En cims d'honor o en conca de servatge, recomenceu amb pacient coratge l'aventura difícil d'ésser humans.

M. Rodoreda

dimecres, de febrer 07, 2007

Cròniques des de Madrid, de Gemma Ferrer i Moncho, 07/02/2007

A l´horitzó començava a treure el nas el sol, dotant al cel d´una varietat de tons vermellosos espectaculars, la brisa marina m´acariciava el cos amb suavitat, em sentia privilegiada de sentir la força dels elements tant dintre meu. Al darrera un bosc de pins em resguardava de la voràgine de la civilització, una estranya sensació m´envaí, semblava que els arbres haguessin cobrat vida i s´apropessin lentament cap a primera línia de mar, on em trobava estesa sobre la fina i daurada sorra.Juro que encara no m´havia pres cap copa ni fumat cap substància al.al·lucinògena.

De lluny s´escoltava un soroll constant i un xic desagradable, que augmentava poc a poc. No era gens habitual en aquell entorn, tot tremolà al voltant inclosa jo, que era part de la natura, estava tenint una crisi epil.epilèptica i aquell so desagradable seguia el seu curs.

-Avui no vas a treballar? sentia de fons mentre m´incorporava, el mar cada cop quedava més lluny. A un centímetre de la meva boca esperava pacient el meu príncep amb aquell somriure preciós, em va fer un petó espectacular i em donà un suc de taronja. Vaig dutxar-me, vestir-me, pentinar-me, bé, aquesta no és la meva especialitat però es fa el què es pot. Tot seguit vaig beure el cafè d´un glop, en cinc minuts ja era al carrer, corrents per no perdre el bus, ja eren les set del matí, al carrer feia molt de fred.

No quedaven llocs lliures quan pujaren una parella de joves d´uns vuitanta anys, anaven agafats de la mà i es miraven com si fossin recent enamorats, una estampa digna de fotografia, si la Iaranma fos aquí ja els hi hauria fet alguna fotografia vaig pensar. Es tracta d´una amiga de la Universitat, l´única amb qui mantinc un contacte constant tot i els kilòmetres que ens separen. De moment es dedica a l´ensenyament encara que estic segura que molt aviat publicarà un Best Seller ja que durant les estones treballa durament en l´art de l´escriptura.

Jo anava dempeus però observant a tothom amb els ulls injectats de sang, devía semblar una fera salvatge que cada cop estava més encesa. Encara que sembli increïble ningú es va dignar a deixar lloc a la parella, tots miraven al terra, com si no haguessin vist res.

Encara no havíem fet ni cinc quilòmetres quan vam trobar una retenció, es veu que en aquesta ciutat gris és el mes normal del món. Ens trobàvem a la M-30, darrerament penso que el nom d´aquesta carretera té molt merescuda la inicial (crec que deu ser una M de mort). Al carril de l´esquerra havien xocat sis cotxes, de fons es començaven a sentir les sirenes. Era un accident greu, un dels cotxes s´havia convertit en una gàbia de la qual el conductor no va sortir-ne viu, els bombers van tenir força feina per treure´l de la ferralla. Al voltant meu els passatgers feien comentaris freds com el gel, ni tant sols es van sorprendre per aquell fet, els mirava com si fossin d´un altre planeta. Serien realment extraterrestres? Jo estava convençuda de què així era, només esperava que no m´adduïssin ni em convertissin en el que ells eren, gent mal educada i sense sentiments.

Finalment el bus arribà al centre sense més incidents tot i que una hora tard, vam recórrer vint-i-nou kilòmetres en dues hores, no està malament per començar el dia, veritat?

Ara havia d´agafar a l´antiga Estació del Nord el tren que em deixaria a vint minuts a peu de la feina.

Eren les nou del matí i ja estava cansada com si hagués treballat durant dotze hores en una fàbrica d'aquelles on exploten a la gent al màxim. Per associació em vaig recordar de l´empresa on havia treballat durant tres anys com a fontanera fent cases prefabricades. Per un sou de nou cents euros treballava vuit hores sense parar un segon, ni tan sols per anar al servei. Per sort allò va passar a la història.

En arribar a l´andana hi havia tot un rebombori de gent apilonada davant la cabina del tren que em duria a la feina. Quelcom no anava bé, era molt estrany que no estiguessin esperant davant la porta del tren per entrar corrents i emputxant als demès com si d´una cursa de les olimpíades es tractés. Aquella estació era un horror, els trens de plens que anaven recordaven els que utilitzaven els nazis per deportar els jueus. Però ningú es queixava, per seixanta euros al mes que pagàvem per l´abonament de transport no mereixíem viatjar com persones sinó com animals. Efectivament, una noia s´havia llençat a la via en veure arribar el tren, havia sigut a les set del matí i tot just ara aixecaven el cadàver. Ja no podia més, necessitava una copa doble, dissimuladament remenava la meva bossa que semblava no tenir fons, finalment vaig trobar el tresor, no vaig aturar-me fins deixar ben seca la petaca, si aconseguia tornar a casa el primer que faria seria tornar-la a omplir de Ratafia, aquí si ets una persona normal o acabes com la pobre noia o et tires a les drogues i l´alcohol, evidentment jo havia escollit la segona opció.

La de coses que poden arribar a passar en un parell d'hores. Riing, Riiiiing, començava a sonar-e el mòbil, devien ser de la feina per saber on era, de totes maneres m´estranyava ja que aquí el normal és arribar amb una o dues hores de retard, no aconseguia trobar-lo dintre la bossa...

Resulta que ara tornava a ser al llit, a l´esquerra el meu company roncava a tot volum, semblava la meva Harley. només eren les quatre del matí, em restaven dues hores per llevar-me i em sentia molt xafada, tot havia sigut tan real!, no podia mantenir els ulls oberts.

Ara em trobava en plena natura, prop de Jaca, sobre la meva Dyna Super Glide arribant al càmping motorista d´Anzánigo, pel retrovisor veia l´Edu que em seguia de prop. Tornava a sentir-me lliure lluny de la presó de la ciutat.

Gemma Ferrer i Moncho

Madrid, 07 de febrer de 2007





1 comentari:

Anònim ha dit...

Sí, realment sovint ens sorprèn com és la gent... Però no hauríem de saber ja que l'home és un llop per l'home? Espero que sempre hi hagi gent que pensi com tu. Una abraçada.