Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils

El Punt, divendres 9 de febrer de 2007

L. PORTAL. Sils

L'antic estany de Sils ha estat objecte d'un estudi que es presentarà avui a la mateixa població selvatana amb el títol Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils: límits, termes i hidrònims. Gabriel Mercadal és l'autor d'aquest assaig i serà un dels que intervindran en la presentació d'avui a les 8 del vespre, a la sala de plens de l'ajuntament de Sils. A més, l'acte coincidirà també amb la inauguració de l'exposició Tornem a la Tordera, realitzada per l'Observatori de la Tordera. Aquesta mostra es podrà visitar fins al dia 9 de març al centre d'informació de l'estany de Sils.

Pel que fa al llibre i com explica el seu autor, pretén aproximar el lector al sistema lacunar d'aquesta població com a element identificador. Mercadal s'ha documentat en fonts cartogràfiques per tal de marcar exactament l'abast de l'estany tenint en compte la seva evolució històrica, provocada en bona part per la mà de l'home en dessecar-lo per fer-hi conreus especialment. D'aquesta manera, l'autor explica que l'estany havia tingut una superfície màxima de 18,6 quilòmetres de perímetre, que ocupaven un total de 358,9 hectàrees, en els períodes de màxima inundació. També assenyala que els intents de drenatge de l'estany són com a mínim des del 1240. Però van ser especialment importants les dessecacions el 1851, quan es va construir una xarxa de canals de desguàs. Mercadal fa, doncs, un estudi exhaustiu del medi natural de l'estany, de la seva cartografia, dels topònims relatius als seus voltants i a l'estany en si i dels límits i termes que l'han marcat. El llibre ha estat editat amb el suport de l'Ajuntament de Sils i la Diputació de Girona.

Cròniques des de Madrid, de Gemma Ferrer i Moncho, 07/02/2007

A l´horitzó començava a treure el nas el sol, dotant al cel d´una varietat de tons vermellosos espectaculars, la brisa marina m´acariciava el cos amb suavitat, em sentia privilegiada de sentir la força dels elements tant dintre meu. Al darrera un bosc de pins em resguardava de la voràgine de la civilització, una estranya sensació m´envaí, semblava que els arbres haguessin cobrat vida i s´apropessin lentament cap a primera línia de mar, on em trobava estesa sobre la fina i daurada sorra.Juro que encara no m´havia pres cap copa ni fumat cap substància al.al·lucinògena.

De lluny s´escoltava un soroll constant i un xic desagradable, que augmentava poc a poc. No era gens habitual en aquell entorn, tot tremolà al voltant inclosa jo, que era part de la natura, estava tenint una crisi epil.epilèptica i aquell so desagradable seguia el seu curs.

-Avui no vas a treballar? sentia de fons mentre m´incorporava, el mar cada cop quedava més lluny. A un centímetre de la meva boca esperava pacient el meu príncep amb aquell somriure preciós, em va fer un petó espectacular i em donà un suc de taronja. Vaig dutxar-me, vestir-me, pentinar-me, bé, aquesta no és la meva especialitat però es fa el què es pot. Tot seguit vaig beure el cafè d´un glop, en cinc minuts ja era al carrer, corrents per no perdre el bus, ja eren les set del matí, al carrer feia molt de fred.

No quedaven llocs lliures quan pujaren una parella de joves d´uns vuitanta anys, anaven agafats de la mà i es miraven com si fossin recent enamorats, una estampa digna de fotografia, si la Iaranma fos aquí ja els hi hauria fet alguna fotografia vaig pensar. Es tracta d´una amiga de la Universitat, l´única amb qui mantinc un contacte constant tot i els kilòmetres que ens separen. De moment es dedica a l´ensenyament encara que estic segura que molt aviat publicarà un Best Seller ja que durant les estones treballa durament en l´art de l´escriptura.

Jo anava dempeus però observant a tothom amb els ulls injectats de sang, devía semblar una fera salvatge que cada cop estava més encesa. Encara que sembli increïble ningú es va dignar a deixar lloc a la parella, tots miraven al terra, com si no haguessin vist res.

Encara no havíem fet ni cinc quilòmetres quan vam trobar una retenció, es veu que en aquesta ciutat gris és el mes normal del món. Ens trobàvem a la M-30, darrerament penso que el nom d´aquesta carretera té molt merescuda la inicial (crec que deu ser una M de mort). Al carril de l´esquerra havien xocat sis cotxes, de fons es començaven a sentir les sirenes. Era un accident greu, un dels cotxes s´havia convertit en una gàbia de la qual el conductor no va sortir-ne viu, els bombers van tenir força feina per treure´l de la ferralla. Al voltant meu els passatgers feien comentaris freds com el gel, ni tant sols es van sorprendre per aquell fet, els mirava com si fossin d´un altre planeta. Serien realment extraterrestres? Jo estava convençuda de què així era, només esperava que no m´adduïssin ni em convertissin en el que ells eren, gent mal educada i sense sentiments.

Finalment el bus arribà al centre sense més incidents tot i que una hora tard, vam recórrer vint-i-nou kilòmetres en dues hores, no està malament per començar el dia, veritat?

Ara havia d´agafar a l´antiga Estació del Nord el tren que em deixaria a vint minuts a peu de la feina.

Eren les nou del matí i ja estava cansada com si hagués treballat durant dotze hores en una fàbrica d'aquelles on exploten a la gent al màxim. Per associació em vaig recordar de l´empresa on havia treballat durant tres anys com a fontanera fent cases prefabricades. Per un sou de nou cents euros treballava vuit hores sense parar un segon, ni tan sols per anar al servei. Per sort allò va passar a la història.

En arribar a l´andana hi havia tot un rebombori de gent apilonada davant la cabina del tren que em duria a la feina. Quelcom no anava bé, era molt estrany que no estiguessin esperant davant la porta del tren per entrar corrents i emputxant als demès com si d´una cursa de les olimpíades es tractés. Aquella estació era un horror, els trens de plens que anaven recordaven els que utilitzaven els nazis per deportar els jueus. Però ningú es queixava, per seixanta euros al mes que pagàvem per l´abonament de transport no mereixíem viatjar com persones sinó com animals. Efectivament, una noia s´havia llençat a la via en veure arribar el tren, havia sigut a les set del matí i tot just ara aixecaven el cadàver. Ja no podia més, necessitava una copa doble, dissimuladament remenava la meva bossa que semblava no tenir fons, finalment vaig trobar el tresor, no vaig aturar-me fins deixar ben seca la petaca, si aconseguia tornar a casa el primer que faria seria tornar-la a omplir de Ratafia, aquí si ets una persona normal o acabes com la pobre noia o et tires a les drogues i l´alcohol, evidentment jo havia escollit la segona opció.

La de coses que poden arribar a passar en un parell d'hores. Riing, Riiiiing, començava a sonar-e el mòbil, devien ser de la feina per saber on era, de totes maneres m´estranyava ja que aquí el normal és arribar amb una o dues hores de retard, no aconseguia trobar-lo dintre la bossa...

Resulta que ara tornava a ser al llit, a l´esquerra el meu company roncava a tot volum, semblava la meva Harley. només eren les quatre del matí, em restaven dues hores per llevar-me i em sentia molt xafada, tot havia sigut tan real!, no podia mantenir els ulls oberts.

Ara em trobava en plena natura, prop de Jaca, sobre la meva Dyna Super Glide arribant al càmping motorista d´Anzánigo, pel retrovisor veia l´Edu que em seguia de prop. Tornava a sentir-me lliure lluny de la presó de la ciutat.

Gemma Ferrer i Moncho

Madrid, 07 de febrer de 2007

L'ós i l'arboç

La reportera més ditxaratxera de la contrada ens passa un informe sobre l'ós i l'arboç (el oso y el madroño). Com es pot observar la Gem no se'n perd ni una! Ara des de Madrid, passejant pels carrers amunt i avall, fa els reportatges més interessants del nostre blog. Des d'aquí una forta abraçada a la millor reportera del món!

Les cròniques diuen que l'any 1211, Alfons VIII va preparar a Madrid una expedició per atacar el regne de Múrcia. Les hosts madrilenyes ostentaven un l'ós. Aquest és el punt de partida del seu escut, ja que a partir d'aquest moment Madrid pren com a emblema l'ós. També cal remarcar que a l'Edat Mitja els camps de Madrid estaven plens d'óssos. Al Llibre de Monteria del rei Alfons XI es diu: Madrid, un bon lloc de porc i ós.
Fins aquí tot bé, però i l'arboç? Doncs, resulta que anys més tard van sorgir desavinences, per l'ús de la muntanya i les terres de pastura dels encontorns de Madrid, entre el Consell i la Clerecia. El plet va durar 20 anys i finalment van arribar a un acord, per segellar-lo van decidir que l'escut de la Vila portaria l'ós (o óssa) amb l'afegit d'un arbre, i l'escut de l'Ajuntament portaria el mateix animal pasturant en unes pastures. L'ós (o óssa), aixecat al tronc indicava la possessió de l'arbre.
No se sap en quin moment es va començar a establir que l'arbret de l'escut era un arboç, però ha estat una tradició molt tenaç i molt ferma.
Actualment, per recolzar aquesta tradició, l'Ajuntament de Madrid sembra en el Retiro i altres jardins l'arboç.

Els fugissers

El text que presentem a continuació data del segle XVIII, any 1737, actualment està a l’arxiu Municipal de Sils i forma part d’un important conjunt documental del patrimoni català dels Medinaceli.

Per fer la transcripció del text hem mantingut la llengua en tots els seus aspectes però hem regularitzat la puntuació, l’ús de majúscules i minúscules, l’accentuació, la separació de paraules –ús de guionet, apòstrof, ...- i l’ús de u/ v. Si s’han fet reconstruccions de l’original o s’han desplegat abreviatures ho indiquem entre claudàtors, els fragments il·legibles s’indiquen amb punts suspensius també entre claudàtors.

Hem de tenir present que des del segle XVI i fins al segle XIX, el català va passar per una època molt conflictiva, ja que per una banda la producció literària va davallar i per l’altra hi havia una persecució política de la llengua, recordem la instauració del Decret de Nova Planta (1716 al Principat). A partir de l’aplicació del decret s’imposa als Països Catalans un sistema administratiu i polític de base autoritària que té com a objectiu anul·lar la cultura catalana. El català passarà a ser una llengua d’estar per casa i s’exclourà de l’àmbit administratiu, amb l’objectiu d’unificar els regnes d’Espanya, moment a partir del qual tota la documentació oficial començarà a aparèixer en castellà. Així doncs, la troballa d’aquest document és interessant lingüísticament, ja que podem veure que, malgrat tot, el català es continuava escrivint fins i tot a l’hora de fer escrits adreçats a un ens públic, com podia ser el destinatari de la carta, però també per la seva quotidianitat ja que ens narra una història particular i molt engrescadora.

Els tres fulls de què consta l’escrit tenen una estructura ben determinada, per una banda, i configurant la major part del cos del text, se’ns explica una història “per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa”. Per tant l’emissor pretén aclarir una situació però també li serveix com a punt de fuga del malestar generat pel conflicte. Finalment, a l’últim paràgraf, fa una queixa del funcionament dels organismes i nomenaments públics, ja que al seu poble han fet batlle a Miquel Turró mentre que els “regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia”.

La lletra va adreçada a Francisco Capons, lloc tinent del marquès d’Aitona, i l’escriu Francisco Bertran, regidor degà de Sant Esteve d’en Bas. L’acció se succeeix entre Hostalets d’en Bas i Sant Esteve d’en Bas (tot i que en cap moment surt anomenat el primer poble, l’estudi dels masos ens ha conduït a aquesta hipòtesi). Hi podem distingir dos fils temporals, per una banda el temps de l’acció principal, és a dir la desaparició de la filla del senyor Bertran, i per l’altra l’explicació del que va passar després, les peripècies, mals de cap i tràmits que el pare va haver de passar per tal de recuperar a la seva filla i perseguir i capturar als agosarats “lladres” i, sobretot, intentar que no sortissin indemnes de la seva juguesca.

Així doncs, en una primera part, la carta del senyor Bertran ens explica que, el dia 3 de maig de 1737, la seva filla, aprofitant que era de nit, “saltà per un porxo (...) ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa”. Els dolents són Joan Gurt, l’amant i, malauradament, servent de Miquel Tarrús, veí del mas Bertran, i els seus amics, Llorens Carrera i Josep Duran, els testimonis. Per tant, el motiu de la fugida estava força clar: els joves es volien casar d’amagat i sense la conformitat dels pares.

Recordem que al segle XVIII les noies de família benestant estaven sotmeses a la potestat del pare per aquest motiu poques vegades podien triar al seu futur marit, ja que la tria es feia en funció dels acords econòmics entre les famílies. Així doncs, intuïm que la filla de Francisco Bertran ja estava emparaulada, possiblement, amb un home adinerat, de més edat que ella i d’Olot, el senyor Esteve Badia.

Per a les noies de l’època el contacte amb l’exterior es reduïa a llargues estones al balcó de casa seva, és possible que la proximitat dels masos facilités, doncs, la relació entres els dos joves.

La noia, aprofitant el son dels seus pares, va saltar pel porxo de casa seva, a fora ja l’esperaven els tres joves per emprendre el camí, entre els camps sembrats, cap a Sant Esteve.

Al matí següent el pare alertat pels crits desesperats de la seva dona es va assabentar que la filla no era a casa, i, sabent quines eren les intencions de la filla, va córrer “sol com un ca llabrer” cap a Sant Esteve per tal d’evitar el casament.

La gent del poble de Sant Esteve, sabedors de la romàntica fugida, posaven pals a les rodes a l’exaltat pare. Tot seguit mostrem alguns exemples que ens poden servir per fer-nos una petita idea de la complicitat que els joves tenien al seu favor: “(...) i tenint lo Regidor lo principal lladre en casa seua... digué a la seua dona que·m digués que era per lo lloc (...)”, “Y després jo digué al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava”.

Així doncs, no és de menys esperar que la carta també serveixi per criticar l’actuació apàtica, vers ell i el seu problema, del regidor i de la gent del seu entorn.

Un cop superada aquesta fase de rebel·lió popular, el dissortat pare insisteix en l’intent de capturar “els lladres” i finalment “lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó”.

Hem de suposar que Francisco Bertran estava a l’espera d’un judici per tal d’aclarir l’esdeveniment i que, per tant, agraeix que li hagin deixat “escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions”.

Després d’un estira i arronsa que va des del dia de la fugida, el 3 de maig, fins al dia 15 de maig, que és quan els dos joves renuncien a la promesa de casament, la filla d’en Bertran contracta matrimoni, el 16 de juny, amb Esteve Badia (el contracte matrimonial, signat davant un notari, era un document jurídic on les dues famílies hi pactaven el dot que la noia aportaria). El pobre Joan Gurt, en un últim intent per aconseguir a la seva estimada, sense sort, “a inpadida la llicència ha Girona jnjustament per veurer si jo li dare res”.

Hem de suposar que Joan Gurt i la filla d’en Bertran no van tenir un final feliç ja que la pobra noia es devia casar amb l’adinerat Esteve Badia. Aquests fets però no els podem constatar ja que no es conserven documents (casaments, partides de naixement, ...) d’aquesta època degut a la crema i a l’assetjament que van patir molts convents i esglésies l’estiu del 1835.

Transcripció del text

"Molt senyor meu, com ha lloch tinent de l’eccelentísim senyor marquès de Aitona, nostre para y senyor, per las sinch llagas de Christo li suplico me vulla mirar ab atenció ha est vasall seu, Francisco Bertran, afligit per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa. V[os]tè ja està informat de com uns dolents me induhiren que una filla meva hisqués fora de casa meva, la qual saltà per un porxo lo die 3 de maig ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa y se n’anaren a S[an]t Esteve per casar-se luego en presència del curat, sens tenir llicència meva ni del s[enyo]r bisbe. Y trobant faltar la filla, la seva mara feu uns grans crits y, jo hera fora de casa, li respongué y digué lo que pasava y luego, tot sol com un ca llabrer, corrí en S[an]t Esteve i fuí abans en casa lo curat que ells y arribant jo a la casa del regidor del lloch lo cridí dient [...] isqués. Luego, ab las armas y fadrins per capturar lo [lladre] de ma filla y tenint lo regidor lo principal lladre en casa seva, que aý era pujat perquè li fes costat per anar-ce a casar, digué a la seva dona que·m digués que era per lo lloc, essent veritat que era en casa ab lo lladre i hohía molt bé lo que jo parlava ab la dona, i jo digué a la dona que·l sercas i que vingués luego a la plasa i jo me’n aní a la casa del curat. I los lladres sabent-me allí fugiren en casa del d[octo]r Fexas pensant que ell los casaria i restaren enganyats perquè no·ls pogué casar. I jo, sabent-los allí, aý aní ab un germà meu que va venir en ma ajuda i lo regidor, avent pasat mitza ora, tanbé va venir ab 3 fadrins, discimunlant lo que ell sabia bé i tota la nit los tingué acitiats en dita casa. I jo demaní la filla anal doctor Fexas i ell no volgué concentir que jo entràs a cercar-la, per los parills que i avia. I luego, la matexa nit escribí carta al s[enyo]r jutge de lo que pasava y ell m’envihà a dir que jo lo anàs ha trobar, y vatg obehir luego. Y ell me digué que jo fes istància, per poder-me ben netejar la bosa que no cercava res més. Jo li digué que no·n volia fer que si ell volia fer justícia que·n fes y me respongué que no me’n tania de donar rahó a na mi, tot envarinat y jo tanbé com ell, y trobant-se lo regidor del lloch tanbé allí present li donà ordre en escrit per la captura dels lladres y que anàs ha enparar ha Tarrús tot lo que lo lladre principal tenia. Y lo dit Miquel Tarús, que era l’amo del lladre, o bé altres de la casa despanyaren una arca del moso y tragueren tot lo que ell tenia dins de l’arca y una bala de roba de ma filla la amagaran dintra de una caxa llur perquè la justícia no y trobàs res, com és veritat que lo moso mateyx ho a dit. Y a mi que no·n podia perceguir cap com ha pare sinó que si·n trobave cap per los camins lo prengués y tot hera ab cautela perquè lo regidor, sabent bé que ells eran fora [ha Girona perquè jo la hi m’ho ha dit], va anar a Tarrús per fer-la enpara[r]. Y dit Miguel Tarrús jurà que lo moso no tenia res en casa seva, axís m·o ha dit lo regidor, y després a la nit va anar a las casas de ha ont los altres abitavan per capturar-los o per avisar-los perquè se burlasen de mi. Y axixs estimaré a v[os]tè me donia provisió per anar jo a Tarrús a cercar lo que és meu y manar lo que ben vist li siga. Y jo, pasats alguns dies, encontrí a Llorens Carrera y saltí de cavall per agafar-lo y no poguí perquè jo era sol y escapà a un bosch. Y després jo diga al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava. Y no u volgué fer sinó de paraula digué que ha ont sa vulla que·ls sabés los capturàs y ho digué devant del regidor decano de la Pinya. Y pasats alguns dies jo sabí Joseph Duran y aý aní per capturar-lo ab alguns homas y, per axir-li masa lluny, m’escapà y cridant jo ha Joseph Fluvià que fes sistent m[e] digué que jo anàs devant y lo dexà pasar sens fer ninguna demostració per a haturar-lo, lo qual lo arrestí en casa seva pena de 100 lliures y tanbé un moso seu per aver fet lo mateix que·l amo. Y lo s[enyo]r jutge lo tragué de l’arrest. Y després, vehent ells que jo los perceguia, se volgueren posar en cobro fent-me dir que li donàs alguna cosa y que los tragués de mal. Jo responguí que no li volia donar res, que per traure’ls de mal que una paraula no y asmarceria que prou que fer tindrian de escapar de las mevas mans.

Y axís lo die 15 de maig renunciaren ma filla y lo Joan Gurt la promesa del casament la un ha l’altre t[ambé]. Y lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó.

Y, avent contractat matrimoni ma filla ab Esteve Badia, lo Joan Gurt a inpadida la llicència ha Girona, injustament, per veurer si jo li daré res que demana 50 lliures.

Y es veritat tot lo que dich miria v[os]té ma justa quexa. Y suplico [...] doni a provisió per capturar-los i dar-los una [...] 50 lliures y fer-los anar ha orar al servey del rey [...]. Que lo s[enyo]r jutge li aurà escrit llargament discul[pant-se] a ell i al regidor i culpant-me a mi que me po[...] di formal per dir-li jo la veritat. Y a dit que si jo podia torsa lo peu que ell me·l adrasaria.

De posar lo Miquel Turró en poceció de la batllia encara no se·n ha fet res. Suponch que la carta que li escriguí dels nou deju[ny] no aurà tingut v[os]tè hocasió per respondra, per tenir moltas ocupacions. Li estimaré lo consuelo, com a para que per tal lo tinc, de donar-me resposta de tot, si és de son gust. Y me donar llicència per escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas, sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions, que v[os]tè restarà atmirat de veurer tanta injustícia, i espero la benicnitat de v[os]tè. Sabrà com los regidors lo tragueran de atvocat per no fer may res de bo per lo comú i sé, que per enpenyos, lo an fet asesor. Mira v[os]tè, ara que és acesor, com aniran los negocis. Los regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia. Quedo per servi-lo en totas ocasions.

Déu lo guar de molts com desitjo de s[an]t Esteve de Bas als 17 de juny de 1737 servidor de v[os]tè".

"Al magnífich s[enyo]r don Francisco Capons.

Testimoni del d[octo]r Fexas i de Llorens Carrera i de Josep Duran.

Francisco Bertran regidor de cano de S[an]t Esteve de Bas".