Un llibre amb escrits dels blocaires catalans

Les bromes d'altres temps

Aquesta tarda sense gairebé ni adonar-me'n m'he descobert somrient. I és que he recordat algunes bromes que determinades situacions van permetre... Com pot ser el cas del mòbil perdut, el pis de lloguer, "dale a la burra dalé" (que ens va ajudar a passar un bon Cap d'Any, com no n'hi haurà d'altres, ara sempre diferents...), i tantes altres que es van quedar a la saca de "potser un altre dia". El fet és que les situacions canvien i els records, cada cop més edulcorats, sempre resten... Parlant de canvis d'actitud, mai m'hagués plantejat el teu Beta. Un xin-xin per tu!

El premi

Molts de vosaltres ja el coneixeu, és en Cesc amb un dia de vida. Com deia aquest és el premi al patiment de tres hores d'apretar, tretze de contraccions i onze dies de dolor postpart. En fi, tota cosa bona té la seva part de sacrifici... i malgrat tot, vista la feina val la pena passar pel patíbul (això és la hormona maternal). Com a efectes secundaris: no dorms, perds el dia i no saps com (sense adonar-te'n han passat les hores i no has pogut fer absolutament res del que volies), la concentració... què és això? I sobretot, si en algun moment vas tenir alguna habilitat (o t'ho vas creure), en el meu cas escriure, deixes de tenir-la com per art de màgia! Ale hop! Diuen que de mica en mica això es va recuperant, amb pràctica, perseverància i molta i molta paciència... Però és que ens quedarà temps per poder-ho fer? Ara per ara el millor que es pot fer és aprofitar els moments purs del teu fill (les males veus diuen que després ja no tornen i que res no és igual) i la resta... A fer punyetes! Que són dos dies i el temps avança i mai torna enrera!

Protecció d'animals

Hi ha moltes entitats que intenten prohibir actes com que tirin cabres d'altabaix d'un campanar, les corrides de toros, la caça furtiva de balenes, tonyines i altres animals com els elefants, els visonts... (Segur que tots vosaltres en sabeu un munt més que jo!), el fet és que encara no he sentit a parlar de cap organisme que s'encarregui de protegir la dona davant el fet de parir i hauria d'existir! Faig una crida per si algú s'anima a crear-lo! Urgeix perquè moltes dones sense saber-ho passen per aquest patíbul natural (Déu tenia preferència pels homes, segur).

Aquest fet és un tortura! Com és que encara ara (tot i els avanços mèdics) donar a llum és tan dolorós? Ah! L'eperidural, si, és clar que ajuda... Sort d'això! Però per l'abans i el després? On és la droga? Que ningú se'n recorda?

Tot plegat és com estar al mig d'una plaça de toros. Tatarara. Al teu voltant els toreros amb els banderins i tu bufa que bufa. Pel nas i per la boca i amb les potes amunt i avall allisant la sorra. Tararà. Primer assalt, una fiblada a l'espatlla i tot d'aplaudiments al teu voltant. Olé, olé i olé! El torero passa la capa. Olé! El públic està emocionat. Quina corrida! Si no fos per la corrida... En fi, s'acaben les banderilles i després d'haver patit com un dimoni l'estocada final: el toc de gràcia, l'espasa al pit i acabem que sinó l'animal pateix massa.

Després d'aquest espectacle de dolor, el premi. Els aplaudiments de la plaça o el fet de veure al teu fill i d'agafar-lo entre els teus braços.

Diuen que això s'oblida, que el mal passa... I aquesta és la causa que moltes dones tornin a caura al parany... Perquè... no crec que sigui massoquisme, no?

Com ens agraden els homes?

Avui m'he topat amb aquest vídeo i m'ha recordat moltíssim algunes escenes que els meus estimats lomos protagonitzaven quan eren molt i molt menuts (bé, potser no tan petitons...). Actualment aquests nois són, estan a punt de ser o tenen un projecte en camí de ser pares (tots excepte el més lomo de tots... que potser...).
Bé, en aquest punt entra l'eterna pregunta: com ens agraden els homes? Els volem metrosexuals (depiladets fins a les celles) o els preferim 'óssos' com els del videoclip? (Pensem que els BearForce 1 són gais reconegudíssims!). Sabeu què passa? Que sempre m'havien venut la moto que els lomos eren molt i molt masculins... Què en penseu vosaltres?

Bookcrossing

Fa uns anys se n'havia sentit a parlar molt d'aquest abandonament de llibres pel carrer. Pel que es veu hi ha artistes que han decidit fer el mateix amb les seves obres (Tanya Sierra, escultora). Què us semblaria fer el mateix? És a dir, triar un objecte de casa i alliberar-lo perquè altres persones en poguessin gaudir? Si algú ens veies, creieu que ens obligarien a portar l'objecte a la deixalleria? I qui es quedaria amb aquella peça que nosaltres hem triat amb amor? Arribaríem a saber mai qui la posseeix? I si ho sabéssim, estaríem contents o ens conformaríem? Com faríem saber que hem abandonat un tresor? Bé, si algú té respostes o més preguntes...

Animacions per la pau

Ara que ja sabeu fer stop- motion només cal que penseu com l'aplicaríeu a un curt (de menys d'un minut o de més d'un minut de durada) que tingués com a lema "Sense armes, un món més segur". Si ho teniu claríssim abans del 30 d'abril podeu participar al "2n concurs d'animacions per la pau".

El preguntón

No cal ser socialista per trobar-lo enginyós. La polèmica d'ahir va ser aquesta, realment n'hi ha per tant? Potser si s'emmirallessin no ho trobarien tant descabellat.

Stop- motion

Un exemple de creativitat. Algú s'atreveix a provar-ho?

Benvinguda

L'arribada al món d'un nou ésser sempre és motiu d'alegria per això per donar la benvinguda a en Roger ens hem reunit tots amb els millors desitjos i dolçor. Pares, esperem que les nits no siguin massa llargues de passar! Ei! Que tot seguit em toca a mi!

Amb la mà al cor

Ahir al vespre mentre passejava tranquil·lament per la meva ciutat una pedra de la mida d'un ou em va passar a un pam. En primer lloc vaig mirar enlaire pensant que algú des d'un balcó l'havia llençat (perquè portava una bona embranzida). Després vaig maleir l'autor dels fets pel que hauria pogut passar. I finalment d'entre un arbust va sortir un nen. Una mica enfadada li vaig preguntar si ell havia llençat la pedra i ell avergonyit em va dir que sí. Per què ho has fet? Que no veus que pots fer mal a algú? El nen continuava sense dir res, esperant l'empar de la seva mare que estava asseguda en uns escalons a un metre del nen garlant com una cotorra. Ho sento, va dir ella, no l'he vist. Sense ni tan sols renyar-lo va continuar la seva fascinant conversa amb la noia que tenia al costat. Aleshores un pèl més ofuscada li vaig recriminar que no era ella qui ho havia de veure si no el seu fill, que accions d'aquest tipus poden comportar grans mals (i després tots a plorar). La meva pregunta és la següent: és aquesta la millor manera d'educar? És a dir, fent com si allò fos una cosa natural el nen va aprendre a no fer-ho més? O potser seré jo la culpable que el nen tingui un boig delit per apedregar a tothom que passi pel seu davant?

Lychees

Sembla mentida que sota una crosta aspra s'hi pugui amagar un fruit suculent i de gust tan peculiar com aquest. De fet, sembla que a la vida tot té les dues vessants: la càlida i la gèlida i per aquest motiu ens l'hem d'agafar bé, a l'estiu prendre la gèlida per refrescar-nos i a l'hivern la càlida per confortar-nos... No? El que passa és que sovint el nostre racionalisme no ens permet ometre les coses que venen fora de temporada i per aquest motiu ens ofusquem, plorem, cridem i finalment caiem extenuats sobre el sofà, o en el millor dels casos en els braços d'algú que ens estima.

Flor Garduño

Després de la tempesta arriba la calma... És per aquest motiu que volia penjar al bloc una flor. Mirant, mirant, en comptes d'una flor m'he trobat amb una fotògrafa mexicana que es diu Flor Garduño. Si teniu temps poseu al Google el seu nom i cerqueu-ne imatges, val la pena!

Culpable

Des de fa tres dies que em sento així. El motiu? No ve a "cuento" que abans sempre es deia. En fi, quan la cagues d'una manera bàrbara (amb això vull dir que tu i només tu ets el responsable del teu destí de merda) és molt difícil no sentir-se ple de ràbia, impotència, frustració... En fi, que al final no tens més remei que entomar la decisió presa i oblidar-te del tros de soca sense seny que has estat. Espero que tot plegat passi ràpidament i que a final de curs no hagi de maleir per cap motiu aquesta tria feta en tres minuts i davant un públic de dues-centes persones.

Com en un núvol

Avui, després de set mesos i mig a la inòpia, m'he descobert al bell mig de vint-i-cinc dones embarassades respirant rítmicament. Tot de panxes amunt i avall, cares de terror en sentir què ens espera d'aquí a tres, dos, quatre o sis setmanes... Uf quin mal! Dotze hores parint, dotze hores de dolor intens... De veritat que això ho triem? Sí, en el fons crec que no ens queda més remei que triar-ho... No? En això consisteixen les classes de preparació al part: vuit setmanes abans de la data prevista per donar a llum et van conscienciant sobre "el dia més important de la teva vida". No vull ser poc idíl·lica ni treure-li romanticisme a la qüestió... però tot plegat em sembla molt grotesc! Bé, grotesc, grotesc... Ja té una part maca... En fi... ser mare és una cosa única... però no deixa de ser una cosa natural! Natural! Natural! I per tant, naturalment, tenir fills no deixa de ser un acte que totes les bèsties fan, d'una manera o una altra. És això que li dóna el caire romàntic a la situació? O bé, quan veiem un documental sovint ens escandalitzem del que poden arribar a fer els animals en plena llibertat? Ei! Que som animals! I avui veient el documental menja cocos de les propietats que té donar el pit la situació m'ha quedat més que clara: durant tres, sis, vuit o dotze mesos som vaques lleteres! I ens hem se succionar els pits per treure'ns la llet (d'aquesta manera evitarem ser com aquelles cabres que s'entrebanquen cada dos per tres amb les seves enormes mamelles carregades d'aliment oví)! Potser no estic desprenent aquella fabulosa hormona maternal que et fa semblar que tot és meravellós? No nego que saber-te una càpsula portadora de vida és apassionant, si més no intrigant i el fet que la vida que estàs generant sigui una part teva i l'altra de la persona amb qui comparteixes la vida és també un prodigi...

Per què?

Per què si ens va agradar tant "Amélie" i d'altres pel·lícules europees ara ens hem de posar de cul a aquesta iniciativa? Que ens estem tornant recargolats com els americans? Ai, ai aquesta doble moral...

Com farcir un paó gavarrès

Bé, això més aviat no en té res de literari... però també cal per distreure la ment! No té pèrdua, és allò que els amics fan el diumenge a la tarda o un dissabte a la nit després de sopar...
Per cert, em diuen que remarqui sobretot que aquesta gravació de la natura salvatge gavarresa ha estat gravada per un expert, és a dir que deixi clara que no és meva l'autoria... Apa! A gaudir!

Una miqueta de cel

22

No podia dormir, al seu cap sobrevolava la idea de les infidelitats del seu home. Volta rere volta el veia abraçant altres cossos que no eren el seu, altres mans acaronaven els seus cabells daurats, i la seva tènue barba i li recorrien el cos perfecte. No podia tolerar més aquesta situació insostenible, havia de fer-hi alguna cosa. Només era capaç de perseguir-lo, d’observar els seus moviments, de regirar-li les butxaques de la roba, de mirar-li amb detall qualsevol cosa que pogués ser o semblar-li sospitosa d’engany... Volia dir-li... Aquella situació no era gens humana, no podia suportar la tensió, exagerada. Per què la torturava amb les seves farses? Que la deixés! Tan debò fos tan fàcil, les paraules no li sortien del cor, només les accions cada cop més exagerades i la voluntat cada cop més insistent de voler-lo posseir tot, fins al límit de la possessió humana. Menjar-se’l, sí menjar-se'l, mmmmm, això seria el clímax de la possessió! No tornar-lo a sentir no era important. Menjar-se'l, menjar-se'l una bona opció! Ara podia entendre els artistes i col·col·leccionistes que obsessionats per temes escatològics tenien a casa seva els seus propis excrements o fins i tot els d’altra gent (sovint famosos), en vitrines o la nevera. Finalment entenia aquest afany estrany. Si se’l menjava podria tenir-lo sempre amb ella, desprès de digerit i evacuat el guardaria en petits pots, repartits per tota la casa. Potser de tant en tant els obriria per impregnar la casa de la seva olor... Vist fredament no semblava tan mala idea... Si no era només seu no seria mai de ningú! La turmentava diàriament la idea que es pogués veure ja no només amb altres dones si no amb qualsevol persona. El fet de compartir-lo era inadmissible per la seva ment, cada cop més malalta.

Ara se’l mirava atentament, i els pensaments girats la feien somriure. Potser demà, començaria l’acció. No creia que ningú el trobés a faltar. Només ella se l’estimava, sempre havia viscut sol i no tenia cap familiar que pogués enyorar-lo. L’havia tret de la misèria i li havia donat una vida digne, una família.

Aquella nit s’hi va agafar fort, com per recordar la seva textura, la seva olor, el seu tacte i van fer l’amor salvatgement, com a ella li agradava. Havia estat perfecte, es podria dir que totes les seves pors havien desaparegut. Al matí es sentia tan bé que no gosava obrir els ulls, en tenia prou de sentir l’alè del seu home al clatell. Aleshores una cosa estranya va passar, la porta de l’habitació es va obrir i al llindar una cara desorbitada es mirava els dos cossos suats sobre el llit: era el seu home.

Seducció

Va fer dues voltes a la rotonda amb l’esperança que decidís anar a casa seva. Ho vaig saber pel seu entrecuix. Li bullia de l’ardor continguda. Però ni el seu fabulós cotxe ni les hores d’entesa comú no van poder subornar la meva passió. Tenia nervis d’acer i un home que m’esperava a casa. Havia de deixar enrera tota una jornada dedicada a l’encativament i a la carnalitat, estava acostumada a fer-ho. Era el meu hobby i no m’importava.

M’encantava sentir-me així, poderosa, tirànica i sobretot desitjada. Més concretament, potser, el que més m’agradava era enllepolir-lo a ell, tan indefens, tan dedicat i tan fàcilment dominable. Només calia fer petar els dits i el tenia llepant-me els peus. No era res més que un joc. Jo tenia un home amb qui tornar. Per ell la cosa havia d’anar més seriosament perquè sempre em deia que deixaria a la seva dona per mi. Ridícul. Molt ridícul.

Si mai ens trobàvem tots tres, la seva dona, ell i jo, perquè jo mai vaig acceptar que el meu home vingués amb nosaltres, l’espectacle era excitantment depriment. Ell i jo fèiem d’amics. Uns riures per aquí i per allí, i hi, hi, ha, ha... Res! El que era realment interessant en aquell moment eren les nostres mirades, creuant-se per entre les de la seva doneta. Extraordinària tensió. Aleshores aprofitava per llençar-li llambregades de “ho veus? Si la teva dona no hagués vingut ens ho hauríem passat de meravella, en canvi ara ens hem de conformar i fer el numeret, tu ho has volgut”. Gosset, replicava “no, no, ha volgut venir ella! No es refia de nosaltres”. “És clar que no se’ n’ha de refiar! Que no em coneix? Sóc la seducció!”.

Només havia de moure una mica els malucs i ja el tenia a ell, i a altres quatre o cinc, mirant-me desitjosos. Quin plaer l’atracció. Quin plaer! També m’excitava fer-lo venir al meu costat, arrencar-lo de les mans d’ella i conduir-lo darrera de les meves passes, davant la incredulitat de la noia. Me’l mirava fixament, oferint-li tots els plaers del món i el guiava cap a mi, cap al meu cos per clavar-li els meus pits xuclats mentre ballàvem, enfonsant-li els ulls a l’ànima: “mira, mira que tinc per tu”.

L’home es deixava portar i, somnàmbul, cercava les meves paraules, que eren com les de qualsevol altra però plenes de prohibició, i es mostrava davant meu com un quisso en zel. Ah! Quin luxe. Quin luxe veure la cara de descreença i d’exasperació de la seva dona. Pobreta, haver de veure com l’home amb qui havia compartit la vida, mitja vida, se li escapava de les mans per anar-se’n amb una escalfabraguetes. Perquè aquest és el nom més fi que m’han posat, entre molts d’altres que prefereixo no anomenar.

Un problema? Que tinc un problema? No ho he cregut mai, però hi ha qui diu que això ho és. De totes maneres el meu home no ho veu així, és clar que ell no sap com és la meva conducta real davant dels altres homes, crec que no ho vol ni saber, simplement es limita a esperar que jo torni a casa i, com que sempre torno, no hi ha mai cap dificultat, ni crits, ni males paraules, ni pressentiments d’infidelitat... Perquè jo sóc fidel al cent per cent. Ho juro. Jo només jugo amb els homes i els seus sentiments. Però me’ls estimo a tots moltíssim. Sense ells no sabria què fer. Els homes són la meva raó de viure, la meva passió. Què és dolent això?

Sentir-me poderosa, la reina de la fauna viril, això és el que sempre he perseguit i la meva tècnica és tan bona que ningú s’adona de les meves estratègies, tret d’aquelles dones, afectades per les meves urpes, que estimen algú en qui m’he fixat.

Ell era com els altres, res especial, només foc, tot i que el tenia ben enganyat. Per seduir-lo m’envoltava d’un flux d’ingenuïtat i de bona noia, pura imatge, ja que en realitat sota la carcassa s’hi amagava el que els italians en diuen una “stronza”, això als homes els agrada molt. Després li parlava d’allò que volia sentir, reia, lluint el meu millor somriure i, distreta, passats uns minuts al seu costat, marxava, deixant-lo a l’espera. A ell i a tots els altres i, ells, tots, s’esperaven. Quin riure. S’estaven com estaquirots esperant el temps que calgués. Mentrestant, manipulava a altres persones, homes o dones, tan se val, per aconseguir el meu objectiu. Els abraçava. M’hi acostava perquè em sentissin millor l’olor del perfum i notessin la meva essència. I vigilava que les víctimes que havia deixat pel camí seguissin a l’espera, que em perseguissin amb els ulls i quan veia que s’estaven afartant hi tornava, just en el moment més indicat amb un “perdona, t’he fet esperar molt? És que m’he trobat a...” Tan se val a qui em trobés, l’excusa sempre funciona quan pel mig hi ha anhel d’algú.

El que no m’esperava, però que tampoc em va trencar el cor, tot i que ho vaig dissimular molt bé, va ser la nota que ell, justament amb qui havia passat més bons moments jugant-hi, em va donar l’últim dia que ens vam trobar:

“ Et deixo perquè per culpa teva m’han deixat”

Estava escrit amb lletra de puny seva. El paper, tot arrugat, replegat i ple de llàgrimes, tenia les dues cares escrites, vaig girar-lo i a l’altra banda amb la lletra de la seva dona hi havia una altra inscripció:

“Pateixo massa al teu costat, no ho puc resistir més. Adéu”

En llegir aquelles paraules tan dolgudes em vaig posar a riure, havia seduït, maltractat i destrossat una parella feliç, però la culpa no era meva, era de la debilitat de l'ésser humà, de les ganes de posseir altres coses i de menysprear les que ja es tenen. No, no em va saber gens greu, vaig deixar caure el full amb aquelles lletres plenes de dolor i me’n vaig anar tranquil·lament cap a una terrassa on m’esperava una altra víctima del meu fascinant poder.

Vestida de nit

Atzur, blau intens, una línia opalí que s’esvaeix separant l’espai en dues parts i després... blau glauc i més blau, i jo, nua, miro aquest arc iris blavós, que es mou i que canvia cercant el seu destí. Vestida de nit els cabells em cobreixen l’esquena i observo atentament el mar i el cel, deserts, només la creixent lluna interromp els meus pensaments, incerts, de dubte, de passió, d’avorriment, de pau, de guerra, de malson, de benestar... pensaments que sempre estan amb mi, i que un dia són uns i un altre són uns altres, perquè la vida oscil·la i ho fa al mateix ritme que nosaltres... i entre aquest garbuix d’idees: la lluna, que s’entesta a crear suaus ombres sobre el meu cos. Ombres de quietud i de lluita, però benignes i, contradictòriament, càlides.

Potser algú m’ha abandonat, fugint per entre l’oceà assossegat, enllà de les meves abraçades, lluny del meu alè manyac.

I els cabells, que m’acaronen, tímids, el coll, les galtes, l’espatlla i la cintura, arran reposen tranquils i impàvids, serens com jo mirant les teves darreres passes, el turquesa dels teus ulls, el blau de tot aquest món que m’envolta.

La brisa interromp, allunyant de mi les setinades mans del res, el repòs i la presència d’esperit, que marxen, també, acompanyant a l’amat. Mar enllà, lluny de la meva sal i de la tendresa dels meus llavis.

O potser t’espero, tranquil·la i plaent com sempre, del teu llarg viatge. I cada nit cerco, sobre la sorra daurada, els camins que et portaran al meu si. Nua t’espero, amb els peus dins l’aigua tèbia i un respir.

I sempre, la lluna indiscreta m’observa, i potser se’n riu de nosaltres, dels nostres secrets, de la nostra misteriosa vida... Qui ho pot saber...

Els meus pits, lleugerament colrats, es deixen també acaronar pel fred de la nit i la brisa salada i pels meus cabells llargs, llargs i morens. I esperen unes mans càlides, les teves, o s’acomiaden de tu.

El meu ventre, fina estructura maternal, espera curullar-se de joia o potser ja ho està. I amb les mans acarono, mà rera mà, la pell tendra que em cobreix i encerclo amb els dits en meu melic, i deixo de sotjar el mar per mirar-me a mi, jove i bonica i trista, o potser alegre, davant la terra, davant el món, davant del res i davant del tot però sobretot davant la teva essència, que ve, o que se’n va, però, això sí, sempre present, al meu costat.

I el pubis, ondulat, discret de les paraules, porta a les cames, llargues, fermes i s’oblida del darrera, espectacular fesomia femenina, canal que porta a l’esquena, o a la inversa, que fina i estilitzada deixa reposar la cabellera, ignorant de tot i de res.

I em miro, reflectida en els meus pensaments, sóc bonica, els ulls d’ametlla, la boca de cotó i les galtes rosades i tu te’n vas, o tornes, i de moment jo estic aquí, sobre la sorra, dins el mar, mirant enllà, deixant-me estimar per la lluna, pels peixos que s’acosten als meus peus, per les petxines i els cargols de mar. Sola, davant la immensitat del sempre blau, dels blaus de la nit i del dia, espero. Potser ploro, o ric, però sempre espero.

I, a la llunyania, sovint em sembla veure-hi imatges del teu vaixell d’amor, o d’odi. I calma, espero que t’apropis, o t’allunyis. T’he estimat o t’he odiat tant que se’m fa estrany no tenir-te i esperar-te, o deixar-te marxar. Tanco els ulls i continuo veient-me, ara però reflectida en el teu blau, a voltes llunyà i fred a voltes proper i càlid. Sóc bonica i m’estimes, o m’odies, i vens, o te’n vas, i m’esperes, o no. Tu estàs a una banda i jo a l’altra i ens volem trobar, o no, però malauradament hi ha la mar, o potser per sort. De totes maneres no estic sola, m’estimo i la natura també. Em mostro nua davant l’univers, plaent i segura de mi mateixa. I deixo, una altra vegada i una altra, que la nit es recreï modelant-me el contorn, i que els peixos mirin els meus pits i que el mar... Nit serena, dona serena- sirena...

Des d’una de les tres portes es podia veure la sala completament buida, tots els racons abandonats de gent. La sort, potser, d’aquella cambra era que alguns dels quadres sostinguts a les parets la feien menys freda, n’hi havia molts i molt diferents, de totes les mides, de grisos i de multicolors. Al mig de l’habitació hi havia una gran estructura de ferro destinada al suport de desenes de cadires, d’aquelles que no pesen gens i que són fàcils de portar, petites i de color negre i que penjades pel respatller oscil·laven amunt i avall del bastiment metàl·lic. Un sofà noucentista, entapissat de color vermell, reposava encarat a una paret d’on un enorme quadre hi penjava. I, per totes bandes, distribuïdes arreu d’aquell petit espai, altres cadires, també vermelles, encoixinades, més còmodes que les primeres. Dels negres, faltava un seient, que no estava al seu lloc penjat.

A l’ampit d’una de les portes que conduïen a l’habitacle algú hi estava recolzat, un home que mirava fixament en una direcció. Silueta immòbil que esguarda, pacient, com el caçador o com l’enamorat que desitjós de la presa perd l’hàlit fins a aconseguir el que vol. Vestit, elegant i íntegre, com un nuvi, de color fosc, i amb barret de bombí descansava les seves mans dins la seva armilla negra. I els ulls turquesa li brillaven, potser era una llàgrima. Sobre el guardapits cenyit, la jaqueta ocultava qualsevol imperfecció del cos i les pinces dels pantalons.

Des d’una de les finestres, n’hi havia dues i eren paral·leles en el mateix pam de paret, es veia caure la tenebra, i la plena traçava ombres indescriptibles dins la cambra. L’home impertorbable, entre les foscors, semblava recordar alguna cosa, però continuava espiant. Mentrestant, cada cop més ferma la fredor i sobretot els seus obscurs. Insistent, la nit s’entossudia a ennegrir el seu entorn, aplicava el seu silenci.

De l’home se’n podia destacar el negre, el bombí, encobrint un cabell clenxinat i la imatge d’un jove del segle XXI, les cames lleugerament creuades, primíssimes amagant-se dels pantalons, les mans dins les butxaques, però sobretot la seva mirada unidireccional, allà, a l’altre costat de l’habitació, enfront seu, a uns tres metres d’ell. El perdut esguard escrutava alguna cosa. Potser una figura, una forma despullada. Sense perdre ni un segon de vista allò que li prenia tota l’atenció, el jove es va treure de la butxaca de l’armilla una pipa i, mentre l’encenia, el fum difuminava els seus ulls plens de llum. A pocs metres de la negra forma, emboirada per la cortina gris, un cos. Ja no una forma, una figura, sinó un cos despullat, una silueta perfecta.

Observada per una persona, estranya a qui pogués ser, la noia observava alhora. Asseguda sobre una cadira negra, igual que les que estaven penjades sobre l’estructura del bell mig de la sala, la noia contemplava, quieta, alguna cosa al seu davant. Indiferent a la foscor i als ulls que li mossegaven la pell.

Dins la sala, dos cossos, un al llindar de la porta i l’altre assegut. L’un, el noi, l’altra, la noia, l’un, incert dels pensaments ocults, i l’altre, aliè a les secretes mirades. En l’aire misteri, tensió, anhel, delit.

El noi de negre, encisat per la bellesa del nu femení deixava passar les hores, i només el sensual de la dona aflorava a la cambra. L’home no s’adonava que la llambregada femenina era totalment per al quadre de seu davant. Dèbil, ell no ho podia veure perquè només tenia ulls per sentir l’escalfor del sexe donívol sobre la cadira i pensar en la brisa que els llargs cabells morens podrien oferir-li una nit de vent.

Fumant, xuclant cada cop més fort la pipa, l’home es deixava transportar a l’univers inquietant de la noia a través de les seves corbes. Esvelta, preciosa, asseguda immòbil davant d’una obra d’art, completament despullada, hores i hores, esperant qui sap què o qui.

El motiu de l’abstracció de la jove era una obra d’art, un quadre, una pintura, una poesia sobre una tela de vuitanta per seixanta centímetres. La mirada d’un artista sobre la realitat i la concepció d’aquesta realitat a través dels espectadors. El públic, nosaltres, els que mirem i que ens deixem meravellar per les històries que podrien ser, per les històries que ens inventem o que elucubrem o que, fins i tot, creiem certes. En definitiva els nostres sentits posats al davant d’alguna cosa que ens estimuli la imaginació.

Sobre el llenç una jove airosa, d’esquena al públic, roman despullada i, protegida només per la seva llarga i ondulada cabellera, impàvida resta envoltada de blau, el del cel i el del mar. D’aquesta manera, vestida de nit, ella, d’esquena a nosaltres, contempla impassible el confí.

Impertinent, la lluna trenca aquesta uniformitat i posa al damunt del cap de la musa.

In the Womb

http://www.20minutos.es/noticia/17154/0/filmacion/bebe/utero/

Aquesta és l'adreça de la pàgina web on es pot veure el desenvolupament embrionari des de l'interior de la mare. El títol del documental es diu "En el vientre materno" i pertany a National Geographic.

Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils

El Punt, divendres 9 de febrer de 2007

L. PORTAL. Sils

L'antic estany de Sils ha estat objecte d'un estudi que es presentarà avui a la mateixa població selvatana amb el títol Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils: límits, termes i hidrònims. Gabriel Mercadal és l'autor d'aquest assaig i serà un dels que intervindran en la presentació d'avui a les 8 del vespre, a la sala de plens de l'ajuntament de Sils. A més, l'acte coincidirà també amb la inauguració de l'exposició Tornem a la Tordera, realitzada per l'Observatori de la Tordera. Aquesta mostra es podrà visitar fins al dia 9 de març al centre d'informació de l'estany de Sils.

Pel que fa al llibre i com explica el seu autor, pretén aproximar el lector al sistema lacunar d'aquesta població com a element identificador. Mercadal s'ha documentat en fonts cartogràfiques per tal de marcar exactament l'abast de l'estany tenint en compte la seva evolució històrica, provocada en bona part per la mà de l'home en dessecar-lo per fer-hi conreus especialment. D'aquesta manera, l'autor explica que l'estany havia tingut una superfície màxima de 18,6 quilòmetres de perímetre, que ocupaven un total de 358,9 hectàrees, en els períodes de màxima inundació. També assenyala que els intents de drenatge de l'estany són com a mínim des del 1240. Però van ser especialment importants les dessecacions el 1851, quan es va construir una xarxa de canals de desguàs. Mercadal fa, doncs, un estudi exhaustiu del medi natural de l'estany, de la seva cartografia, dels topònims relatius als seus voltants i a l'estany en si i dels límits i termes que l'han marcat. El llibre ha estat editat amb el suport de l'Ajuntament de Sils i la Diputació de Girona.

Cròniques des de Madrid, de Gemma Ferrer i Moncho, 07/02/2007

A l´horitzó començava a treure el nas el sol, dotant al cel d´una varietat de tons vermellosos espectaculars, la brisa marina m´acariciava el cos amb suavitat, em sentia privilegiada de sentir la força dels elements tant dintre meu. Al darrera un bosc de pins em resguardava de la voràgine de la civilització, una estranya sensació m´envaí, semblava que els arbres haguessin cobrat vida i s´apropessin lentament cap a primera línia de mar, on em trobava estesa sobre la fina i daurada sorra.Juro que encara no m´havia pres cap copa ni fumat cap substància al.al·lucinògena.

De lluny s´escoltava un soroll constant i un xic desagradable, que augmentava poc a poc. No era gens habitual en aquell entorn, tot tremolà al voltant inclosa jo, que era part de la natura, estava tenint una crisi epil.epilèptica i aquell so desagradable seguia el seu curs.

-Avui no vas a treballar? sentia de fons mentre m´incorporava, el mar cada cop quedava més lluny. A un centímetre de la meva boca esperava pacient el meu príncep amb aquell somriure preciós, em va fer un petó espectacular i em donà un suc de taronja. Vaig dutxar-me, vestir-me, pentinar-me, bé, aquesta no és la meva especialitat però es fa el què es pot. Tot seguit vaig beure el cafè d´un glop, en cinc minuts ja era al carrer, corrents per no perdre el bus, ja eren les set del matí, al carrer feia molt de fred.

No quedaven llocs lliures quan pujaren una parella de joves d´uns vuitanta anys, anaven agafats de la mà i es miraven com si fossin recent enamorats, una estampa digna de fotografia, si la Iaranma fos aquí ja els hi hauria fet alguna fotografia vaig pensar. Es tracta d´una amiga de la Universitat, l´única amb qui mantinc un contacte constant tot i els kilòmetres que ens separen. De moment es dedica a l´ensenyament encara que estic segura que molt aviat publicarà un Best Seller ja que durant les estones treballa durament en l´art de l´escriptura.

Jo anava dempeus però observant a tothom amb els ulls injectats de sang, devía semblar una fera salvatge que cada cop estava més encesa. Encara que sembli increïble ningú es va dignar a deixar lloc a la parella, tots miraven al terra, com si no haguessin vist res.

Encara no havíem fet ni cinc quilòmetres quan vam trobar una retenció, es veu que en aquesta ciutat gris és el mes normal del món. Ens trobàvem a la M-30, darrerament penso que el nom d´aquesta carretera té molt merescuda la inicial (crec que deu ser una M de mort). Al carril de l´esquerra havien xocat sis cotxes, de fons es començaven a sentir les sirenes. Era un accident greu, un dels cotxes s´havia convertit en una gàbia de la qual el conductor no va sortir-ne viu, els bombers van tenir força feina per treure´l de la ferralla. Al voltant meu els passatgers feien comentaris freds com el gel, ni tant sols es van sorprendre per aquell fet, els mirava com si fossin d´un altre planeta. Serien realment extraterrestres? Jo estava convençuda de què així era, només esperava que no m´adduïssin ni em convertissin en el que ells eren, gent mal educada i sense sentiments.

Finalment el bus arribà al centre sense més incidents tot i que una hora tard, vam recórrer vint-i-nou kilòmetres en dues hores, no està malament per començar el dia, veritat?

Ara havia d´agafar a l´antiga Estació del Nord el tren que em deixaria a vint minuts a peu de la feina.

Eren les nou del matí i ja estava cansada com si hagués treballat durant dotze hores en una fàbrica d'aquelles on exploten a la gent al màxim. Per associació em vaig recordar de l´empresa on havia treballat durant tres anys com a fontanera fent cases prefabricades. Per un sou de nou cents euros treballava vuit hores sense parar un segon, ni tan sols per anar al servei. Per sort allò va passar a la història.

En arribar a l´andana hi havia tot un rebombori de gent apilonada davant la cabina del tren que em duria a la feina. Quelcom no anava bé, era molt estrany que no estiguessin esperant davant la porta del tren per entrar corrents i emputxant als demès com si d´una cursa de les olimpíades es tractés. Aquella estació era un horror, els trens de plens que anaven recordaven els que utilitzaven els nazis per deportar els jueus. Però ningú es queixava, per seixanta euros al mes que pagàvem per l´abonament de transport no mereixíem viatjar com persones sinó com animals. Efectivament, una noia s´havia llençat a la via en veure arribar el tren, havia sigut a les set del matí i tot just ara aixecaven el cadàver. Ja no podia més, necessitava una copa doble, dissimuladament remenava la meva bossa que semblava no tenir fons, finalment vaig trobar el tresor, no vaig aturar-me fins deixar ben seca la petaca, si aconseguia tornar a casa el primer que faria seria tornar-la a omplir de Ratafia, aquí si ets una persona normal o acabes com la pobre noia o et tires a les drogues i l´alcohol, evidentment jo havia escollit la segona opció.

La de coses que poden arribar a passar en un parell d'hores. Riing, Riiiiing, començava a sonar-e el mòbil, devien ser de la feina per saber on era, de totes maneres m´estranyava ja que aquí el normal és arribar amb una o dues hores de retard, no aconseguia trobar-lo dintre la bossa...

Resulta que ara tornava a ser al llit, a l´esquerra el meu company roncava a tot volum, semblava la meva Harley. només eren les quatre del matí, em restaven dues hores per llevar-me i em sentia molt xafada, tot havia sigut tan real!, no podia mantenir els ulls oberts.

Ara em trobava en plena natura, prop de Jaca, sobre la meva Dyna Super Glide arribant al càmping motorista d´Anzánigo, pel retrovisor veia l´Edu que em seguia de prop. Tornava a sentir-me lliure lluny de la presó de la ciutat.

Gemma Ferrer i Moncho

Madrid, 07 de febrer de 2007

L'ós i l'arboç

La reportera més ditxaratxera de la contrada ens passa un informe sobre l'ós i l'arboç (el oso y el madroño). Com es pot observar la Gem no se'n perd ni una! Ara des de Madrid, passejant pels carrers amunt i avall, fa els reportatges més interessants del nostre blog. Des d'aquí una forta abraçada a la millor reportera del món!

Les cròniques diuen que l'any 1211, Alfons VIII va preparar a Madrid una expedició per atacar el regne de Múrcia. Les hosts madrilenyes ostentaven un l'ós. Aquest és el punt de partida del seu escut, ja que a partir d'aquest moment Madrid pren com a emblema l'ós. També cal remarcar que a l'Edat Mitja els camps de Madrid estaven plens d'óssos. Al Llibre de Monteria del rei Alfons XI es diu: Madrid, un bon lloc de porc i ós.
Fins aquí tot bé, però i l'arboç? Doncs, resulta que anys més tard van sorgir desavinences, per l'ús de la muntanya i les terres de pastura dels encontorns de Madrid, entre el Consell i la Clerecia. El plet va durar 20 anys i finalment van arribar a un acord, per segellar-lo van decidir que l'escut de la Vila portaria l'ós (o óssa) amb l'afegit d'un arbre, i l'escut de l'Ajuntament portaria el mateix animal pasturant en unes pastures. L'ós (o óssa), aixecat al tronc indicava la possessió de l'arbre.
No se sap en quin moment es va començar a establir que l'arbret de l'escut era un arboç, però ha estat una tradició molt tenaç i molt ferma.
Actualment, per recolzar aquesta tradició, l'Ajuntament de Madrid sembra en el Retiro i altres jardins l'arboç.

Els fugissers

El text que presentem a continuació data del segle XVIII, any 1737, actualment està a l’arxiu Municipal de Sils i forma part d’un important conjunt documental del patrimoni català dels Medinaceli.

Per fer la transcripció del text hem mantingut la llengua en tots els seus aspectes però hem regularitzat la puntuació, l’ús de majúscules i minúscules, l’accentuació, la separació de paraules –ús de guionet, apòstrof, ...- i l’ús de u/ v. Si s’han fet reconstruccions de l’original o s’han desplegat abreviatures ho indiquem entre claudàtors, els fragments il·legibles s’indiquen amb punts suspensius també entre claudàtors.

Hem de tenir present que des del segle XVI i fins al segle XIX, el català va passar per una època molt conflictiva, ja que per una banda la producció literària va davallar i per l’altra hi havia una persecució política de la llengua, recordem la instauració del Decret de Nova Planta (1716 al Principat). A partir de l’aplicació del decret s’imposa als Països Catalans un sistema administratiu i polític de base autoritària que té com a objectiu anul·lar la cultura catalana. El català passarà a ser una llengua d’estar per casa i s’exclourà de l’àmbit administratiu, amb l’objectiu d’unificar els regnes d’Espanya, moment a partir del qual tota la documentació oficial començarà a aparèixer en castellà. Així doncs, la troballa d’aquest document és interessant lingüísticament, ja que podem veure que, malgrat tot, el català es continuava escrivint fins i tot a l’hora de fer escrits adreçats a un ens públic, com podia ser el destinatari de la carta, però també per la seva quotidianitat ja que ens narra una història particular i molt engrescadora.

Els tres fulls de què consta l’escrit tenen una estructura ben determinada, per una banda, i configurant la major part del cos del text, se’ns explica una història “per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa”. Per tant l’emissor pretén aclarir una situació però també li serveix com a punt de fuga del malestar generat pel conflicte. Finalment, a l’últim paràgraf, fa una queixa del funcionament dels organismes i nomenaments públics, ja que al seu poble han fet batlle a Miquel Turró mentre que els “regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia”.

La lletra va adreçada a Francisco Capons, lloc tinent del marquès d’Aitona, i l’escriu Francisco Bertran, regidor degà de Sant Esteve d’en Bas. L’acció se succeeix entre Hostalets d’en Bas i Sant Esteve d’en Bas (tot i que en cap moment surt anomenat el primer poble, l’estudi dels masos ens ha conduït a aquesta hipòtesi). Hi podem distingir dos fils temporals, per una banda el temps de l’acció principal, és a dir la desaparició de la filla del senyor Bertran, i per l’altra l’explicació del que va passar després, les peripècies, mals de cap i tràmits que el pare va haver de passar per tal de recuperar a la seva filla i perseguir i capturar als agosarats “lladres” i, sobretot, intentar que no sortissin indemnes de la seva juguesca.

Així doncs, en una primera part, la carta del senyor Bertran ens explica que, el dia 3 de maig de 1737, la seva filla, aprofitant que era de nit, “saltà per un porxo (...) ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa”. Els dolents són Joan Gurt, l’amant i, malauradament, servent de Miquel Tarrús, veí del mas Bertran, i els seus amics, Llorens Carrera i Josep Duran, els testimonis. Per tant, el motiu de la fugida estava força clar: els joves es volien casar d’amagat i sense la conformitat dels pares.

Recordem que al segle XVIII les noies de família benestant estaven sotmeses a la potestat del pare per aquest motiu poques vegades podien triar al seu futur marit, ja que la tria es feia en funció dels acords econòmics entre les famílies. Així doncs, intuïm que la filla de Francisco Bertran ja estava emparaulada, possiblement, amb un home adinerat, de més edat que ella i d’Olot, el senyor Esteve Badia.

Per a les noies de l’època el contacte amb l’exterior es reduïa a llargues estones al balcó de casa seva, és possible que la proximitat dels masos facilités, doncs, la relació entres els dos joves.

La noia, aprofitant el son dels seus pares, va saltar pel porxo de casa seva, a fora ja l’esperaven els tres joves per emprendre el camí, entre els camps sembrats, cap a Sant Esteve.

Al matí següent el pare alertat pels crits desesperats de la seva dona es va assabentar que la filla no era a casa, i, sabent quines eren les intencions de la filla, va córrer “sol com un ca llabrer” cap a Sant Esteve per tal d’evitar el casament.

La gent del poble de Sant Esteve, sabedors de la romàntica fugida, posaven pals a les rodes a l’exaltat pare. Tot seguit mostrem alguns exemples que ens poden servir per fer-nos una petita idea de la complicitat que els joves tenien al seu favor: “(...) i tenint lo Regidor lo principal lladre en casa seua... digué a la seua dona que·m digués que era per lo lloc (...)”, “Y després jo digué al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava”.

Així doncs, no és de menys esperar que la carta també serveixi per criticar l’actuació apàtica, vers ell i el seu problema, del regidor i de la gent del seu entorn.

Un cop superada aquesta fase de rebel·lió popular, el dissortat pare insisteix en l’intent de capturar “els lladres” i finalment “lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó”.

Hem de suposar que Francisco Bertran estava a l’espera d’un judici per tal d’aclarir l’esdeveniment i que, per tant, agraeix que li hagin deixat “escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions”.

Després d’un estira i arronsa que va des del dia de la fugida, el 3 de maig, fins al dia 15 de maig, que és quan els dos joves renuncien a la promesa de casament, la filla d’en Bertran contracta matrimoni, el 16 de juny, amb Esteve Badia (el contracte matrimonial, signat davant un notari, era un document jurídic on les dues famílies hi pactaven el dot que la noia aportaria). El pobre Joan Gurt, en un últim intent per aconseguir a la seva estimada, sense sort, “a inpadida la llicència ha Girona jnjustament per veurer si jo li dare res”.

Hem de suposar que Joan Gurt i la filla d’en Bertran no van tenir un final feliç ja que la pobra noia es devia casar amb l’adinerat Esteve Badia. Aquests fets però no els podem constatar ja que no es conserven documents (casaments, partides de naixement, ...) d’aquesta època degut a la crema i a l’assetjament que van patir molts convents i esglésies l’estiu del 1835.

Transcripció del text

"Molt senyor meu, com ha lloch tinent de l’eccelentísim senyor marquès de Aitona, nostre para y senyor, per las sinch llagas de Christo li suplico me vulla mirar ab atenció ha est vasall seu, Francisco Bertran, afligit per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa. V[os]tè ja està informat de com uns dolents me induhiren que una filla meva hisqués fora de casa meva, la qual saltà per un porxo lo die 3 de maig ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa y se n’anaren a S[an]t Esteve per casar-se luego en presència del curat, sens tenir llicència meva ni del s[enyo]r bisbe. Y trobant faltar la filla, la seva mara feu uns grans crits y, jo hera fora de casa, li respongué y digué lo que pasava y luego, tot sol com un ca llabrer, corrí en S[an]t Esteve i fuí abans en casa lo curat que ells y arribant jo a la casa del regidor del lloch lo cridí dient [...] isqués. Luego, ab las armas y fadrins per capturar lo [lladre] de ma filla y tenint lo regidor lo principal lladre en casa seva, que aý era pujat perquè li fes costat per anar-ce a casar, digué a la seva dona que·m digués que era per lo lloc, essent veritat que era en casa ab lo lladre i hohía molt bé lo que jo parlava ab la dona, i jo digué a la dona que·l sercas i que vingués luego a la plasa i jo me’n aní a la casa del curat. I los lladres sabent-me allí fugiren en casa del d[octo]r Fexas pensant que ell los casaria i restaren enganyats perquè no·ls pogué casar. I jo, sabent-los allí, aý aní ab un germà meu que va venir en ma ajuda i lo regidor, avent pasat mitza ora, tanbé va venir ab 3 fadrins, discimunlant lo que ell sabia bé i tota la nit los tingué acitiats en dita casa. I jo demaní la filla anal doctor Fexas i ell no volgué concentir que jo entràs a cercar-la, per los parills que i avia. I luego, la matexa nit escribí carta al s[enyo]r jutge de lo que pasava y ell m’envihà a dir que jo lo anàs ha trobar, y vatg obehir luego. Y ell me digué que jo fes istància, per poder-me ben netejar la bosa que no cercava res més. Jo li digué que no·n volia fer que si ell volia fer justícia que·n fes y me respongué que no me’n tania de donar rahó a na mi, tot envarinat y jo tanbé com ell, y trobant-se lo regidor del lloch tanbé allí present li donà ordre en escrit per la captura dels lladres y que anàs ha enparar ha Tarrús tot lo que lo lladre principal tenia. Y lo dit Miquel Tarús, que era l’amo del lladre, o bé altres de la casa despanyaren una arca del moso y tragueren tot lo que ell tenia dins de l’arca y una bala de roba de ma filla la amagaran dintra de una caxa llur perquè la justícia no y trobàs res, com és veritat que lo moso mateyx ho a dit. Y a mi que no·n podia perceguir cap com ha pare sinó que si·n trobave cap per los camins lo prengués y tot hera ab cautela perquè lo regidor, sabent bé que ells eran fora [ha Girona perquè jo la hi m’ho ha dit], va anar a Tarrús per fer-la enpara[r]. Y dit Miguel Tarrús jurà que lo moso no tenia res en casa seva, axís m·o ha dit lo regidor, y després a la nit va anar a las casas de ha ont los altres abitavan per capturar-los o per avisar-los perquè se burlasen de mi. Y axixs estimaré a v[os]tè me donia provisió per anar jo a Tarrús a cercar lo que és meu y manar lo que ben vist li siga. Y jo, pasats alguns dies, encontrí a Llorens Carrera y saltí de cavall per agafar-lo y no poguí perquè jo era sol y escapà a un bosch. Y després jo diga al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava. Y no u volgué fer sinó de paraula digué que ha ont sa vulla que·ls sabés los capturàs y ho digué devant del regidor decano de la Pinya. Y pasats alguns dies jo sabí Joseph Duran y aý aní per capturar-lo ab alguns homas y, per axir-li masa lluny, m’escapà y cridant jo ha Joseph Fluvià que fes sistent m[e] digué que jo anàs devant y lo dexà pasar sens fer ninguna demostració per a haturar-lo, lo qual lo arrestí en casa seva pena de 100 lliures y tanbé un moso seu per aver fet lo mateix que·l amo. Y lo s[enyo]r jutge lo tragué de l’arrest. Y després, vehent ells que jo los perceguia, se volgueren posar en cobro fent-me dir que li donàs alguna cosa y que los tragués de mal. Jo responguí que no li volia donar res, que per traure’ls de mal que una paraula no y asmarceria que prou que fer tindrian de escapar de las mevas mans.

Y axís lo die 15 de maig renunciaren ma filla y lo Joan Gurt la promesa del casament la un ha l’altre t[ambé]. Y lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó.

Y, avent contractat matrimoni ma filla ab Esteve Badia, lo Joan Gurt a inpadida la llicència ha Girona, injustament, per veurer si jo li daré res que demana 50 lliures.

Y es veritat tot lo que dich miria v[os]té ma justa quexa. Y suplico [...] doni a provisió per capturar-los i dar-los una [...] 50 lliures y fer-los anar ha orar al servey del rey [...]. Que lo s[enyo]r jutge li aurà escrit llargament discul[pant-se] a ell i al regidor i culpant-me a mi que me po[...] di formal per dir-li jo la veritat. Y a dit que si jo podia torsa lo peu que ell me·l adrasaria.

De posar lo Miquel Turró en poceció de la batllia encara no se·n ha fet res. Suponch que la carta que li escriguí dels nou deju[ny] no aurà tingut v[os]tè hocasió per respondra, per tenir moltas ocupacions. Li estimaré lo consuelo, com a para que per tal lo tinc, de donar-me resposta de tot, si és de son gust. Y me donar llicència per escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas, sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions, que v[os]tè restarà atmirat de veurer tanta injustícia, i espero la benicnitat de v[os]tè. Sabrà com los regidors lo tragueran de atvocat per no fer may res de bo per lo comú i sé, que per enpenyos, lo an fet asesor. Mira v[os]tè, ara que és acesor, com aniran los negocis. Los regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia. Quedo per servi-lo en totas ocasions.

Déu lo guar de molts com desitjo de s[an]t Esteve de Bas als 17 de juny de 1737 servidor de v[os]tè".

"Al magnífich s[enyo]r don Francisco Capons.

Testimoni del d[octo]r Fexas i de Llorens Carrera i de Josep Duran.

Francisco Bertran regidor de cano de S[an]t Esteve de Bas".