En cims d'honor o en conca de servatge, recomenceu amb pacient coratge l'aventura difícil d'ésser humans.

M. Rodoreda

dilluns, de desembre 01, 2008

El Carrilet

Asseguda a la plaça Major del poble la mare observa les amigues que s’acosten. Entretant es deixa captivar per l’ambient fresc sota els arbres i el terra humit proper a la font. Cada dia es troben allà, xerren i amb un cert to presumit relaten què han fet el cap de setmana, després es preparen per anar a la perruqueria, a pentinar-se o a fer-se la manicura. Preocupades pels vestits que porten ningú sospitaria que han dedicat tota la seva joventut a tirar endavant a una família, treballant el camp i fent veremes al Rosselló.
Els anys seixanta no van ser gaire bons per a nosaltres. La meva família acostumada a treballar el camp havia passat èpoques molt difícils. La mare solia anar a Girona carregada d’enciams, tomates, alls tendres, mongetes, pèsols, algun conill o pollastre i fins i tot pollets. I mentre pujava al Carrilet deia cofoia “som-hi! A fer dimarts!”. A ciutat hi vivia molta gent per això, malgrat l’esgotament d’estar-se tot un dia fora de casa, sempre tornava satisfeta i amb un bon calaix. Els dilluns la mare no s’adormia fins ven passada la mitjanit, preparant el dinar pel dia següent, i a trenc d’alba, sense que ningú la sentís, prenia el cistell i s’enfilava al trenet. La mare tenia trenta- vuit anys i sovint ens explicava que el seu pare, el meu avi, també havia agafat el Carrilet per anar a fer mercats. Jo, que era la gran de cinc germans, també havia de seguir la tradició. Al principi d’acompanyar a la mare vaig trobar-ho divertit i me’n reia de la gent despistada que corria camps a través per agafar el trenet. Però aquells temps fugissers s’acabaven i el Carrilet va deixar de funcionar i les absències de la mare van ser més freqüents, les veremes en tenien la culpa. Mentrestant jo m’anava fent gran i el turisme em va meravellar. Vaig decidir dedicar-m’hi de valent i de l’hort n’extreia tot el necessari per fer els cuinats casolans que m’havia ensenyat a fer la mare i la cria d’aviram ja no era sinó per satisfer els gustos d’aquells que, enamorats dels pins, els roures i les sureres, es deixaven caure al nostre poble impregnat d’olor salada i de la brisa humida del capvespre.
Als meus cinquanta- dos anys miro als meus fills i desitjo, per sobre de tot, que no perdin les tradicions que ens han fet mediterranis, treballadors, responsables i gelosos dels nostres bens, de la nostra cultura. Desitjo també que puguin gaudir de la vida, alternant plaer i feina, de la mateixa manera que ara ho pot fer la meva mare i com he fet jo.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bon escrit. Real, sincer, familiar i que transmet les pors d'una generació que no ho va tenir tan fàcil a la vida (al manco de moment), com nosaltres :)