El text que presentem a continuació data del segle XVIII, any 1737, actualment està a l’arxiu Municipal de Sils i forma part d’un important conjunt documental del patrimoni català dels Medinaceli.Per fer la transcripció del text hem mantingut la llengua en tots els seus aspectes però hem regularitzat la puntuació, l’ús de majúscules i minúscules, l’accentuació, la separació de paraules –ús de guionet, apòstrof, ...- i l’ús de u/ v. Si s’han fet reconstruccions de l’original o s’han desplegat abreviatures ho indiquem entre claudàtors, els fragments il·legibles s’indiquen amb punts suspensius també entre claudàtors.
Hem de tenir present que des del segle XVI i fins al segle XIX, el català va passar per una època molt conflictiva, ja que per una banda la producció literària va davallar i per l’altra hi havia una persecució política de la llengua, recordem la instauració del Decret de Nova Planta (1716 al Principat). A partir de l’aplicació del decret s’imposa als Països Catalans un sistema administratiu i polític de base autoritària que té com a objectiu anul·lar la cultura catalana. El català passarà a ser una llengua d’estar per casa i s’exclourà de l’àmbit administratiu, amb l’objectiu d’unificar els regnes d’Espanya, moment a partir del qual tota la documentació oficial començarà a aparèixer en castellà. Així doncs, la troballa d’aquest document és interessant lingüísticament, ja que podem veure que, malgrat tot, el català es continuava escrivint fins i tot a l’hora de fer escrits adreçats a un ens públic, com podia ser el destinatari de la carta, però també per la seva quotidianitat ja que ens narra una història particular i molt engrescadora.
Els tres fulls de què consta l’escrit tenen una estructura ben determinada, per una banda, i configurant la major part del cos del text, se’ns explica una història “per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa”. Per tant l’emissor pretén aclarir una situació però també li serveix com a punt de fuga del malestar generat pel conflicte. Finalment, a l’últim paràgraf, fa una queixa del funcionament dels organismes i nomenaments públics, ja que al seu poble han fet batlle a Miquel Turró mentre que els “regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia”.
La lletra va adreçada a Francisco Capons, lloc tinent del marquès d’Aitona, i l’escriu Francisco Bertran, regidor degà de Sant Esteve d’en Bas. L’acció se succeeix entre Hostalets d’en Bas i Sant Esteve d’en Bas (tot i que en cap moment surt anomenat el primer poble, l’estudi dels masos ens ha conduït a aquesta hipòtesi). Hi podem distingir dos fils temporals, per una banda el temps de l’acció principal, és a dir la desaparició de la filla del senyor Bertran, i per l’altra l’explicació del que va passar després, les peripècies, mals de cap i tràmits que el pare va haver de passar per tal de recuperar a la seva filla i perseguir i capturar als agosarats “lladres” i, sobretot, intentar que no sortissin indemnes de la seva juguesca.
Així doncs, en una primera part, la carta del senyor Bertran ens explica que, el dia 3 de maig de 1737, la seva filla, aprofitant que era de nit, “saltà per un porxo (...) ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa”. Els dolents són Joan Gurt, l’amant i, malauradament, servent de Miquel Tarrús, veí del mas Bertran, i els seus amics, Llorens Carrera i Josep Duran, els testimonis. Per tant, el motiu de la fugida estava força clar: els joves es volien casar d’amagat i sense la conformitat dels pares.
Recordem que al segle XVIII les noies de família benestant estaven sotmeses a la potestat del pare per aquest motiu poques vegades podien triar al seu futur marit, ja que la tria es feia en funció dels acords econòmics entre les famílies. Així doncs, intuïm que la filla de Francisco Bertran ja estava emparaulada, possiblement, amb un home adinerat, de més edat que ella i d’Olot, el senyor Esteve Badia.
Per a les noies de l’època el contacte amb l’exterior es reduïa a llargues estones al balcó de casa seva, és possible que la proximitat dels masos facilités, doncs, la relació entres els dos joves.
La noia, aprofitant el son dels seus pares, va saltar pel porxo de casa seva, a fora ja l’esperaven els tres joves per emprendre el camí, entre els camps sembrats, cap a Sant Esteve.
Al matí següent el pare alertat pels crits desesperats de la seva dona es va assabentar que la filla no era a casa, i, sabent quines eren les intencions de la filla, va córrer “sol com un ca llabrer” cap a Sant Esteve per tal d’evitar el casament.
La gent del poble de Sant Esteve, sabedors de la romàntica fugida, posaven pals a les rodes a l’exaltat pare. Tot seguit mostrem alguns exemples que ens poden servir per fer-nos una petita idea de la complicitat que els joves tenien al seu favor: “(...) i tenint lo Regidor lo principal lladre en casa seua... digué a la seua dona que·m digués que era per lo lloc (...)”, “Y després jo digué al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava”.
Així doncs, no és de menys esperar que la carta també serveixi per criticar l’actuació apàtica, vers ell i el seu problema, del regidor i de la gent del seu entorn.
Un cop superada aquesta fase de rebel·lió popular, el dissortat pare insisteix en l’intent de capturar “els lladres” i finalment “lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó”.
Hem de suposar que Francisco Bertran estava a l’espera d’un judici per tal d’aclarir l’esdeveniment i que, per tant, agraeix que li hagin deixat “escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions”.
Després d’un estira i arronsa que va des del dia de la fugida, el 3 de maig, fins al dia 15 de maig, que és quan els dos joves renuncien a la promesa de casament, la filla d’en Bertran contracta matrimoni, el 16 de juny, amb Esteve Badia (el contracte matrimonial, signat davant un notari, era un document jurídic on les dues famílies hi pactaven el dot que la noia aportaria). El pobre Joan Gurt, en un últim intent per aconseguir a la seva estimada, sense sort, “a inpadida la llicència ha Girona jnjustament per veurer si jo li dare res”.
Hem de suposar que Joan Gurt i la filla d’en Bertran no van tenir un final feliç ja que la pobra noia es devia casar amb l’adinerat Esteve Badia. Aquests fets però no els podem constatar ja que no es conserven documents (casaments, partides de naixement, ...) d’aquesta època degut a la crema i a l’assetjament que van patir molts convents i esglésies l’estiu del 1835.
Transcripció del text
"Molt senyor meu, com ha lloch tinent de l’eccelentísim senyor marquès de Aitona, nostre para y senyor, per las sinch llagas de Christo li suplico me vulla mirar ab atenció ha est vasall seu, Francisco Bertran, afligit per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa. V[os]tè ja està informat de com uns dolents me induhiren que una filla meva hisqués fora de casa meva, la qual saltà per un porxo lo die 3 de maig ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa y se n’anaren a S[an]t Esteve per casar-se luego en presència del curat, sens tenir llicència meva ni del s[enyo]r bisbe. Y trobant faltar la filla, la seva mara feu uns grans crits y, jo hera fora de casa, li respongué y digué lo que pasava y luego, tot sol com un ca llabrer, corrí en S[an]t Esteve i fuí abans en casa lo curat que ells y arribant jo a la casa del regidor del lloch lo cridí dient [...] isqués. Luego, ab las armas y fadrins per capturar lo [lladre] de ma filla y tenint lo regidor lo principal lladre en casa seva, que aý era pujat perquè li fes costat per anar-ce a casar, digué a la seva dona que·m digués que era per lo lloc, essent veritat que era en casa ab lo lladre i hohía molt bé lo que jo parlava ab la dona, i jo digué a la dona que·l sercas i que vingués luego a la plasa i jo me’n aní a la casa del curat. I los lladres sabent-me allí fugiren en casa del d[octo]r Fexas pensant que ell los casaria i restaren enganyats perquè no·ls pogué casar. I jo, sabent-los allí, aý aní ab un germà meu que va venir en ma ajuda i lo regidor, avent pasat mitza ora, tanbé va venir ab 3 fadrins, discimunlant lo que ell sabia bé i tota la nit los tingué acitiats en dita casa. I jo demaní la filla anal doctor Fexas i ell no volgué concentir que jo entràs a cercar-la, per los parills que i avia. I luego, la matexa nit escribí carta al s[enyo]r jutge de lo que pasava y ell m’envihà a dir que jo lo anàs ha trobar, y vatg obehir luego. Y ell me digué que jo fes istància, per poder-me ben netejar la bosa que no cercava res més. Jo li digué que no·n volia fer que si ell volia fer justícia que·n fes y me respongué que no me’n tania de donar rahó a na mi, tot envarinat y jo tanbé com ell, y trobant-se lo regidor del lloch tanbé allí present li donà ordre en escrit per la captura dels lladres y que anàs ha enparar ha Tarrús tot lo que lo lladre principal tenia. Y lo dit Miquel Tarús, que era l’amo del lladre, o bé altres de la casa despanyaren una arca del moso y tragueren tot lo que ell tenia dins de l’arca y una bala de roba de ma filla la amagaran dintra de una caxa llur perquè la justícia no y trobàs res, com és veritat que lo moso mateyx ho a dit. Y a mi que no·n podia perceguir cap com ha pare sinó que si·n trobave cap per los camins lo prengués y tot hera ab cautela perquè lo regidor, sabent bé que ells eran fora [ha Girona perquè jo la hi m’ho ha dit], va anar a Tarrús per fer-la enpara[r]. Y dit Miguel Tarrús jurà que lo moso no tenia res en casa seva, axís m·o ha dit lo regidor, y després a la nit va anar a las casas de ha ont los altres abitavan per capturar-los o per avisar-los perquè se burlasen de mi. Y axixs estimaré a v[os]tè me donia provisió per anar jo a Tarrús a cercar lo que és meu y manar lo que ben vist li siga. Y jo, pasats alguns dies, encontrí a Llorens Carrera y saltí de cavall per agafar-lo y no poguí perquè jo era sol y escapà a un bosch. Y després jo diga al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava. Y no u volgué fer sinó de paraula digué que ha ont sa vulla que·ls sabés los capturàs y ho digué devant del regidor decano de la Pinya. Y pasats alguns dies jo sabí Joseph Duran y aý aní per capturar-lo ab alguns homas y, per axir-li masa lluny, m’escapà y cridant jo ha Joseph Fluvià que fes sistent m[e] digué que jo anàs devant y lo dexà pasar sens fer ninguna demostració per a haturar-lo, lo qual lo arrestí en casa seva pena de 100 lliures y tanbé un moso seu per aver fet lo mateix que·l amo. Y lo s[enyo]r jutge lo tragué de l’arrest. Y després, vehent ells que jo los perceguia, se volgueren posar en cobro fent-me dir que li donàs alguna cosa y que los tragués de mal. Jo responguí que no li volia donar res, que per traure’ls de mal que una paraula no y asmarceria que prou que fer tindrian de escapar de las mevas mans.
Y axís lo die 15 de maig renunciaren ma filla y lo Joan Gurt la promesa del casament la un ha l’altre t[ambé]. Y lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó.
Y, avent contractat matrimoni ma filla ab Esteve Badia, lo Joan Gurt a inpadida la llicència ha Girona, injustament, per veurer si jo li daré res que demana 50 lliures.
Y es veritat tot lo que dich miria v[os]té ma justa quexa. Y suplico [...] doni a provisió per capturar-los i dar-los una [...] 50 lliures y fer-los anar ha orar al servey del rey [...]. Que lo s[enyo]r jutge li aurà escrit llargament discul[pant-se] a ell i al regidor i culpant-me a mi que me po[...] di formal per dir-li jo la veritat. Y a dit que si jo podia torsa lo peu que ell me·l adrasaria.
De posar lo Miquel Turró en poceció de la batllia encara no se·n ha fet res. Suponch que la carta que li escriguí dels nou deju[ny] no aurà tingut v[os]tè hocasió per respondra, per tenir moltas ocupacions. Li estimaré lo consuelo, com a para que per tal lo tinc, de donar-me resposta de tot, si és de son gust. Y me donar llicència per escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas, sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions, que v[os]tè restarà atmirat de veurer tanta injustícia, i espero la benicnitat de v[os]tè. Sabrà com los regidors lo tragueran de atvocat per no fer may res de bo per lo comú i sé, que per enpenyos, lo an fet asesor. Mira v[os]tè, ara que és acesor, com aniran los negocis. Los regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia. Quedo per servi-lo en totas ocasions.
Déu lo guar de molts com desitjo de s[an]t Esteve de Bas als 17 de juny de 1737 servidor de v[os]tè".
Testimoni del d[octo]r Fexas i de Llorens Carrera i de Josep Duran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada