En cims d'honor o en conca de servatge, recomenceu amb pacient coratge l'aventura difícil d'ésser humans.

M. Rodoreda

diumenge, de maig 13, 2007

Seducció

Va fer dues voltes a la rotonda amb l’esperança que decidís anar a casa seva. Ho vaig saber pel seu entrecuix. Li bullia de l’ardor continguda. Però ni el seu fabulós cotxe ni les hores d’entesa comú no van poder subornar la meva passió. Tenia nervis d’acer i un home que m’esperava a casa. Havia de deixar enrera tota una jornada dedicada a l’encativament i a la carnalitat, estava acostumada a fer-ho. Era el meu hobby i no m’importava.

M’encantava sentir-me així, poderosa, tirànica i sobretot desitjada. Més concretament, potser, el que més m’agradava era enllepolir-lo a ell, tan indefens, tan dedicat i tan fàcilment dominable. Només calia fer petar els dits i el tenia llepant-me els peus. No era res més que un joc. Jo tenia un home amb qui tornar. Per ell la cosa havia d’anar més seriosament perquè sempre em deia que deixaria a la seva dona per mi. Ridícul. Molt ridícul.

Si mai ens trobàvem tots tres, la seva dona, ell i jo, perquè jo mai vaig acceptar que el meu home vingués amb nosaltres, l’espectacle era excitantment depriment. Ell i jo fèiem d’amics. Uns riures per aquí i per allí, i hi, hi, ha, ha... Res! El que era realment interessant en aquell moment eren les nostres mirades, creuant-se per entre les de la seva doneta. Extraordinària tensió. Aleshores aprofitava per llençar-li llambregades de “ho veus? Si la teva dona no hagués vingut ens ho hauríem passat de meravella, en canvi ara ens hem de conformar i fer el numeret, tu ho has volgut”. Gosset, replicava “no, no, ha volgut venir ella! No es refia de nosaltres”. “És clar que no se’ n’ha de refiar! Que no em coneix? Sóc la seducció!”.

Només havia de moure una mica els malucs i ja el tenia a ell, i a altres quatre o cinc, mirant-me desitjosos. Quin plaer l’atracció. Quin plaer! També m’excitava fer-lo venir al meu costat, arrencar-lo de les mans d’ella i conduir-lo darrera de les meves passes, davant la incredulitat de la noia. Me’l mirava fixament, oferint-li tots els plaers del món i el guiava cap a mi, cap al meu cos per clavar-li els meus pits xuclats mentre ballàvem, enfonsant-li els ulls a l’ànima: “mira, mira que tinc per tu”.

L’home es deixava portar i, somnàmbul, cercava les meves paraules, que eren com les de qualsevol altra però plenes de prohibició, i es mostrava davant meu com un quisso en zel. Ah! Quin luxe. Quin luxe veure la cara de descreença i d’exasperació de la seva dona. Pobreta, haver de veure com l’home amb qui havia compartit la vida, mitja vida, se li escapava de les mans per anar-se’n amb una escalfabraguetes. Perquè aquest és el nom més fi que m’han posat, entre molts d’altres que prefereixo no anomenar.

Un problema? Que tinc un problema? No ho he cregut mai, però hi ha qui diu que això ho és. De totes maneres el meu home no ho veu així, és clar que ell no sap com és la meva conducta real davant dels altres homes, crec que no ho vol ni saber, simplement es limita a esperar que jo torni a casa i, com que sempre torno, no hi ha mai cap dificultat, ni crits, ni males paraules, ni pressentiments d’infidelitat... Perquè jo sóc fidel al cent per cent. Ho juro. Jo només jugo amb els homes i els seus sentiments. Però me’ls estimo a tots moltíssim. Sense ells no sabria què fer. Els homes són la meva raó de viure, la meva passió. Què és dolent això?

Sentir-me poderosa, la reina de la fauna viril, això és el que sempre he perseguit i la meva tècnica és tan bona que ningú s’adona de les meves estratègies, tret d’aquelles dones, afectades per les meves urpes, que estimen algú en qui m’he fixat.

Ell era com els altres, res especial, només foc, tot i que el tenia ben enganyat. Per seduir-lo m’envoltava d’un flux d’ingenuïtat i de bona noia, pura imatge, ja que en realitat sota la carcassa s’hi amagava el que els italians en diuen una “stronza”, això als homes els agrada molt. Després li parlava d’allò que volia sentir, reia, lluint el meu millor somriure i, distreta, passats uns minuts al seu costat, marxava, deixant-lo a l’espera. A ell i a tots els altres i, ells, tots, s’esperaven. Quin riure. S’estaven com estaquirots esperant el temps que calgués. Mentrestant, manipulava a altres persones, homes o dones, tan se val, per aconseguir el meu objectiu. Els abraçava. M’hi acostava perquè em sentissin millor l’olor del perfum i notessin la meva essència. I vigilava que les víctimes que havia deixat pel camí seguissin a l’espera, que em perseguissin amb els ulls i quan veia que s’estaven afartant hi tornava, just en el moment més indicat amb un “perdona, t’he fet esperar molt? És que m’he trobat a...” Tan se val a qui em trobés, l’excusa sempre funciona quan pel mig hi ha anhel d’algú.

El que no m’esperava, però que tampoc em va trencar el cor, tot i que ho vaig dissimular molt bé, va ser la nota que ell, justament amb qui havia passat més bons moments jugant-hi, em va donar l’últim dia que ens vam trobar:

“ Et deixo perquè per culpa teva m’han deixat”

Estava escrit amb lletra de puny seva. El paper, tot arrugat, replegat i ple de llàgrimes, tenia les dues cares escrites, vaig girar-lo i a l’altra banda amb la lletra de la seva dona hi havia una altra inscripció:

“Pateixo massa al teu costat, no ho puc resistir més. Adéu”

En llegir aquelles paraules tan dolgudes em vaig posar a riure, havia seduït, maltractat i destrossat una parella feliç, però la culpa no era meva, era de la debilitat de l'ésser humà, de les ganes de posseir altres coses i de menysprear les que ja es tenen. No, no em va saber gens greu, vaig deixar caure el full amb aquelles lletres plenes de dolor i me’n vaig anar tranquil·lament cap a una terrassa on m’esperava una altra víctima del meu fascinant poder.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bonic, Marina t’encoratjo a continuar.

Anònim ha dit...

D'on treus el temps? No pares mai o què?

Anònim ha dit...

Mare meva, de què em sona? em penso que deixare d'explicar-te cosetes Marina.... trankiles, no us esvaloteu! jo no estic casat, je, je!