema educatiu actual. Com hem arribat a aquests extrems? Entenc que la diversitat i la integració social són importants però amb això n'hi ha prou per justificar que alumnes que podrien ser bons es perdin? O anem a favor d'uns i en contra dels altres però tot a l'hora no es pot fer. El que vull dir és que sovint les aules s'han convertit en el refugi d'aquells que no volen fer res, d'aquells que s'avorreixen sols i que necessiten molestar, distreure, alterar i distorsionar... S'entén que si l'educació és obligatòria tothom ha de passar pel "tubo", com sempre s'ha dit, però no hi hauria una manera millor de fer-ho? Per què ens hem d'oblidar d'atendre la diversitat dels que poden i volen oferir alguna cosa -aprendre, escoltar, participar, proposar debats interessants, qüestions que no només serveixin per perdre el temps d'explicacions o per fer riure a la resta de companys-? I el professorat s'ha hagut d'acostumar a cridar per fer-se valdre, per aconseguir una mica d'ordre, una mica d'atenció. Em nego a cridar! Però ni la pràctica reflexiva funciona quan els grups et demanen que et trenquis la veu per obligar-los a escoltar-te. Potser a part del sistema falla la tècnica? Ens ho han volgut fer creure i també ens han volgut vendre la moto que ens hem d'adaptar a les noves circumstàncies, que hem de fer, com deia, la pràctica reflexiva, que tampoc funciona, que estem ancorats en el passat que les noves generacions necessiten les TIC... Mentida! Som titelles, pallassos, ninots, televisions amb potes que han de fer passar el temps a joves sense esperit de sacrifici! Amb perdó: quina merda! Ah! I a sobre volen treure el nocturn l'únic lloc on potser els estudiants ja han pres la decisió d'estudiar i hi posen el coll per treure's uns estudis i treballar alhora (o això només passava abans?).

Vacances és sinònim de viatjar?

2008-05-02T01:21:00.009+02:00

سفر, отдых, 休暇, semestar, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, 休暇, 휴가, férias, отдых, 休暇, semestar, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, отпуск, , отдых, 休暇, semestar, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, 休暇, 휴가, férias, отпуск,, отдых, 休暇, semestar, отдых, 休暇, semestar, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, 休暇, 휴가, férias, отпуск,, отдых, 休暇, semestar, отдых, 休暇, semestar, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, отдых, 休暇, semestar, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, отдых, 休暇, semestar, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, vacances, Urlaub, отдых, 休暇, semestar, отдых, 休暇, semestar, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, vacanza, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, 休暇, 휴가, férias, отпуск, отдых, 休暇, semestar, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances, Urlaub, vacanza, 休暇, 휴가, férias, отпуск,, отдых, 休暇, semestar, travel,سف, 旅行, 旅行, voyager, reisen, viaggiare, 運行, 여행, поездки, 假期, vacances...

Inund'Art: 1, 2 i 3 de març отдых

2008-05-01T21:51:00.008+02:00

Girona s'inunda d'art: la Rambla, la Mercè, la Casa de la Cultura, el Pont de Pedra... En definitiva qualsevol carrer de la ciutat pot ser un escenari per mostrar fotografies, danses, concerts, dibuixos...
Aquesta fotografia i el vídeo en són una mostra... Jo especialment em decanto més pel positivisme i ritme de la Percussió llatina que per les fotografies de l'Anna Bressolí El món de la fantasia s'acaba, els seus personatges desitgen... Però el títol si més no ens fa reflexionar...
Aquesta foto l'he fet per tu Olga! Sé que aquest estil t'agrada!
De totes maneres això és només una molt petita part del que es pot veure per aquí!

Vocabulari del nadó

2008-04-21T00:19:00.008+02:00

En aquest document en PDF s'hi poden llegir els termes més usats quan tens un nadó a prop i la seva traducció castellana. Està editat pel Consorci per a la Normalització Lingüística.

Relacionat també amb els més petitons (de 0 a 3 anys) el 2002 es va engegar un projecte anomenat "Nascuts per llegir" que s'ha dut a terme en algunes poblacions catalanes. Aquest és l'enllaç: http://www.nascutsperllegir.org/projecte.htm

Ah! I per si voleu llegir contes: http://www.unamardecontes.org/

I cançons populars d'Europa: http://www.xtec.es/rtee/europa/mapa_esp.htm

Uf! Que didàctica! S'entreveu que ja falta poc per incorporar-me!

| View | Upload your own

Els cinc sentits

2008-04-18T20:23:00.006+02:00

M’agrada passejar. M’agrada fer-ho per entre les pàgines dels escriptors, acaronant discretament les lletres, i també per entre les flors d’alzina. És primavera i el cel blau, blau acotxa els vols dels ocells de bosc que juguen amb la Muntanya. Camino seguint les olors de jardins perduts entre els arbres, enmig de la natura exuberant. Respiro la vida i la història d’aquells que en altres temps han viscut i explicat el seu pas pels mateixos camins. Sento el gust agre del dolor sobre cada petjada inerta, malgrat això aquest regust em deleix, el plaer del dolor, viure per patir, patir per escriure, escriure per viure. Tants i tants homes i dones han trepitjat aquesta terra i tantes i tantes dones i homes han coincidit a lloar-la. Les Gavarres on es fan “les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats”, deia algú, ara no recordo qui però certament el roig i el blanc dels astres llueixen molt entre els suros i els arboços, qui no s’enamoraria a les Gavarres de les Gavarres? Ja sigui a les nits d’estiu, els matins d’hivern, les tardes de tardor... tothora palpita, Romanyà ànima dels desanimats. Romanyà al cor de les Gavarres i... Rodoreda, ella ho va dir, però com es deia de nom, quin nom tenia aquesta dona? Sí ja ho tinc! Romanyà al cor de les Gavarres i Rodoreda al cor dels catalans, Mercé Rodoreda al cor de tots.

Els somnis ja són més realitat

2008-04-17T17:49:00.004+02:00

La primera quinzena de maig ja es podrà trobar el llibre publicat per Cossetània a les llibreries. Consta de 232 pàgines i es vendrà a 15,80 €.

Els drets d'autors es donaran a la "La Bressola".

Jo Escric.com

2008-04-11T14:11:00.003+02:00

La veritat és que no us sabria dir com he arribat a aquesta pàgina web però un cop a dins m'ha semblat molt interessant sobretot per als que ens agrada escriure. Des d'aquest portal t'ofereixen la possibilitat de publicar els teus escrits i també convoquen concursos literaris per a tots els gèneres (amb un premi econòmic, la publicació de l'obra en format paper i l'estada al lloc d'entrega dels premis).

El termini d’admissió s’obre dia 1 d'abril i es tanca dia 15 de juliol de 2008

http://www.joescric.com/

Següent bloc

2008-04-05T17:56:00.002+02:00

El nen dorm i per això puc aprofitar per fer coses, bé, escriure no gaire perquè cal estar concentrat. Sé que en qualsevol moment farà un somic i la màgia de l'escriptura quedaria trencada. M'entretinc a mirar nous blocs i vaig prement la funció de "següent bloc". Ni ha de tots colors i llengües, alguns els afegiré a la llista per visitar-los de nou. Curiós: tots els espais que he visitat havien penjat avui, dissabte, un post. Ostres! Quina enveja! D'entrada he pensat que no podia ser. Que hi havia una aplicació que actualitzava la data... Per comprovar-ho me n'he anat al In procés. Uf! Res, allà no hi havia res de nou.

És clar que és dissabte! Festiu per alguns, la majoria? Els comeciants i els treballadors del sector dels serveis ho tenen més pelut... Parlant de comerciants són o no són una figura pública? Des del moment en què estan darrera un taulell atenent als compradors sembla que perdin una mica la seva vida privada, no? De ben segur que la majoria de gent del barri on treballen saben la seva vida, o la meitat (estava casada i va deixar l'home perquè se'n va anar tres mesos a l'Àfrica a purifacar-se, ah! I no t'ho perdis, el molt gamerús va tornar tot i que no s'entenien gens al llit...). Bufa! Imagina't si se'n poden saber de coses! El de la cafeteria te'n diu una, la perruquera una altra, el del forn de pa tres més i finalment tu fas un recosit! Et voilà une magnifique histoire de terror. I si fem això amb la gent que ni tan sols coneixem... què no farem amb els que tenim més a prop? Tots som carnassa.

Una mica més de Rodoreda

2008-04-03T01:31:00.001+02:00

Rodoreda versus Dietrich

2008-04-02T00:33:00.007+02:00

2008, cent anys del naixement d'una escriptora, Mercè Rodoreda

Aprofitant que aquest any es commemoren els cent anys del naixement de Rodoreda es promouen conferencies, xerrades, reedicions de les seves obres... Precisament avui era el primer dia del cicle de conferències "El món de Rodoreda i Rodoreda al món" amb Carme Arnau com a primera convidada. D'entre les moltes coses interessants que ha tramès a l'auditori una: com es definia Rodoreda com a dona? Sabem que no era una dona pròpia del seu temps i que va fugir del seu destí i que intentava "escriure per sentir que era" i per fer-ho calia que visqués perillosament. Doncs, una dona que vivia perillosament podia ser titllada de vampiresa i per això ella mateixa es deia que era una Dietrich d'estar per casa.

Les bones notícies...

2008-04-01T16:04:00.004+02:00

...vénen de dues en dues

Doncs, sí! Per fi torno a tenir Internet i aquesta d'aquí és la imatge que tindrà la primera antologia de textos de blocs catalans. Us agrada?

2008-03-08T22:47:00.003+01:00

Durant uns dies el bloc no s'actualitzarà perquè tinc alguns problemes amb Internet i pel que sembla va per llarg (ja fa tres mesos que la situació és així de precària). Bé, fins aleshores espero que tingueu paciència.

L'anunci dels fils

2008-02-06T23:19:00.000+01:00

Quan era petitona solia jugar amb un fil tancat a fer figures amb els dits, la llàstima és que aquest joc no s'hi podia jugar sola... Avui he vist l'anunci del nou Audi A4 i m'ha encantat que en reproduïssin la seva imatge jugant a aquest joc. Algú sap com és diu el joc? I si hi havia algun manual de figures (jo sempre em quedava encallada a la sisena o setena passada)?

Coach

2008-02-05T12:17:00.000+01:00

Fins ahir no havia sentit a parlar del coaching. Encara ara no sé ben bé què és ni si fa gaire temps que existeix. De totes maneres, pel poc que en sé, sembla prou interessant. Hi ha cinc premises que s'han de seguir en el coaching:

1- Establir-se un objectiu.

2- Ser conscients de les nostres limitacions i de la nostra actual situació.

3- Saber quins recursos tenim.

4- Ser constants i coherents.

5- I finalment fer una valoració dels resultats.

Seguint aquets passos podrem aconseguir els nostres objectius, siguin quins siguin. Si nosaltres no ens veiem amb cor de fer-ho, per la manca de constàcia, per exemple, es veu que hi ha professionals que s'hi dediquen i et van guiant cap al camí de la glòria.

Segons la Vanguardia hi ha deu pistes per reconèixer un bon coach:

1- Ha de sabe rmotivar i tenir paciència.

2- Segueix fil per randa els objectius del client.

3- Estableix un pla d'acció clar i coherent.

4- Ajuda a descobrir la personalitat del client (com és i com el veuen, com un mateic¡x es pot arribar a veure).

5- Té recursos.

6- Parla dels nostres conceptes.

7- Ens fa raonar.

8- No posa límits al nostre rendiment.

9- Confidencialitat.

10- No ens vol convèncer d'altres valors que no siguin els nostres.

Vist això sembla que no quedi més remei que posar un cach a la nostra vida, no?

2008-02-04T00:32:00.000+01:00

A part de la literatura, la gran oblidada de casa meva últimament és la meva gossa Ona. Vull retre-li aquest petit homenatge perquè ningú com ella sap dormir tan bé. Fidel companya d'excurssions, d'àpats i secrets d'aquells que fan plorar et dedico aquests minuts de matinada, ara que et puc tenir a la falda i acoronar-te el cos. PetitOna respons a les meves carícies amb un suau esbufec de plaer.

Jornades de la Catosfera

2008-01-10T18:33:00.000+01:00

Per aquells curiosos dels blocs catalans podeu accedir a la pàgina web de la Catosfa:

http://www.catosfera.net/

Encara sou a temps d'anar a les conferències que s'han programat pel 25, 26 i 27 de gener i finalment treure'n l'entrellat: bloc o blog?

Què li passa al bloc?

2008-01-06T23:35:00.000+01:00

Suposo que fa massa dies que no escric res al bloc i per aquest motiu avui no hi puc accedir, la llàstima és que m'agradaria poder formar part d'aquest llibre 2.0 i per culpa de la tecnologia i de la meva mala sort en el joc no podrà ser. Una altra vegada em quedaré a les portes d'una cosa important i interessant per a mi. Llàstima, ja veig que el meu destí és l'anonimat.

Un llibre amb escrits dels blocaires catalans

2007-12-17T16:58:00.001+01:00

Les bromes d'altres temps

2007-11-25T19:32:00.000+01:00

Aquesta tarda sense gairebé ni adonar-me'n m'he descobert somrient. I és que he recordat algunes bromes que determinades situacions van permetre... Com pot ser el cas del mòbil perdut, el pis de lloguer, "dale a la burra dalé" (que ens va ajudar a passar un bon Cap d'Any, com no n'hi haurà d'altres, ara sempre diferents...), i tantes altres que es van quedar a la saca de "potser un altre dia". El fet és que les situacions canvien i els records, cada cop més edulcorats, sempre resten... Parlant de canvis d'actitud, mai m'hagués plantejat el teu Beta. Un xin-xin per tu!

El premi

2007-11-14T21:55:00.002+01:00

Molts de vosaltres ja el coneixeu, és en Cesc amb un dia de vida. Com deia aquest és el premi al patiment de tres hores d'apretar, tretze de contraccions i onze dies de dolor postpart. En fi, tota cosa bona té la seva part de sacrifici... i malgrat tot, vista la feina val la pena passar pel patíbul (això és la hormona maternal). Com a efectes secundaris: no dorms, perds el dia i no saps com (sense adonar-te'n han passat les hores i no has pogut fer absolutament res del que volies), la concentració... què és això? I sobretot, si en algun moment vas tenir alguna habilitat (o t'ho vas creure), en el meu cas escriure, deixes de tenir-la com per art de màgia! Ale hop! Diuen que de mica en mica això es va recuperant, amb pràctica, perseverància i molta i molta paciència... Però és que ens quedarà temps per poder-ho fer? Ara per ara el millor que es pot fer és aprofitar els moments purs del teu fill (les males veus diuen que després ja no tornen i que res no és igual) i la resta... A fer punyetes! Que són dos dies i el temps avança i mai torna enrera!

Protecció d'animals

2007-11-06T18:18:00.000+01:00

Hi ha moltes entitats que intenten prohibir actes com que tirin cabres d'altabaix d'un campanar, les corrides de toros, la caça furtiva de balenes, tonyines i altres animals com els elefants, els visonts... (Segur que tots vosaltres en sabeu un munt més que jo!), el fet és que encara no he sentit a parlar de cap organisme que s'encarregui de protegir la dona davant el fet de parir i hauria d'existir! Faig una crida per si algú s'anima a crear-lo! Urgeix perquè moltes dones sense saber-ho passen per aquest patíbul natural (Déu tenia preferència pels homes, segur).

Aquest fet és un tortura! Com és que encara ara (tot i els avanços mèdics) donar a llum és tan dolorós? Ah! L'eperidural, si, és clar que ajuda... Sort d'això! Però per l'abans i el després? On és la droga? Que ningú se'n recorda?

Tot plegat és com estar al mig d'una plaça de toros. Tatarara. Al teu voltant els toreros amb els banderins i tu bufa que bufa. Pel nas i per la boca i amb les potes amunt i avall allisant la sorra. Tararà. Primer assalt, una fiblada a l'espatlla i tot d'aplaudiments al teu voltant. Olé, olé i olé! El torero passa la capa. Olé! El públic està emocionat. Quina corrida! Si no fos per la corrida... En fi, s'acaben les banderilles i després d'haver patit com un dimoni l'estocada final: el toc de gràcia, l'espasa al pit i acabem que sinó l'animal pateix massa.

Després d'aquest espectacle de dolor, el premi. Els aplaudiments de la plaça o el fet de veure al teu fill i d'agafar-lo entre els teus braços.

Diuen que això s'oblida, que el mal passa... I aquesta és la causa que moltes dones tornin a caura al parany... Perquè... no crec que sigui massoquisme, no?

Com ens agraden els homes?

2007-10-09T11:00:00.001+02:00

Avui m'he topat amb aquest vídeo i m'ha recordat moltíssim algunes escenes que els meus estimats lomos protagonitzaven quan eren molt i molt menuts (bé, potser no tan petitons...). Actualment aquests nois són, estan a punt de ser o tenen un projecte en camí de ser pares (tots excepte el més lomo de tots... que potser...).
Bé, en aquest punt entra l'eterna pregunta: com ens agraden els homes? Els volem metrosexuals (depiladets fins a les celles) o els preferim 'óssos' com els del videoclip? (Pensem que els BearForce 1 són gais reconegudíssims!). Sabeu què passa? Que sempre m'havien venut la moto que els lomos eren molt i molt masculins... Què en penseu vosaltres?

Bookcrossing

2007-10-09T10:19:00.000+02:00

Fa uns anys se n'havia sentit a parlar molt d'aquest abandonament de llibres pel carrer. Pel que es veu hi ha artistes que han decidit fer el mateix amb les seves obres (Tanya Sierra, escultora). Què us semblaria fer el mateix? És a dir, triar un objecte de casa i alliberar-lo perquè altres persones en poguessin gaudir? Si algú ens veies, creieu que ens obligarien a portar l'objecte a la deixalleria? I qui es quedaria amb aquella peça que nosaltres hem triat amb amor? Arribaríem a saber mai qui la posseeix? I si ho sabéssim, estaríem contents o ens conformaríem? Com faríem saber que hem abandonat un tresor? Bé, si algú té respostes o més preguntes...

Animacions per la pau

2007-10-06T13:52:00.000+02:00

Ara que ja sabeu fer stop- motion només cal que penseu com l'aplicaríeu a un curt (de menys d'un minut o de més d'un minut de durada) que tingués com a lema "Sense armes, un món més segur". Si ho teniu claríssim abans del 30 d'abril podeu participar al "2n concurs d'animacions per la pau".

El preguntón

2007-10-05T10:22:00.000+02:00

No cal ser socialista per trobar-lo enginyós. La polèmica d'ahir va ser aquesta, realment n'hi ha per tant? Potser si s'emmirallessin no ho trobarien tant descabellat.

Stop- motion

2007-10-04T10:21:00.000+02:00

Un exemple de creativitat. Algú s'atreveix a provar-ho?

Benvinguda

2007-09-22T20:06:00.000+02:00

L'arribada al món d'un nou ésser sempre és motiu d'alegria per això per donar la benvinguda a en Roger ens hem reunit tots amb els millors desitjos i dolçor. Pares, esperem que les nits no siguin massa llargues de passar! Ei! Que tot seguit em toca a mi!

Amb la mà al cor

2007-09-19T16:03:00.000+02:00

Ahir al vespre mentre passejava tranquil·lament per la meva ciutat una pedra de la mida d'un ou em va passar a un pam. En primer lloc vaig mirar enlaire pensant que algú des d'un balcó l'havia llençat (perquè portava una bona embranzida). Després vaig maleir l'autor dels fets pel que hauria pogut passar. I finalment d'entre un arbust va sortir un nen. Una mica enfadada li vaig preguntar si ell havia llençat la pedra i ell avergonyit em va dir que sí. Per què ho has fet? Que no veus que pots fer mal a algú? El nen continuava sense dir res, esperant l'empar de la seva mare que estava asseguda en uns escalons a un metre del nen garlant com una cotorra. Ho sento, va dir ella, no l'he vist. Sense ni tan sols renyar-lo va continuar la seva fascinant conversa amb la noia que tenia al costat. Aleshores un pèl més ofuscada li vaig recriminar que no era ella qui ho havia de veure si no el seu fill, que accions d'aquest tipus poden comportar grans mals (i després tots a plorar). La meva pregunta és la següent: és aquesta la millor manera d'educar? És a dir, fent com si allò fos una cosa natural el nen va aprendre a no fer-ho més? O potser seré jo la culpable que el nen tingui un boig delit per apedregar a tothom que passi pel seu davant?

Lychees

2007-09-12T17:44:00.001+02:00

Sembla mentida que sota una crosta aspra s'hi pugui amagar un fruit suculent i de gust tan peculiar com aquest. De fet, sembla que a la vida tot té les dues vessants: la càlida i la gèlida i per aquest motiu ens l'hem d'agafar bé, a l'estiu prendre la gèlida per refrescar-nos i a l'hivern la càlida per confortar-nos... No? El que passa és que sovint el nostre racionalisme no ens permet ometre les coses que venen fora de temporada i per aquest motiu ens ofusquem, plorem, cridem i finalment caiem extenuats sobre el sofà, o en el millor dels casos en els braços d'algú que ens estima.

Flor Garduño

2007-09-10T13:40:00.002+02:00

Després de la tempesta arriba la calma... És per aquest motiu que volia penjar al bloc una flor. Mirant, mirant, en comptes d'una flor m'he trobat amb una fotògrafa mexicana que es diu Flor Garduño. Si teniu temps poseu al Google el seu nom i cerqueu-ne imatges, val la pena!

Culpable

2007-09-02T22:21:00.000+02:00

Des de fa tres dies que em sento així. El motiu? No ve a "cuento" que abans sempre es deia. En fi, quan la cagues d'una manera bàrbara (amb això vull dir que tu i només tu ets el responsable del teu destí de merda) és molt difícil no sentir-se ple de ràbia, impotència, frustració... En fi, que al final no tens més remei que entomar la decisió presa i oblidar-te del tros de soca sense seny que has estat. Espero que tot plegat passi ràpidament i que a final de curs no hagi de maleir per cap motiu aquesta tria feta en tres minuts i davant un públic de dues-centes persones.

Com en un núvol

2007-08-29T22:19:00.000+02:00

Avui, després de set mesos i mig a la inòpia, m'he descobert al bell mig de vint-i-cinc dones embarassades respirant rítmicament. Tot de panxes amunt i avall, cares de terror en sentir què ens espera d'aquí a tres, dos, quatre o sis setmanes... Uf quin mal! Dotze hores parint, dotze hores de dolor intens... De veritat que això ho triem? Sí, en el fons crec que no ens queda més remei que triar-ho... No? En això consisteixen les classes de preparació al part: vuit setmanes abans de la data prevista per donar a llum et van conscienciant sobre "el dia més important de la teva vida". No vull ser poc idíl·lica ni treure-li romanticisme a la qüestió... però tot plegat em sembla molt grotesc! Bé, grotesc, grotesc... Ja té una part maca... En fi... ser mare és una cosa única... però no deixa de ser una cosa natural! Natural! Natural! I per tant, naturalment, tenir fills no deixa de ser un acte que totes les bèsties fan, d'una manera o una altra. És això que li dóna el caire romàntic a la situació? O bé, quan veiem un documental sovint ens escandalitzem del que poden arribar a fer els animals en plena llibertat? Ei! Que som animals! I avui veient el documental menja cocos de les propietats que té donar el pit la situació m'ha quedat més que clara: durant tres, sis, vuit o dotze mesos som vaques lleteres! I ens hem se succionar els pits per treure'ns la llet (d'aquesta manera evitarem ser com aquelles cabres que s'entrebanquen cada dos per tres amb les seves enormes mamelles carregades d'aliment oví)! Potser no estic desprenent aquella fabulosa hormona maternal que et fa semblar que tot és meravellós? No nego que saber-te una càpsula portadora de vida és apassionant, si més no intrigant i el fet que la vida que estàs generant sigui una part teva i l'altra de la persona amb qui comparteixes la vida és també un prodigi...

Per què?

2007-07-09T17:04:00.000+02:00

Per què si ens va agradar tant "Amélie" i d'altres pel·lícules europees ara ens hem de posar de cul a aquesta iniciativa? Que ens estem tornant recargolats com els americans? Ai, ai aquesta doble moral...

Com farcir un paó gavarrès

2007-07-07T15:01:00.001+02:00

Bé, això més aviat no en té res de literari... però també cal per distreure la ment! No té pèrdua, és allò que els amics fan el diumenge a la tarda o un dissabte a la nit després de sopar...
Per cert, em diuen que remarqui sobretot que aquesta gravació de la natura salvatge gavarresa ha estat gravada per un expert, és a dir que deixi clara que no és meva l'autoria... Apa! A gaudir!

Una miqueta de cel

2007-06-24T09:43:00.001+02:00

22

2007-05-20T09:35:00.000+02:00

No podia dormir, al seu cap sobrevolava la idea de les infidelitats del seu home. Volta rere volta el veia abraçant altres cossos que no eren el seu, altres mans acaronaven els seus cabells daurats, i la seva tènue barba i li recorrien el cos perfecte. No podia tolerar més aquesta situació insostenible, havia de fer-hi alguna cosa. Només era capaç de perseguir-lo, d’observar els seus moviments, de regirar-li les butxaques de la roba, de mirar-li amb detall qualsevol cosa que pogués ser o semblar-li sospitosa d’engany... Volia dir-li... Aquella situació no era gens humana, no podia suportar la tensió, exagerada. Per què la torturava amb les seves farses? Que la deixés! Tan debò fos tan fàcil, les paraules no li sortien del cor, només les accions cada cop més exagerades i la voluntat cada cop més insistent de voler-lo posseir tot, fins al límit de la possessió humana. Menjar-se’l, sí menjar-se'l, mmmmm, això seria el clímax de la possessió! No tornar-lo a sentir no era important. Menjar-se'l, menjar-se'l una bona opció! Ara podia entendre els artistes i col·col·leccionistes que obsessionats per temes escatològics tenien a casa seva els seus propis excrements o fins i tot els d’altra gent (sovint famosos), en vitrines o la nevera. Finalment entenia aquest afany estrany. Si se’l menjava podria tenir-lo sempre amb ella, desprès de digerit i evacuat el guardaria en petits pots, repartits per tota la casa. Potser de tant en tant els obriria per impregnar la casa de la seva olor... Vist fredament no semblava tan mala idea... Si no era només seu no seria mai de ningú! La turmentava diàriament la idea que es pogués veure ja no només amb altres dones si no amb qualsevol persona. El fet de compartir-lo era inadmissible per la seva ment, cada cop més malalta.

Ara se’l mirava atentament, i els pensaments girats la feien somriure. Potser demà, començaria l’acció. No creia que ningú el trobés a faltar. Només ella se l’estimava, sempre havia viscut sol i no tenia cap familiar que pogués enyorar-lo. L’havia tret de la misèria i li havia donat una vida digne, una família.

Aquella nit s’hi va agafar fort, com per recordar la seva textura, la seva olor, el seu tacte i van fer l’amor salvatgement, com a ella li agradava. Havia estat perfecte, es podria dir que totes les seves pors havien desaparegut. Al matí es sentia tan bé que no gosava obrir els ulls, en tenia prou de sentir l’alè del seu home al clatell. Aleshores una cosa estranya va passar, la porta de l’habitació es va obrir i al llindar una cara desorbitada es mirava els dos cossos suats sobre el llit: era el seu home.

Seducció

2007-05-13T12:18:00.000+02:00

Va fer dues voltes a la rotonda amb l’esperança que decidís anar a casa seva. Ho vaig saber pel seu entrecuix. Li bullia de l’ardor continguda. Però ni el seu fabulós cotxe ni les hores d’entesa comú no van poder subornar la meva passió. Tenia nervis d’acer i un home que m’esperava a casa. Havia de deixar enrera tota una jornada dedicada a l’encativament i a la carnalitat, estava acostumada a fer-ho. Era el meu hobby i no m’importava.

M’encantava sentir-me així, poderosa, tirànica i sobretot desitjada. Més concretament, potser, el que més m’agradava era enllepolir-lo a ell, tan indefens, tan dedicat i tan fàcilment dominable. Només calia fer petar els dits i el tenia llepant-me els peus. No era res més que un joc. Jo tenia un home amb qui tornar. Per ell la cosa havia d’anar més seriosament perquè sempre em deia que deixaria a la seva dona per mi. Ridícul. Molt ridícul.

Si mai ens trobàvem tots tres, la seva dona, ell i jo, perquè jo mai vaig acceptar que el meu home vingués amb nosaltres, l’espectacle era excitantment depriment. Ell i jo fèiem d’amics. Uns riures per aquí i per allí, i hi, hi, ha, ha... Res! El que era realment interessant en aquell moment eren les nostres mirades, creuant-se per entre les de la seva doneta. Extraordinària tensió. Aleshores aprofitava per llençar-li llambregades de “ho veus? Si la teva dona no hagués vingut ens ho hauríem passat de meravella, en canvi ara ens hem de conformar i fer el numeret, tu ho has volgut”. Gosset, replicava “no, no, ha volgut venir ella! No es refia de nosaltres”. “És clar que no se’ n’ha de refiar! Que no em coneix? Sóc la seducció!”.

Només havia de moure una mica els malucs i ja el tenia a ell, i a altres quatre o cinc, mirant-me desitjosos. Quin plaer l’atracció. Quin plaer! També m’excitava fer-lo venir al meu costat, arrencar-lo de les mans d’ella i conduir-lo darrera de les meves passes, davant la incredulitat de la noia. Me’l mirava fixament, oferint-li tots els plaers del món i el guiava cap a mi, cap al meu cos per clavar-li els meus pits xuclats mentre ballàvem, enfonsant-li els ulls a l’ànima: “mira, mira que tinc per tu”.

L’home es deixava portar i, somnàmbul, cercava les meves paraules, que eren com les de qualsevol altra però plenes de prohibició, i es mostrava davant meu com un quisso en zel. Ah! Quin luxe. Quin luxe veure la cara de descreença i d’exasperació de la seva dona. Pobreta, haver de veure com l’home amb qui havia compartit la vida, mitja vida, se li escapava de les mans per anar-se’n amb una escalfabraguetes. Perquè aquest és el nom més fi que m’han posat, entre molts d’altres que prefereixo no anomenar.

Un problema? Que tinc un problema? No ho he cregut mai, però hi ha qui diu que això ho és. De totes maneres el meu home no ho veu així, és clar que ell no sap com és la meva conducta real davant dels altres homes, crec que no ho vol ni saber, simplement es limita a esperar que jo torni a casa i, com que sempre torno, no hi ha mai cap dificultat, ni crits, ni males paraules, ni pressentiments d’infidelitat... Perquè jo sóc fidel al cent per cent. Ho juro. Jo només jugo amb els homes i els seus sentiments. Però me’ls estimo a tots moltíssim. Sense ells no sabria què fer. Els homes són la meva raó de viure, la meva passió. Què és dolent això?

Sentir-me poderosa, la reina de la fauna viril, això és el que sempre he perseguit i la meva tècnica és tan bona que ningú s’adona de les meves estratègies, tret d’aquelles dones, afectades per les meves urpes, que estimen algú en qui m’he fixat.

Ell era com els altres, res especial, només foc, tot i que el tenia ben enganyat. Per seduir-lo m’envoltava d’un flux d’ingenuïtat i de bona noia, pura imatge, ja que en realitat sota la carcassa s’hi amagava el que els italians en diuen una “stronza”, això als homes els agrada molt. Després li parlava d’allò que volia sentir, reia, lluint el meu millor somriure i, distreta, passats uns minuts al seu costat, marxava, deixant-lo a l’espera. A ell i a tots els altres i, ells, tots, s’esperaven. Quin riure. S’estaven com estaquirots esperant el temps que calgués. Mentrestant, manipulava a altres persones, homes o dones, tan se val, per aconseguir el meu objectiu. Els abraçava. M’hi acostava perquè em sentissin millor l’olor del perfum i notessin la meva essència. I vigilava que les víctimes que havia deixat pel camí seguissin a l’espera, que em perseguissin amb els ulls i quan veia que s’estaven afartant hi tornava, just en el moment més indicat amb un “perdona, t’he fet esperar molt? És que m’he trobat a...” Tan se val a qui em trobés, l’excusa sempre funciona quan pel mig hi ha anhel d’algú.

El que no m’esperava, però que tampoc em va trencar el cor, tot i que ho vaig dissimular molt bé, va ser la nota que ell, justament amb qui havia passat més bons moments jugant-hi, em va donar l’últim dia que ens vam trobar:

“ Et deixo perquè per culpa teva m’han deixat”

Estava escrit amb lletra de puny seva. El paper, tot arrugat, replegat i ple de llàgrimes, tenia les dues cares escrites, vaig girar-lo i a l’altra banda amb la lletra de la seva dona hi havia una altra inscripció:

“Pateixo massa al teu costat, no ho puc resistir més. Adéu”

En llegir aquelles paraules tan dolgudes em vaig posar a riure, havia seduït, maltractat i destrossat una parella feliç, però la culpa no era meva, era de la debilitat de l'ésser humà, de les ganes de posseir altres coses i de menysprear les que ja es tenen. No, no em va saber gens greu, vaig deixar caure el full amb aquelles lletres plenes de dolor i me’n vaig anar tranquil·lament cap a una terrassa on m’esperava una altra víctima del meu fascinant poder.

Vestida de nit

2007-05-13T11:52:00.002+02:00

Atzur, blau intens, una línia opalí que s’esvaeix separant l’espai en dues parts i després... blau glauc i més blau, i jo, nua, miro aquest arc iris blavós, que es mou i que canvia cercant el seu destí. Vestida de nit els cabells em cobreixen l’esquena i observo atentament el mar i el cel, deserts, només la creixent lluna interromp els meus pensaments, incerts, de dubte, de passió, d’avorriment, de pau, de guerra, de malson, de benestar... pensaments que sempre estan amb mi, i que un dia són uns i un altre són uns altres, perquè la vida oscil·la i ho fa al mateix ritme que nosaltres... i entre aquest garbuix d’idees: la lluna, que s’entesta a crear suaus ombres sobre el meu cos. Ombres de quietud i de lluita, però benignes i, contradictòriament, càlides.

Potser algú m’ha abandonat, fugint per entre l’oceà assossegat, enllà de les meves abraçades, lluny del meu alè manyac.

I els cabells, que m’acaronen, tímids, el coll, les galtes, l’espatlla i la cintura, arran reposen tranquils i impàvids, serens com jo mirant les teves darreres passes, el turquesa dels teus ulls, el blau de tot aquest món que m’envolta.

La brisa interromp, allunyant de mi les setinades mans del res, el repòs i la presència d’esperit, que marxen, també, acompanyant a l’amat. Mar enllà, lluny de la meva sal i de la tendresa dels meus llavis.

O potser t’espero, tranquil·la i plaent com sempre, del teu llarg viatge. I cada nit cerco, sobre la sorra daurada, els camins que et portaran al meu si. Nua t’espero, amb els peus dins l’aigua tèbia i un respir.

I sempre, la lluna indiscreta m’observa, i potser se’n riu de nosaltres, dels nostres secrets, de la nostra misteriosa vida... Qui ho pot saber...

Els meus pits, lleugerament colrats, es deixen també acaronar pel fred de la nit i la brisa salada i pels meus cabells llargs, llargs i morens. I esperen unes mans càlides, les teves, o s’acomiaden de tu.

El meu ventre, fina estructura maternal, espera curullar-se de joia o potser ja ho està. I amb les mans acarono, mà rera mà, la pell tendra que em cobreix i encerclo amb els dits en meu melic, i deixo de sotjar el mar per mirar-me a mi, jove i bonica i trista, o potser alegre, davant la terra, davant el món, davant del res i davant del tot però sobretot davant la teva essència, que ve, o que se’n va, però, això sí, sempre present, al meu costat.

I el pubis, ondulat, discret de les paraules, porta a les cames, llargues, fermes i s’oblida del darrera, espectacular fesomia femenina, canal que porta a l’esquena, o a la inversa, que fina i estilitzada deixa reposar la cabellera, ignorant de tot i de res.

I em miro, reflectida en els meus pensaments, sóc bonica, els ulls d’ametlla, la boca de cotó i les galtes rosades i tu te’n vas, o tornes, i de moment jo estic aquí, sobre la sorra, dins el mar, mirant enllà, deixant-me estimar per la lluna, pels peixos que s’acosten als meus peus, per les petxines i els cargols de mar. Sola, davant la immensitat del sempre blau, dels blaus de la nit i del dia, espero. Potser ploro, o ric, però sempre espero.

I, a la llunyania, sovint em sembla veure-hi imatges del teu vaixell d’amor, o d’odi. I calma, espero que t’apropis, o t’allunyis. T’he estimat o t’he odiat tant que se’m fa estrany no tenir-te i esperar-te, o deixar-te marxar. Tanco els ulls i continuo veient-me, ara però reflectida en el teu blau, a voltes llunyà i fred a voltes proper i càlid. Sóc bonica i m’estimes, o m’odies, i vens, o te’n vas, i m’esperes, o no. Tu estàs a una banda i jo a l’altra i ens volem trobar, o no, però malauradament hi ha la mar, o potser per sort. De totes maneres no estic sola, m’estimo i la natura també. Em mostro nua davant l’univers, plaent i segura de mi mateixa. I deixo, una altra vegada i una altra, que la nit es recreï modelant-me el contorn, i que els peixos mirin els meus pits i que el mar... Nit serena, dona serena- sirena...

Des d’una de les tres portes es podia veure la sala completament buida, tots els racons abandonats de gent. La sort, potser, d’aquella cambra era que alguns dels quadres sostinguts a les parets la feien menys freda, n’hi havia molts i molt diferents, de totes les mides, de grisos i de multicolors. Al mig de l’habitació hi havia una gran estructura de ferro destinada al suport de desenes de cadires, d’aquelles que no pesen gens i que són fàcils de portar, petites i de color negre i que penjades pel respatller oscil·laven amunt i avall del bastiment metàl·lic. Un sofà noucentista, entapissat de color vermell, reposava encarat a una paret d’on un enorme quadre hi penjava. I, per totes bandes, distribuïdes arreu d’aquell petit espai, altres cadires, també vermelles, encoixinades, més còmodes que les primeres. Dels negres, faltava un seient, que no estava al seu lloc penjat.

A l’ampit d’una de les portes que conduïen a l’habitacle algú hi estava recolzat, un home que mirava fixament en una direcció. Silueta immòbil que esguarda, pacient, com el caçador o com l’enamorat que desitjós de la presa perd l’hàlit fins a aconseguir el que vol. Vestit, elegant i íntegre, com un nuvi, de color fosc, i amb barret de bombí descansava les seves mans dins la seva armilla negra. I els ulls turquesa li brillaven, potser era una llàgrima. Sobre el guardapits cenyit, la jaqueta ocultava qualsevol imperfecció del cos i les pinces dels pantalons.

Des d’una de les finestres, n’hi havia dues i eren paral·leles en el mateix pam de paret, es veia caure la tenebra, i la plena traçava ombres indescriptibles dins la cambra. L’home impertorbable, entre les foscors, semblava recordar alguna cosa, però continuava espiant. Mentrestant, cada cop més ferma la fredor i sobretot els seus obscurs. Insistent, la nit s’entossudia a ennegrir el seu entorn, aplicava el seu silenci.

De l’home se’n podia destacar el negre, el bombí, encobrint un cabell clenxinat i la imatge d’un jove del segle XXI, les cames lleugerament creuades, primíssimes amagant-se dels pantalons, les mans dins les butxaques, però sobretot la seva mirada unidireccional, allà, a l’altre costat de l’habitació, enfront seu, a uns tres metres d’ell. El perdut esguard escrutava alguna cosa. Potser una figura, una forma despullada. Sense perdre ni un segon de vista allò que li prenia tota l’atenció, el jove es va treure de la butxaca de l’armilla una pipa i, mentre l’encenia, el fum difuminava els seus ulls plens de llum. A pocs metres de la negra forma, emboirada per la cortina gris, un cos. Ja no una forma, una figura, sinó un cos despullat, una silueta perfecta.

Observada per una persona, estranya a qui pogués ser, la noia observava alhora. Asseguda sobre una cadira negra, igual que les que estaven penjades sobre l’estructura del bell mig de la sala, la noia contemplava, quieta, alguna cosa al seu davant. Indiferent a la foscor i als ulls que li mossegaven la pell.

Dins la sala, dos cossos, un al llindar de la porta i l’altre assegut. L’un, el noi, l’altra, la noia, l’un, incert dels pensaments ocults, i l’altre, aliè a les secretes mirades. En l’aire misteri, tensió, anhel, delit.

El noi de negre, encisat per la bellesa del nu femení deixava passar les hores, i només el sensual de la dona aflorava a la cambra. L’home no s’adonava que la llambregada femenina era totalment per al quadre de seu davant. Dèbil, ell no ho podia veure perquè només tenia ulls per sentir l’escalfor del sexe donívol sobre la cadira i pensar en la brisa que els llargs cabells morens podrien oferir-li una nit de vent.

Fumant, xuclant cada cop més fort la pipa, l’home es deixava transportar a l’univers inquietant de la noia a través de les seves corbes. Esvelta, preciosa, asseguda immòbil davant d’una obra d’art, completament despullada, hores i hores, esperant qui sap què o qui.

El motiu de l’abstracció de la jove era una obra d’art, un quadre, una pintura, una poesia sobre una tela de vuitanta per seixanta centímetres. La mirada d’un artista sobre la realitat i la concepció d’aquesta realitat a través dels espectadors. El públic, nosaltres, els que mirem i que ens deixem meravellar per les històries que podrien ser, per les històries que ens inventem o que elucubrem o que, fins i tot, creiem certes. En definitiva els nostres sentits posats al davant d’alguna cosa que ens estimuli la imaginació.

Sobre el llenç una jove airosa, d’esquena al públic, roman despullada i, protegida només per la seva llarga i ondulada cabellera, impàvida resta envoltada de blau, el del cel i el del mar. D’aquesta manera, vestida de nit, ella, d’esquena a nosaltres, contempla impassible el confí.

Impertinent, la lluna trenca aquesta uniformitat i posa al damunt del cap de la musa.

In the Womb

2007-05-13T11:26:00.000+02:00

http://www.20minutos.es/noticia/17154/0/filmacion/bebe/utero/

Aquesta és l'adreça de la pàgina web on es pot veure el desenvolupament embrionari des de l'interior de la mare. El títol del documental es diu "En el vientre materno" i pertany a National Geographic.

2007-04-02T10:16:00.000+02:00

Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils

2007-02-10T16:59:00.000+01:00

El Punt, divendres 9 de febrer de 2007

L. PORTAL. Sils

L'antic estany de Sils ha estat objecte d'un estudi que es presentarà avui a la mateixa població selvatana amb el títol Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils: límits, termes i hidrònims. Gabriel Mercadal és l'autor d'aquest assaig i serà un dels que intervindran en la presentació d'avui a les 8 del vespre, a la sala de plens de l'ajuntament de Sils. A més, l'acte coincidirà també amb la inauguració de l'exposició Tornem a la Tordera, realitzada per l'Observatori de la Tordera. Aquesta mostra es podrà visitar fins al dia 9 de març al centre d'informació de l'estany de Sils.

Pel que fa al llibre i com explica el seu autor, pretén aproximar el lector al sistema lacunar d'aquesta població com a element identificador. Mercadal s'ha documentat en fonts cartogràfiques per tal de marcar exactament l'abast de l'estany tenint en compte la seva evolució històrica, provocada en bona part per la mà de l'home en dessecar-lo per fer-hi conreus especialment. D'aquesta manera, l'autor explica que l'estany havia tingut una superfície màxima de 18,6 quilòmetres de perímetre, que ocupaven un total de 358,9 hectàrees, en els períodes de màxima inundació. També assenyala que els intents de drenatge de l'estany són com a mínim des del 1240. Però van ser especialment importants les dessecacions el 1851, quan es va construir una xarxa de canals de desguàs. Mercadal fa, doncs, un estudi exhaustiu del medi natural de l'estany, de la seva cartografia, dels topònims relatius als seus voltants i a l'estany en si i dels límits i termes que l'han marcat. El llibre ha estat editat amb el suport de l'Ajuntament de Sils i la Diputació de Girona.

Cròniques des de Madrid, de Gemma Ferrer i Moncho, 07/02/2007

2007-02-07T15:23:00.000+01:00

A l´horitzó començava a treure el nas el sol, dotant al cel d´una varietat de tons vermellosos espectaculars, la brisa marina m´acariciava el cos amb suavitat, em sentia privilegiada de sentir la força dels elements tant dintre meu. Al darrera un bosc de pins em resguardava de la voràgine de la civilització, una estranya sensació m´envaí, semblava que els arbres haguessin cobrat vida i s´apropessin lentament cap a primera línia de mar, on em trobava estesa sobre la fina i daurada sorra.Juro que encara no m´havia pres cap copa ni fumat cap substància al.al·lucinògena.

De lluny s´escoltava un soroll constant i un xic desagradable, que augmentava poc a poc. No era gens habitual en aquell entorn, tot tremolà al voltant inclosa jo, que era part de la natura, estava tenint una crisi epil.epilèptica i aquell so desagradable seguia el seu curs.

-Avui no vas a treballar? sentia de fons mentre m´incorporava, el mar cada cop quedava més lluny. A un centímetre de la meva boca esperava pacient el meu príncep amb aquell somriure preciós, em va fer un petó espectacular i em donà un suc de taronja. Vaig dutxar-me, vestir-me, pentinar-me, bé, aquesta no és la meva especialitat però es fa el què es pot. Tot seguit vaig beure el cafè d´un glop, en cinc minuts ja era al carrer, corrents per no perdre el bus, ja eren les set del matí, al carrer feia molt de fred.

No quedaven llocs lliures quan pujaren una parella de joves d´uns vuitanta anys, anaven agafats de la mà i es miraven com si fossin recent enamorats, una estampa digna de fotografia, si la Iaranma fos aquí ja els hi hauria fet alguna fotografia vaig pensar. Es tracta d´una amiga de la Universitat, l´única amb qui mantinc un contacte constant tot i els kilòmetres que ens separen. De moment es dedica a l´ensenyament encara que estic segura que molt aviat publicarà un Best Seller ja que durant les estones treballa durament en l´art de l´escriptura.

Jo anava dempeus però observant a tothom amb els ulls injectats de sang, devía semblar una fera salvatge que cada cop estava més encesa. Encara que sembli increïble ningú es va dignar a deixar lloc a la parella, tots miraven al terra, com si no haguessin vist res.

Encara no havíem fet ni cinc quilòmetres quan vam trobar una retenció, es veu que en aquesta ciutat gris és el mes normal del món. Ens trobàvem a la M-30, darrerament penso que el nom d´aquesta carretera té molt merescuda la inicial (crec que deu ser una M de mort). Al carril de l´esquerra havien xocat sis cotxes, de fons es començaven a sentir les sirenes. Era un accident greu, un dels cotxes s´havia convertit en una gàbia de la qual el conductor no va sortir-ne viu, els bombers van tenir força feina per treure´l de la ferralla. Al voltant meu els passatgers feien comentaris freds com el gel, ni tant sols es van sorprendre per aquell fet, els mirava com si fossin d´un altre planeta. Serien realment extraterrestres? Jo estava convençuda de què així era, només esperava que no m´adduïssin ni em convertissin en el que ells eren, gent mal educada i sense sentiments.

Finalment el bus arribà al centre sense més incidents tot i que una hora tard, vam recórrer vint-i-nou kilòmetres en dues hores, no està malament per començar el dia, veritat?

Ara havia d´agafar a l´antiga Estació del Nord el tren que em deixaria a vint minuts a peu de la feina.

Eren les nou del matí i ja estava cansada com si hagués treballat durant dotze hores en una fàbrica d'aquelles on exploten a la gent al màxim. Per associació em vaig recordar de l´empresa on havia treballat durant tres anys com a fontanera fent cases prefabricades. Per un sou de nou cents euros treballava vuit hores sense parar un segon, ni tan sols per anar al servei. Per sort allò va passar a la història.

En arribar a l´andana hi havia tot un rebombori de gent apilonada davant la cabina del tren que em duria a la feina. Quelcom no anava bé, era molt estrany que no estiguessin esperant davant la porta del tren per entrar corrents i emputxant als demès com si d´una cursa de les olimpíades es tractés. Aquella estació era un horror, els trens de plens que anaven recordaven els que utilitzaven els nazis per deportar els jueus. Però ningú es queixava, per seixanta euros al mes que pagàvem per l´abonament de transport no mereixíem viatjar com persones sinó com animals. Efectivament, una noia s´havia llençat a la via en veure arribar el tren, havia sigut a les set del matí i tot just ara aixecaven el cadàver. Ja no podia més, necessitava una copa doble, dissimuladament remenava la meva bossa que semblava no tenir fons, finalment vaig trobar el tresor, no vaig aturar-me fins deixar ben seca la petaca, si aconseguia tornar a casa el primer que faria seria tornar-la a omplir de Ratafia, aquí si ets una persona normal o acabes com la pobre noia o et tires a les drogues i l´alcohol, evidentment jo havia escollit la segona opció.

La de coses que poden arribar a passar en un parell d'hores. Riing, Riiiiing, començava a sonar-e el mòbil, devien ser de la feina per saber on era, de totes maneres m´estranyava ja que aquí el normal és arribar amb una o dues hores de retard, no aconseguia trobar-lo dintre la bossa...

Resulta que ara tornava a ser al llit, a l´esquerra el meu company roncava a tot volum, semblava la meva Harley. només eren les quatre del matí, em restaven dues hores per llevar-me i em sentia molt xafada, tot havia sigut tan real!, no podia mantenir els ulls oberts.

Ara em trobava en plena natura, prop de Jaca, sobre la meva Dyna Super Glide arribant al càmping motorista d´Anzánigo, pel retrovisor veia l´Edu que em seguia de prop. Tornava a sentir-me lliure lluny de la presó de la ciutat.

Gemma Ferrer i Moncho

Madrid, 07 de febrer de 2007

L'ós i l'arboç

2007-02-04T14:51:00.000+01:00

La reportera més ditxaratxera de la contrada ens passa un informe sobre l'ós i l'arboç (el oso y el madroño). Com es pot observar la Gem no se'n perd ni una! Ara des de Madrid, passejant pels carrers amunt i avall, fa els reportatges més interessants del nostre blog. Des d'aquí una forta abraçada a la millor reportera del món!

Les cròniques diuen que l'any 1211, Alfons VIII va preparar a Madrid una expedició per atacar el regne de Múrcia. Les hosts madrilenyes ostentaven un l'ós. Aquest és el punt de partida del seu escut, ja que a partir d'aquest moment Madrid pren com a emblema l'ós. També cal remarcar que a l'Edat Mitja els camps de Madrid estaven plens d'óssos. Al Llibre de Monteria del rei Alfons XI es diu: Madrid, un bon lloc de porc i ós.
Fins aquí tot bé, però i l'arboç? Doncs, resulta que anys més tard van sorgir desavinences, per l'ús de la muntanya i les terres de pastura dels encontorns de Madrid, entre el Consell i la Clerecia. El plet va durar 20 anys i finalment van arribar a un acord, per segellar-lo van decidir que l'escut de la Vila portaria l'ós (o óssa) amb l'afegit d'un arbre, i l'escut de l'Ajuntament portaria el mateix animal pasturant en unes pastures. L'ós (o óssa), aixecat al tronc indicava la possessió de l'arbre.
No se sap en quin moment es va començar a establir que l'arbret de l'escut era un arboç, però ha estat una tradició molt tenaç i molt ferma.
Actualment, per recolzar aquesta tradició, l'Ajuntament de Madrid sembra en el Retiro i altres jardins l'arboç.

Els fugissers

2007-02-04T11:32:00.000+01:00

El text que presentem a continuació data del segle XVIII, any 1737, actualment està a l’arxiu Municipal de Sils i forma part d’un important conjunt documental del patrimoni català dels Medinaceli.

Per fer la transcripció del text hem mantingut la llengua en tots els seus aspectes però hem regularitzat la puntuació, l’ús de majúscules i minúscules, l’accentuació, la separació de paraules –ús de guionet, apòstrof, ...- i l’ús de u/ v. Si s’han fet reconstruccions de l’original o s’han desplegat abreviatures ho indiquem entre claudàtors, els fragments il·legibles s’indiquen amb punts suspensius també entre claudàtors.

Hem de tenir present que des del segle XVI i fins al segle XIX, el català va passar per una època molt conflictiva, ja que per una banda la producció literària va davallar i per l’altra hi havia una persecució política de la llengua, recordem la instauració del Decret de Nova Planta (1716 al Principat). A partir de l’aplicació del decret s’imposa als Països Catalans un sistema administratiu i polític de base autoritària que té com a objectiu anul·lar la cultura catalana. El català passarà a ser una llengua d’estar per casa i s’exclourà de l’àmbit administratiu, amb l’objectiu d’unificar els regnes d’Espanya, moment a partir del qual tota la documentació oficial començarà a aparèixer en castellà. Així doncs, la troballa d’aquest document és interessant lingüísticament, ja que podem veure que, malgrat tot, el català es continuava escrivint fins i tot a l’hora de fer escrits adreçats a un ens públic, com podia ser el destinatari de la carta, però també per la seva quotidianitat ja que ens narra una història particular i molt engrescadora.

Els tres fulls de què consta l’escrit tenen una estructura ben determinada, per una banda, i configurant la major part del cos del text, se’ns explica una història “per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa”. Per tant l’emissor pretén aclarir una situació però també li serveix com a punt de fuga del malestar generat pel conflicte. Finalment, a l’últim paràgraf, fa una queixa del funcionament dels organismes i nomenaments públics, ja que al seu poble han fet batlle a Miquel Turró mentre que els “regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia”.

La lletra va adreçada a Francisco Capons, lloc tinent del marquès d’Aitona, i l’escriu Francisco Bertran, regidor degà de Sant Esteve d’en Bas. L’acció se succeeix entre Hostalets d’en Bas i Sant Esteve d’en Bas (tot i que en cap moment surt anomenat el primer poble, l’estudi dels masos ens ha conduït a aquesta hipòtesi). Hi podem distingir dos fils temporals, per una banda el temps de l’acció principal, és a dir la desaparició de la filla del senyor Bertran, i per l’altra l’explicació del que va passar després, les peripècies, mals de cap i tràmits que el pare va haver de passar per tal de recuperar a la seva filla i perseguir i capturar als agosarats “lladres” i, sobretot, intentar que no sortissin indemnes de la seva juguesca.

Així doncs, en una primera part, la carta del senyor Bertran ens explica que, el dia 3 de maig de 1737, la seva filla, aprofitant que era de nit, “saltà per un porxo (...) ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa”. Els dolents són Joan Gurt, l’amant i, malauradament, servent de Miquel Tarrús, veí del mas Bertran, i els seus amics, Llorens Carrera i Josep Duran, els testimonis. Per tant, el motiu de la fugida estava força clar: els joves es volien casar d’amagat i sense la conformitat dels pares.

Recordem que al segle XVIII les noies de família benestant estaven sotmeses a la potestat del pare per aquest motiu poques vegades podien triar al seu futur marit, ja que la tria es feia en funció dels acords econòmics entre les famílies. Així doncs, intuïm que la filla de Francisco Bertran ja estava emparaulada, possiblement, amb un home adinerat, de més edat que ella i d’Olot, el senyor Esteve Badia.

Per a les noies de l’època el contacte amb l’exterior es reduïa a llargues estones al balcó de casa seva, és possible que la proximitat dels masos facilités, doncs, la relació entres els dos joves.

La noia, aprofitant el son dels seus pares, va saltar pel porxo de casa seva, a fora ja l’esperaven els tres joves per emprendre el camí, entre els camps sembrats, cap a Sant Esteve.

Al matí següent el pare alertat pels crits desesperats de la seva dona es va assabentar que la filla no era a casa, i, sabent quines eren les intencions de la filla, va córrer “sol com un ca llabrer” cap a Sant Esteve per tal d’evitar el casament.

La gent del poble de Sant Esteve, sabedors de la romàntica fugida, posaven pals a les rodes a l’exaltat pare. Tot seguit mostrem alguns exemples que ens poden servir per fer-nos una petita idea de la complicitat que els joves tenien al seu favor: “(...) i tenint lo Regidor lo principal lladre en casa seua... digué a la seua dona que·m digués que era per lo lloc (...)”, “Y després jo digué al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava”.

Així doncs, no és de menys esperar que la carta també serveixi per criticar l’actuació apàtica, vers ell i el seu problema, del regidor i de la gent del seu entorn.

Un cop superada aquesta fase de rebel·lió popular, el dissortat pare insisteix en l’intent de capturar “els lladres” i finalment “lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó”.

Hem de suposar que Francisco Bertran estava a l’espera d’un judici per tal d’aclarir l’esdeveniment i que, per tant, agraeix que li hagin deixat “escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions”.

Després d’un estira i arronsa que va des del dia de la fugida, el 3 de maig, fins al dia 15 de maig, que és quan els dos joves renuncien a la promesa de casament, la filla d’en Bertran contracta matrimoni, el 16 de juny, amb Esteve Badia (el contracte matrimonial, signat davant un notari, era un document jurídic on les dues famílies hi pactaven el dot que la noia aportaria). El pobre Joan Gurt, en un últim intent per aconseguir a la seva estimada, sense sort, “a inpadida la llicència ha Girona jnjustament per veurer si jo li dare res”.

Hem de suposar que Joan Gurt i la filla d’en Bertran no van tenir un final feliç ja que la pobra noia es devia casar amb l’adinerat Esteve Badia. Aquests fets però no els podem constatar ja que no es conserven documents (casaments, partides de naixement, ...) d’aquesta època degut a la crema i a l’assetjament que van patir molts convents i esglésies l’estiu del 1835.

Transcripció del text

"Molt senyor meu, com ha lloch tinent de l’eccelentísim senyor marquès de Aitona, nostre para y senyor, per las sinch llagas de Christo li suplico me vulla mirar ab atenció ha est vasall seu, Francisco Bertran, afligit per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa. V[os]tè ja està informat de com uns dolents me induhiren que una filla meva hisqués fora de casa meva, la qual saltà per un porxo lo die 3 de maig ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa y se n’anaren a S[an]t Esteve per casar-se luego en presència del curat, sens tenir llicència meva ni del s[enyo]r bisbe. Y trobant faltar la filla, la seva mara feu uns grans crits y, jo hera fora de casa, li respongué y digué lo que pasava y luego, tot sol com un ca llabrer, corrí en S[an]t Esteve i fuí abans en casa lo curat que ells y arribant jo a la casa del regidor del lloch lo cridí dient [...] isqués. Luego, ab las armas y fadrins per capturar lo [lladre] de ma filla y tenint lo regidor lo principal lladre en casa seva, que aý era pujat perquè li fes costat per anar-ce a casar, digué a la seva dona que·m digués que era per lo lloc, essent veritat que era en casa ab lo lladre i hohía molt bé lo que jo parlava ab la dona, i jo digué a la dona que·l sercas i que vingués luego a la plasa i jo me’n aní a la casa del curat. I los lladres sabent-me allí fugiren en casa del d[octo]r Fexas pensant que ell los casaria i restaren enganyats perquè no·ls pogué casar. I jo, sabent-los allí, aý aní ab un germà meu que va venir en ma ajuda i lo regidor, avent pasat mitza ora, tanbé va venir ab 3 fadrins, discimunlant lo que ell sabia bé i tota la nit los tingué acitiats en dita casa. I jo demaní la filla anal doctor Fexas i ell no volgué concentir que jo entràs a cercar-la, per los parills que i avia. I luego, la matexa nit escribí carta al s[enyo]r jutge de lo que pasava y ell m’envihà a dir que jo lo anàs ha trobar, y vatg obehir luego. Y ell me digué que jo fes istància, per poder-me ben netejar la bosa que no cercava res més. Jo li digué que no·n volia fer que si ell volia fer justícia que·n fes y me respongué que no me’n tania de donar rahó a na mi, tot envarinat y jo tanbé com ell, y trobant-se lo regidor del lloch tanbé allí present li donà ordre en escrit per la captura dels lladres y que anàs ha enparar ha Tarrús tot lo que lo lladre principal tenia. Y lo dit Miquel Tarús, que era l’amo del lladre, o bé altres de la casa despanyaren una arca del moso y tragueren tot lo que ell tenia dins de l’arca y una bala de roba de ma filla la amagaran dintra de una caxa llur perquè la justícia no y trobàs res, com és veritat que lo moso mateyx ho a dit. Y a mi que no·n podia perceguir cap com ha pare sinó que si·n trobave cap per los camins lo prengués y tot hera ab cautela perquè lo regidor, sabent bé que ells eran fora [ha Girona perquè jo la hi m’ho ha dit], va anar a Tarrús per fer-la enpara[r]. Y dit Miguel Tarrús jurà que lo moso no tenia res en casa seva, axís m·o ha dit lo regidor, y després a la nit va anar a las casas de ha ont los altres abitavan per capturar-los o per avisar-los perquè se burlasen de mi. Y axixs estimaré a v[os]tè me donia provisió per anar jo a Tarrús a cercar lo que és meu y manar lo que ben vist li siga. Y jo, pasats alguns dies, encontrí a Llorens Carrera y saltí de cavall per agafar-lo y no poguí perquè jo era sol y escapà a un bosch. Y després jo diga al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava. Y no u volgué fer sinó de paraula digué que ha ont sa vulla que·ls sabés los capturàs y ho digué devant del regidor decano de la Pinya. Y pasats alguns dies jo sabí Joseph Duran y aý aní per capturar-lo ab alguns homas y, per axir-li masa lluny, m’escapà y cridant jo ha Joseph Fluvià que fes sistent m[e] digué que jo anàs devant y lo dexà pasar sens fer ninguna demostració per a haturar-lo, lo qual lo arrestí en casa seva pena de 100 lliures y tanbé un moso seu per aver fet lo mateix que·l amo. Y lo s[enyo]r jutge lo tragué de l’arrest. Y després, vehent ells que jo los perceguia, se volgueren posar en cobro fent-me dir que li donàs alguna cosa y que los tragués de mal. Jo responguí que no li volia donar res, que per traure’ls de mal que una paraula no y asmarceria que prou que fer tindrian de escapar de las mevas mans.

Y axís lo die 15 de maig renunciaren ma filla y lo Joan Gurt la promesa del casament la un ha l’altre t[ambé]. Y lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó.

Y, avent contractat matrimoni ma filla ab Esteve Badia, lo Joan Gurt a inpadida la llicència ha Girona, injustament, per veurer si jo li daré res que demana 50 lliures.

Y es veritat tot lo que dich miria v[os]té ma justa quexa. Y suplico [...] doni a provisió per capturar-los i dar-los una [...] 50 lliures y fer-los anar ha orar al servey del rey [...]. Que lo s[enyo]r jutge li aurà escrit llargament discul[pant-se] a ell i al regidor i culpant-me a mi que me po[...] di formal per dir-li jo la veritat. Y a dit que si jo podia torsa lo peu que ell me·l adrasaria.

De posar lo Miquel Turró en poceció de la batllia encara no se·n ha fet res. Suponch que la carta que li escriguí dels nou deju[ny] no aurà tingut v[os]tè hocasió per respondra, per tenir moltas ocupacions. Li estimaré lo consuelo, com a para que per tal lo tinc, de donar-me resposta de tot, si és de son gust. Y me donar llicència per escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas, sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions, que v[os]tè restarà atmirat de veurer tanta injustícia, i espero la benicnitat de v[os]tè. Sabrà com los regidors lo tragueran de atvocat per no fer may res de bo per lo comú i sé, que per enpenyos, lo an fet asesor. Mira v[os]tè, ara que és acesor, com aniran los negocis. Los regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia. Quedo per servi-lo en totas ocasions.

Déu lo guar de molts com desitjo de s[an]t Esteve de Bas als 17 de juny de 1737 servidor de v[os]tè".

"Al magnífich s[enyo]r don Francisco Capons.

Testimoni del d[octo]r Fexas i de Llorens Carrera i de Josep Duran.

Francisco Bertran regidor de cano de S[an]t Esteve de Bas".

Consells

2007-01-31T19:40:00.000+01:00

Exercici:

Només amb cinc verbs (pintar, arromangar-se, jugar, estudiar, descansar), els alumnes han d'inventar-se una història, tot i que no tenen massa temps per pensar l'argument dels seus contes, aquí tenim una mostra del seu enginy:

Aquest text és de Pierre Samuel, alumne de català de l'escola d'adults Maçanet de la Selva.

Per ser un nen ben educat cal seguir aquest mètode:

1- Al matí s'ha d'anar a l'escola per escriure i aprendre coses intel·lectuals.

2- A la tarda el nen pot fer coses més divertides com practicar algun esport, pintar, ...

3- Un cop a casa és un bon moment per jugar i descansar de la rutina diària.

Al cap d'un mes de fer la prova, si els nens han treballat bé, se'ls hi pot regalar alguna cosa, però si no han tingut una bona conducta aleshores els pares s'han d'arromangar!

2007-01-14T11:34:00.000+01:00

Potser, quan s'acabi el món, restarà l'essència del que hem estat. Només quedaran immutables les estratègies de l'home per ser evocat eternament. Quina paradoxa! Ser part d'una memòria inexistent, per als sentits morts, que ja no podran captar la bellesa de les construccions. Tal vegada, quan el món s'hagi fos en els meus pensaments moribunds hi haurà algú disposat a recordar.

L'estaca

2007-01-14T11:23:00.000+01:00

A mesura que m’acostava a la plaça aquella estranya espina anava creixent i creixent davant els meus ulls atònits. No podia entendre com, d’on i perquè havia aparegut aquella punxa maldestra al bell mig de la Plaça del Vi. Però sens dubte estava allà imperant, quasi dictatorial. I la gent de la ciutat al veure-la restava perplexa. Els hi havia sortit, o més ben dit, els hi havien clavat una estaca al cor de la població! I la notícia es va difondre. S’ho deien els uns als altres creient que es tractava d’un càstig. I tots, sense mesura, anaven a veure el que malmetia, sense pietat, la tan preuada plaça. I tots, un cop passat el terror avernal, volien extreure aquell focus de dolor de la terra dels gironins. Primer els habitants de la ciutat, i després vingueren altres persones d’altres terres que intentaren extirpar, escapçar, tallar la perversa pua metàl·lica. Homes i dones forts i llestos fluïen per la ciutat endimoniada però mai cap no en va sortir victoriós. I la gent d’aquesta contrada anomenada Girona s’anava emmalaltint, i trista passava per davant del turment que l’objecte imposat representava. I gris tornava a casa seva veient fracassats els repetits intents dels bons homes d’arrencar aquella estaca. Però vet aquí que un dia, i per tal de no veure més el patiment de la terra, els ciutadans d’aquesta petita ciutat van anar aplegant tot al voltant de l’escultura inútil petites bosses d’escombraries, creient que així podrien apaivagar el mal de la terra i també el de la seva ànima. I així, muntanyes de porqueria s’anaven acumulant a la plaça, tot al voltant de l’espina maleïda que lluitava per alçar-se victoriosa davant el poble. I va ser tan gran el cúmul de brutícia que tots els ciutadans de la nauseabunda Girona van acumular que aquella, abans petita i bonica, plaça es va convertir en un gran abocador municipal. El fet és que ningú va arribar a entendre mai com i per quin motiu regia al bell mig de la Plaça del Vi aquella cosa inútil, així com tampoc ningú no podia entendre quines van ser les causes que feren que tota la brutícia dels ciutadans desolats es pogués acumular ofegant l’estaca...

Llit de flors

2007-01-07T11:32:00.000+01:00

La Viola havia aixecat els ulls del llibre que llegia i ara es deixava impregnar per l’olor de sofregit que sortia de les altres cases. Des del balcó mirava el riu, i la roba estesa de les veïnes, i l’aigua que passava sense aturar-se per davant dels alegres, però adormits, edificis. A la part esquerra el rierol enjogassat i sinuós vers les riberes poblades d’arbres confonent-se amb un paisatge boscà, inquietant, fabulós, discret de la vida que s’hi amagava. A la vessant dreta, l’aigua amb la civilització.

Dels fils dels seus estenedors sorgien diverses línies paral·leles al riu i, mirant-les, per esbargir els ulls del sol impassible, va perdre el món de vista i va creure que queia daltabaix del seu balcó, fins a l’herba frèvola. Durant el descens, aquella camisa estesa, encara amb algunes taques del dinar dominical, i cada cop més a prop la humida de rosada herba, convertida ara en un flonjo matalàs per al seu cos finalment desmaiat. Després de rodolar pel tou jaç, arriat per l’aigua, el seu cos es deixava transportar transcurs avall, fins a nucli de la ciutat, suau passejada, avall, avall. La Viola recordava haver vist algunes tortugues a les aigües de la banda esquerra del riu, parant l’escalfor que l’estiu els hi donava, recolzades sobre les branques caigudes d’algun freixe, immutables sobre la fusta podrida. Ella en canvi, s’havia posat en mans del desig fluvial. Es sentia bé, lleugera i l’olor del seu entorn l’embadalia. La brisa, sobre galtes rosades, i els còdols, arran de la seva pell nua i desprotegida, l’assaborien. Les algues, més verdes que mai, s’entestaven a fer-li fregues i, amb el seu vaivé, li feien pessigolles. Els carrers la seguien, i la brisa l’acaronava, i en arribar al nucli de la ciutat es van sentir unes veus que, sorpreses, deien: “mireu, mireu, algú ha fet caure al riu un llit de flors!”.

El nus

2007-01-07T11:28:00.000+01:00

Són les dotze del migdia. Fa un sol de justícia i la calor no em deixa respirar, lentament m’ofega. Ara toca la part més dura: fer el nus, ben fort, ha de durar tot el dia, això és primordial. Més val no pensar-hi, com més aviat comencem més aviat acabarem, de fet només és el nus de sempre. És senzill, molt senzill. Sempre surt bé. Per fer-lo només ens cal un coll, un coll disposat o obligat, tan se val. Tot seguit, i quan tot està a punt, agafem el teixit seleccionat, bo, durador, sobretot resistent, i el passem a l’entorn del coll, que ha deixat de ser un ser un tros de carn indeterminat per convertir-se en l’objectiu principal. Ho fem sense tremolar; de manera precisa; com un cirurgià de prestigi, cal estar per la feina. No badem! Un cop tenim embolcallat el coll només cal que anivellem i centrem bé les dues parts que s’han de nuar. Triem una dreta, que serà la teva esquerra o bé la dreta del del teu davant. Feta la tria, l’agafem i la passem per davant de la part esquerra i després per darrera, i després altre cop per davant, i tornem a voltar, però aquest cop, a mig camí, i com si fos una serp, la fem sortir per dalt, pel centre de tot l’embolcall. Finalment: un petit cercle a l’entorn del coll i un teixit que no ha parat de donar-hi voltes, delicadament. Per una d’aquestes passades anteriors fem un petit conducte i hi fem passar pel mig la part dreta, que en cap moment no hem de deixar per la perillositat que això comportaria. Fet això ara només cal posar-ho tot en ordre i el nus de la corbata ja està fet.

Punts, punts, punts

2007-01-07T11:11:00.000+01:00

Certament, quan passen coses com l’incendi d’un cotxe al carrer del Carme, el passat 18 d’abril – a mitja tarda-, els veïns d’aquesta zona ja ni s’immuten, aquesta passivitat té la seva lògica: estan farts de veure que per aquest vial només passen contrarietats. I això no ens ha d’estranyar ja que en un carrer com aquest, que, encara que sembli mentida, forma part del casc urbà de Girona, els cotxes passen a velocitats de 100- 120 quilòmetres hora (per respectar un límit). Per aquest motiu, i altres com la impossibilitat d’aparcar en un lloc tret de fer-ho a la vorera, les incidències no deixen de succeir-se. Si calculéssim l’índex de sinistralitat de la zona ens posaríem les mans al cap. Pròxims de la zona es dediquen a enumerar les catàstrofes, com un passatemps, perquè no els hi queda altre remei. Potser els lectors pensaran que aquesta és una solució poc sensible, fins i tot dramàtica, però si s’ho pensen una miqueta veuran que és millor citar fil per randa tots els incidents i continuar fent via que plànyer-se de les poques actuacions que es perceben. I sí no, preguntem-nos quina solució els queda als veïns d’aquest carrer que constantment han de sortir de casa seva per contemplar la desgràcia? Un dia un cotxe incendiat, l’altre un cotxe que s’ha encastat contra una farola -que ha fet malbé la façana d’un edifici- i de retruc un altre cotxe avança sense control i s’estampa contra algun vianant, que no anava pel lloc que li tocava perquè a la vorera hi havia un reguitzell de cotxes que li impedien el pas... I és que els habitants d’aquesta zona tan descuidada de la ciutat, no només per les qüestions de trànsit, son vulnerables al pas d’aquests fanàtics de la velocitat, de les seves imprudències i de la inseguretat viària que generen. Vist que els conductors maldestres no tenen prou seny, perquè les estadístiques de mortalitat viària a ells no els afecten, cal que ens tornem a preguntar si aquí hi ha algú que s’encarregui de mantenir l’ordre. I dels nostres impostos, què se’n fa? És que el socialisme vigent a la nostra urbs està dedicat només a l’alta societat?

Visa pour l'image 2004

2007-01-07T11:06:00.000+01:00

Fa uns dies llegia en aquestes pàgines l’opinió d’un lector del Punt que estava realment satisfet de la catalanitat mantinguda a Perpinyà, el fet que encara mantinguin els noms dels carrers en català (sota traduccions no sempre encertades). I és cert que per ser França està molt bé que encara hi hagi aquesta reminiscència catalana però el fet és que s’ha volgut minimitzar tant aquesta faceta de la Catalunya Nord que tanmateix se’ns fa ridícul veure que tot i els cartells simbòlics no hi ha ningú que t’entengui si parles el català, o si més no que no hi ha ningú que et vulgui entendre. Bé, el cas és que Perpinyà l’associo al nomenat Festival Internacional del Fotoperiodisme “Visa pour l’image”, és cert que el món està ple de misèries i que sovint si no ens les mostren de la manera més crua no ens m’adonem, aquest sembla ser el lema d’aquest festival ja que del 28 d’agost al 12 de setembre s’han pogut veure per totes les galeries, museus, esglésies i castells de Perpinyà les misèries del món i no és que em queixi de veure-les, del que em queixo és de la cruesa amb que estan tractades les imatges i del poc tracte humanitari que d’elles es percep. Realment s’ha de ser d’una altra mena per posar-se davant d’un noi moribund i en lloc d’atendre’l fer-li un click. És clar que la societat actual vol veure-ho? Bé, els anys ho diran ja que l’afluència a la trobada fotogràfica pot ser que vagi en detriment si ens hem de desplaçar a França per veure-hi dones amb els caps dels seus marits alçats i sagnants i la gent de l’entorn que s’ho mira amb naturalitat. Visitar aquesta magna exposició és voler anar a passar una mala estona ja que la intenció de les imatges és aquesta: que els visitants surtin colpits per la brutalitat. I no és que vulguem estar protegits de la malesa del món ni que no en vulguem saber res, però són necessaris aquests mecanismes d’acostament a la crueltat humana? D’entre totes les fotografies en destaco una: el nu d’una noia en blanc i negre del 1948-49 en una casa plena de contrallums i abastada amb la mínima expressió de les necessitats, potser la tranquil·litat de la noia banyant-se aliena a les destrosses i perversions del món que l’envolten generava el consol de la sala on estava exposada la fotografia ja que tots els visitants semblaven absorts davant la imatge, reposant la mirada sobre l’esvelt cos i gens demacrat de la jove. Potser el concepte de fotoperiodisme se’ns escapa una mica de les mans als que no hi som entesos però realment cal ser tan frívols per guanyar premis? No hem anat una mica massa lluny per mostrar la realitat? Són , els qui fan les fotos, màquines de recollir per després projectar dolor? O Simplement es tracta d’una campanya de sensibilització radical per que tothom es faci voluntari d’alguna ONG?

La palmera

2006-07-17T09:04:00.000+02:00

Estirada al terra, panxa enlaire observava la palmera sota el cel rogent i encoixinat. L’aire pur de la meva terra sempre m’ha tranquil·litzat. Estava molt nerviosa perquè aquell era el meu dia. Una festa s’estava preparant no gaire lluny d’on jo em trobava. Podia sentir a la meva mare discutint amb la meva àvia els últims detalls de la celebració, no m’ho acabava de creure, el dia més important de la meva vida... Els nervis no em deixaven reaccionar amb alegria i només tenia esperit per jeure sota la palmera i traçar amb els dits la seva forma, a l’aire, intentant abastar-la, com si tingués por de perdre-la per sempre més, aquella figura ara fosca, que durant tota la vida m’havia acompanyat i que ara també ho feia i que deixava que les seves fulles fossin acaronades per la suau brisa, pentinant els núvols. Tot l’aldarull estava a pocs metres del meu amagatall i podia sentir l’emoció de tots els que allà s’aplegaven.

S’acostava l’hora de presentar-me, tothom esperava la protagonista, em vaig aixecar del terra, em vaig espolsar, em vaig calçar unes sandàlies vermelles i recordant els núvols i totes les sensacions que havia tingut minuts abans, amb peu ferm i una mirada un pèl desorientada, potser trista, vaig incorporar-me a la festa.
Jo estava preciosa, unes veus ho deien, la mare i l’àvia s’havien passat una setmana cosint un vestit vermell amb brodats blancs, molt escotat, però com que no tenia gaire pit l’escot només mostrava ossos i pell. Tot i així els convidats a la festa no es cansaven de repetir-me que era la noia més bonica del país.
Sempre m’ha agradat el vermell, suposo que per aquest motiu la mare i l’àvia van decidir fer-me’l d’aquest color tot i que no van deixar d’incloure-hi el color blanc en els brodats, la puresa innocent del blanc i la força del vermell, passió. Recordo que portava els cabells recollits i que en aquell moment em van tibar com mai, però el dolor que em van fer no seria comparable al dolor que hauria de patir hores més tard.
En veure’m entrar, els músics es van posar a tocar animosament i tothom els va encerclar ballant la seva música. Els batecs del meu cor ja no eren batecs sinó percussions rítmiques, les meves passes van esdevenir serpentejos sobre la sorra rogenca, vibrant.
En veure’m la meva mare va córrer a abraçar-me, i una certa tristor li vaig albirar al fons dels ulls, era com la meva pròpia tristor sota la palmera. Enmig d’aquell enllaç mare- filla va aparèixer l’àvia que ens va separar. L’àvia estava neguitosa i feliç, la seva néta, la seva preciosa néta també havia d’estar-ho.
- Si tu no ho vols fer seré jo qui la porti –va dir l’àvia tota enfadada estirant-me pel braç-.
- Mare, si et plau... –en aquell moment la meva mare va plorar, escanyant les llàgrimes entre la gola i els llagrimals- Mare, si et plau... encara podem dir que no...
- Saps perfectament que s’ha de fer, i si tu no vols fer-ho la meva obligació és rellevar-te, aquí sempre s’ha fet d’aquesta manera, t’agradi o no. Tu sempre vols anar en contra corrent.
La mare es va negar a portar-me dins la casa i jo no entenia res. Més calmada, l’àvia em va explicar que em presentaria a una dona i que m’hauria de quedar amb ella una estoneta i fer tot el que ella digués. Després a cau d’orella em va dir que no tingués por, que tot aniria bé.
- I ara a gaudir de la festa que quan la nena surti ja serà una dona –vaig sentir dir a l’àvia-.
- Mare, que només té sis anys...
- Quan abans estigui fet millor, que no veus que si no ho fem no tindrà futur, ningú la voldrà. I és clar que tu no ho deus voler això, oi?
Dins de la casa ja m’hi esperava una dona, gran, d’uns seixanta-cinc anys, la tenia vista del poble, sovint venia a fer-hi visites. Era alta, grossa i vestia de manera alegre, portava un gran mocador al cap que no parava de donar-hi voltes i una bossa de mà que semblava molt plena. En aquell moment vaig tenir curiositat per saber que hi duia allà dins però un bri d’angoixa es va apoderar de mi. Per què aquella dona estava a dins de casa meva? Per què la festa continuava sense mi? I sobretot, com és que havia de fer tot el que ella em digués? Em va calmar i posant-me fulles d’arròs al cap va fer que m’estirés sobre una taula, després va dir:
- Sttttt, tranquil·la, aviat tot estarà i tu seràs tota una dona. Ets tan bonica... Tu tindràs més sort que moltes de les dones de la teva família, saps? Mira –em va ensenyar una fulla d’afaitar- quan vaig visitar a la teva àvia aquesta eina encara no existia i vam haver-ho de fer amb vidres trencats, en canvi amb la mare ho vam fer amb un ganivet de cuina. Doneta, aquesta eina fa meravelles, ja veuràs que quedaràs perfecta.
Feia temps havia pogut veure una fulla d’afaitar, la portava un venedor que havia estat a l’estranger, i sí que s’assemblava a la de la dona de la casa però aquesta no era tan lluent i semblava menjada pel propi ferro.
Vaig perdre el coneixement i també vaig oblidar aquell dia. Només pinzellades de sang, a tort i a dret, tacaven el record d’un dia festiu.
Tampoc recordo res més dels anys següents, només una apatia molt grossa i que els primers mesos em va costar molt caminar i asseure’m.
Aleshores aquella tristesa, que havia tingut uns moments abans de la meva festa, es va convertir en eterna, i l’ombra de la palmera al cel va deixar d’acompanyar-me. També recordo que a partir d’aquell moment la gent del poble em va començar a tractar de manera diferent, amb respecte, i la mare i l’àvia em van començar a ensenyar com m’havia de comportar per ser una bona dona. L’aprenentatge devia anar bé perquè quan vaig fer els deu anys un jove venedor del poble veí em va demanar al meu pare. I com que el noi tenia una bona feina els tràmits pel casament van ser ràpids. A partir d’aquell moment estava promesa i als quinze anys m’entregarien a un home deu anys més gran que jo. Aquesta situació m’humiliava, no entenia com la nostra societat podia seguir aquelles normes i perquè sempre les dones eren les que les acabaven patint. També em sentia estranya perquè ningú del poble no s’havia queixat mai i tothom actuava amb normalitat, si mai se m’acudia preguntar a algú el perquè d’aquella situació rebia respostes estranyes com que l’ablació és necessària per mantenir la família sana, que si no m’haguessin mutilat hauria pogut matar al meu home o fins i tot al meu propi fill si per error o descuit tocaven el meu clítoris. Perquè doncs, si el nostre propi cos podia matar d’una manera tan senzilla havíem nascut amb tal habilitat? La natura és sàvia. Així doncs, perquè se’ns havia de negar aquest poder? Potser d’aquesta manera no hi hauria tantes violacions i els homes desesperats s’ho pensarien dues vegades abans de cometre-les.
En conèixer al jove que s’havia interessat per mi un record agradable se’m va fer present: vaig viatjar dos anys abans de la meva permanent tristesa, un dia assolellat, amb les dones recollint l’arròs pels camps, i de sobte una pluja suau quasi inexistent i l’olor de la terra i de l’arròs embolicat amb un drap a sobre del meu cap... I, de cop i volta, al costat d’aquesta imatge la mà d’una anciana que sobre el meu front posava unes fulles d’arròs. Em vaig arrancar a córrer i plorant vaig arribar sota la palmera oblidada. Desolada em vaig deixar caure al terra i panxa enlaire vaig tornar a mirar el cel, demanant-li una resposta al meu patiment, una explicació a tot allò que m’estava passant i sobretot el per què jo no aconseguia entendre-ho com la resta de dones del poble.
Al meu costat, mirant el cel també, el meu jove promès esperava pacient que jo l’acceptés. Em va eixugar les llàgrimes, sense dir res.
Ens vam casar, aleshores el somriure ingenu del meu home se’m va anar ficant al cor, lentament. La seva comprensió, la seva delicadesa amb mi, l’amor que em demostrava traspuava cadascuna de les meves cicatrius per convertir-les en un amarg record que el temps va tornant insípid. Vam crear el nostre món, amb molta paciència. Va arribar un dia en què vam parlar de família, de desigs sexuals i aleshores vam entendre que allò que els homes d’aquell país feien a les dones, era un acte per sotmetre-les, per esclavitzar-les, per evitar les seves infidelitats. També vam comprendre que tot plegat era una cosa ben absurda perquè les infidelitats no depenen d’aquestes coses. Vaig arribar a estimar a aquell home amb deliri, li vaig donar l’ànima i el meu cos mutilat i el seu amor va ser tant que vaig sentir plaer la primera vegada que ens vam trobar cos a cos, despullats fregant-nos suaument.
Malgrat tot, el cel m’havia respost i ara gaudia de la vida amb força plenitud, estimava l’home amb qui m’havien aparellat per interessos econòmics i tot i l’ablació soferta encara podia sentir plaer. Vaig voler remirar la palmera encastant-se insistent al cel de cotó vermell. Em sentia feliç.
No vaig trigar gaire temps a quedar-me embarassada, ara la felicitat ja era total. En saber-ho el meu sogre també es va sentir feliç, per fi l’oportunitat d’un altre mascle a la família.
Dos embarassos dues filles. Aleshores el pare del meu home va decidir tenir-hi una conversa, d’home a home. La proposta va ser que es tornés a casar amb una jove noia que tenia molt bones referències. S’havia d’assegurar un bon hereu ja que semblava que jo no era capaç de donar-li.
Durant unes quantes setmanes la distància , el refús i defuig del meu home. Ja no obtenia el caliu dels seus ulls.
Entretant el seu pare ja havia concretat el casament amb la família de la noia, tot estaria a punt al cap d’un mes.
Jo ja m’havia resignat a ser la segona dona, a viure sense poder abraçar al meu home a les nits i sobretot a somiar-lo abraçant a l’altra. La tristesa es va tornar a apoderar de mi. Durant aquell mes tot l’amor que havíem tingut va quedar congelat, a punt per trencar-se amb qualsevol copet.
Aviat van passar els dies i el nou casament es celebraria amb grandesa, la nova jove seria la que per fi pariria un mascle.
Finalment el meu home va gosar parlar amb mi, estava molt més trist del que jo mai m’hagués pogut imaginar, no volia una altra dona, només em volia a mi, jo era i seria sempre la seva única esposa. Vaig intentar calmar-lo, entenia perfectament que la nostra cultura l’obligava a fer el que el seu pare li manava, tot i així, tres dies abans el casament es va anul·lar. Els arguments van ser clars, ell no volia viure amb cap més dona, amb una en tenia prou, m’estimava, s’estimava a les nostres filles i volia per sobre de tot protegir-nos, tenir cura de nosaltres, riure, jugar... érem la seva família i per ell ja estava completa.
La nova no va agradar a ningú però ens era igual, les nostres filles i nosaltres vam crear un món nou, el nostre món.
I així van anar passant els anys i les nenes en van fer quatre i cinc i jo ja no les portava a l’esquena protegides, volta rera volta, amb teles de colors vius mentre anava a buscar aigua a la font, ara tenia fidels companyes de trajecte, unes mans delicades que volien acaparar sempre les meves, una dolçor extrema que la meva àvia va trencar en recordar-me que havia de sotmetre-les a l’extirpació. Com podia sentenciar-les a una vida incerta? Però també qui era jo per decidir refer el mal que m’havien fet a mi? Durant molts dies vam discutir la situació amb el meu home i durant molts dies vam acabar plorant perquè tots dos trobàvem innecessàries aquelles converses que només sorgien arrel de les visites de la meva àvia i de tan en tan per les del meu sogre.
El temps va anar passant, els anys també. I la besàvia de les nenes i els avis estaven cada cop més esverats i impertinents. Però nosaltres ens negàvem a arrencar l’òrgan dels cossos de les nostres filles.
Van deixar de parlar-nos i un dia la meva àvia va arribar amb l’anciana .
- Si tu no ho vols fer... Seré jo qui la porti! –va dir l’àvia tota enfadada-.
- Àvia, jo no sóc com la mare, les meves filles no patiran, no vull que pateixin. El meu home i jo ja ho hem decidit. És més, tu no tens l’obligació, ni el dret de portar-les enlloc, en tal cas qui hauria de prendre la decisió seria la meva mare.
Aleshores la meva mare, amb la mateixa actitud que havia tingut anys enrera, mostrant el sentiment de culpa d’aquell que no vol portar la contrària, va dir:
- Ja ho saps mare, jo no hi he estat mai d’acord, per mi la meva filla seguiria sencera, prescindint de les males veus, d’aquest futur incert pel qual tothom pateix –amb llàgrimes de felicitat es va girar cap a mi per abraçar-me-. Tranquil·la filla, les teves nenes no seran mutilades.

Als mals moments, bons records

2006-07-13T12:14:00.000+02:00

Sovint ens enfadem
perquè les coses no ens van com voldríem...
Sovint el malestar,
que ens provoca allò que ens angoixa,
se'n va, marxa en recuperar un bon record.

Segons literaris

2006-06-30T13:03:00.000+02:00

Segons literaris, pel temps efímer d'aquelles paraules que s'escriuen i perquè els qui les escriuen no deixen de ser segons literaris.