El nus

Són les dotze del migdia. Fa un sol de justícia i la calor no em deixa respirar, lentament m’ofega. Ara toca la part més dura: fer el nus, ben fort, ha de durar tot el dia, això és primordial. Més val no pensar-hi, com més aviat comencem més aviat acabarem, de fet només és el nus de sempre. És senzill, molt senzill. Sempre surt bé. Per fer-lo només ens cal un coll, un coll disposat o obligat, tan se val. Tot seguit, i quan tot està a punt, agafem el teixit seleccionat, bo, durador, sobretot resistent, i el passem a l’entorn del coll, que ha deixat de ser un ser un tros de carn indeterminat per convertir-se en l’objectiu principal. Ho fem sense tremolar; de manera precisa; com un cirurgià de prestigi, cal estar per la feina. No badem! Un cop tenim embolcallat el coll només cal anivellar i centrar bé les dues parts que s’han de nuar. Triem una dreta, que serà la teva esquerra o bé la dreta del del teu davant. Feta la tria, l’agafem i la passem per davant de la part esquerra i després per darrera, i després altre cop per davant, i tornem a voltar, però aquest cop, a mig camí, i com si fos una serp, la fem sortir per dalt, pel centre de tot l’embolcall. Finalment: un petit cercle a l’entorn del coll i un teixit que no ha parat de donar-hi voltes, delicadament. Per una d’aquestes passades anteriors fem un petit conducte i hi fem passar pel mig la part dreta, que en cap moment no hem de deixar per la perillositat que això comportaria. Fet això ara només cal posar-ho tot en ordre i el nus de la corbata ja està fet.

Crònica ràpida

Avui a les 19h s'han materialitzat algunes de les persones amagades als blogs. Semblava com si tots ens coneguéssim, tots sabíem alguna cosa o altre d'algú, tema de conversa n'hi havia, si volíem. Tot ha estat perfecte, la posada en escena -algú deia glamorosa-, les lectures emotives "del lector", la música -genial!-... En definitiva un acte com cal -crec que allà enmig ens hem pogut sentir importants -literàriament parlant- per uns segons (o potser ens hem sentit segons literaris? Jo sempre ho he pensat -sense menystenir-me- ara bé, malgrat saber-ho, he gaudit de la catifa d'uns moments de protagonisme). M'ha agradat compartir signatures i mirades d'aquells que em segueixen i que jo també segueixo i d'aquells que a partir d'ara seguiré. M'ha agradat també descobrir que som "freaks" perquè això m'honora (un freak per mi és algú obstinat que s'entesta a fer les coses i que sovint té una predilecció/obsessió que no el deixa viure tranquil, el freak ha de produir). L'anècdota? Com li deia a en Saül, estic segura el seu cul reservat tindrà un post (i per no contradir-me o anar en contra de la meva paraula li faig jo, tot i que entre tants blogaires algú altre també li dedicarà uns segons).

Recompte final de la jornada: 18 signatures (Ostres que n'hi ha que han vingut des d'Andorra! Gràcies David Gálvez, de fet no esperava guanyar el premi -quin premi?- només em feia gràcia compartir cares... tot i que ja no en recordo cap ni una... només un "reservat" en un lloc indiscret... Bona nit!

Els cinc sentits

M’agrada passejar. M’agrada fer-ho per entre les pàgines dels escriptors, acaronant discretament les lletres, i també per entre les flors d’alzina. És primavera i el cel blau, blau acotxa els vols dels ocells de bosc que juguen amb la Muntanya. Camino seguint les olors de jardins perduts entre els arbres, enmig de la natura exuberant. Respiro la vida i la història d’aquells que en altres temps han viscut i explicat el seu pas pels mateixos camins. Sento el gust agre del dolor sobre cada petjada inerta, malgrat això aquest regust em deleix, el plaer del dolor, viure per patir, patir per escriure, escriure per viure. Tants i tants homes i dones han trepitjat aquesta terra i tantes i tantes dones i homes han coincidit a lloar-la. Les Gavarres on es fan “les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats”, deia algú, ara no recordo qui però certament el roig i el blanc dels astres llueixen molt entre els suros i els arboços, qui no s’enamoraria a les Gavarres de les Gavarres? Ja sigui a les nits d’estiu, els matins d’hivern, les tardes de tardor... tothora palpita, Romanyà ànima dels desanimats. Romanyà al cor de les Gavarres i... Rodoreda, ella ho va dir, però com es deia de nom, quin nom tenia aquesta dona? Sí ja ho tinc! Romanyà al cor de les Gavarres i Rodoreda al cor dels catalans, Mercé Rodoreda al cor de tots.

Següent bloc

El nen dorm i per això puc aprofitar per fer coses, bé, escriure no gaire perquè cal estar concentrat. Sé que en qualsevol moment farà un somic i la màgia de l'escriptura quedaria trencada. M'entretinc a mirar nous blocs i vaig prement la funció de "següent bloc". Ni ha de tots colors i llengües, alguns els afegiré a la llista per visitar-los de nou. Curiós: tots els espais que he visitat havien penjat avui, dissabte, un post. Ostres! Quina enveja! D'entrada he pensat que no podia ser. Que hi havia una aplicació que actualitzava la data... Per comprovar-ho me n'he anat al In procés. Uf! Res, allà no hi havia res de nou.

És clar que és dissabte! Festiu per alguns, la majoria? Els comeciants i els treballadors del sector dels serveis ho tenen més pelut... Parlant de comerciants són o no són una figura pública? Des del moment en què estan darrera un taulell atenent als compradors sembla que perdin una mica la seva vida privada, no? De ben segur que la majoria de gent del barri on treballen saben la seva vida, o la meitat (estava casada i va deixar l'home perquè se'n va anar tres mesos a l'Àfrica a purifacar-se, ah! I no t'ho perdis, el molt gamerús va tornar tot i que no s'entenien gens al llit...). Bufa! Imagina't si se'n poden saber de coses! El de la cafeteria te'n diu una, la perruquera una altra, el del forn de pa tres més i finalment tu fas un recosit! Et voilà une magnifique histoire de terror. I si fem això amb la gent que ni tan sols coneixem... què no farem amb els que tenim més a prop? Tots som carnassa.

Vestida de nit

Atzur, blau intens, una línia opalí que s’esvaeix separant l’espai en dues parts i després... blau glauc i més blau, i jo, nua, miro aquest arc iris blavós, que es mou i que canvia cercant el seu destí. Vestida de nit els cabells em cobreixen l’esquena i observo atentament el mar i el cel, deserts, només la creixent lluna interromp els meus pensaments, incerts, de dubte, de passió, d’avorriment, de pau, de guerra, de malson, de benestar... pensaments que sempre estan amb mi, i que un dia són uns i un altre són uns altres, perquè la vida oscil·la i ho fa al mateix ritme que nosaltres... i entre aquest garbuix d’idees: la lluna, que s’entesta a crear suaus ombres sobre el meu cos. Ombres de quietud i de lluita, però benignes i, contradictòriament, càlides.

Potser algú m’ha abandonat, fugint per entre l’oceà assossegat, enllà de les meves abraçades, lluny del meu alè manyac.

I els cabells, que m’acaronen, tímids, el coll, les galtes, l’espatlla i la cintura, arran reposen tranquils i impàvids, serens com jo mirant les teves darreres passes, el turquesa dels teus ulls, el blau de tot aquest món que m’envolta.

La brisa interromp, allunyant de mi les setinades mans del res, el repòs i la presència d’esperit, que marxen, també, acompanyant a l’amat. Mar enllà, lluny de la meva sal i de la tendresa dels meus llavis.

O potser t’espero, tranquil·la i plaent com sempre, del teu llarg viatge. I cada nit cerco, sobre la sorra daurada, els camins que et portaran al meu si. Nua t’espero, amb els peus dins l’aigua tèbia i un respir.

I sempre, la lluna indiscreta m’observa, i potser se’n riu de nosaltres, dels nostres secrets, de la nostra misteriosa vida... Qui ho pot saber...

Els meus pits, lleugerament colrats, es deixen també acaronar pel fred de la nit i la brisa salada i pels meus cabells llargs, llargs i morens. I esperen unes mans càlides, les teves, o s’acomiaden de tu.

El meu ventre, fina estructura maternal, espera curullar-se de joia o potser ja ho està. I amb les mans acarono, mà rera mà, la pell tendra que em cobreix i encerclo amb els dits en meu melic, i deixo de sotjar el mar per mirar-me a mi, jove i bonica i trista, o potser alegre, davant la terra, davant el món, davant del res i davant del tot però sobretot davant la teva essència, que ve, o que se’n va, però, això sí, sempre present, al meu costat.

I el pubis, ondulat, discret de les paraules, porta a les cames, llargues, fermes i s’oblida del darrera, espectacular fesomia femenina, canal que porta a l’esquena, o a la inversa, que fina i estilitzada deixa reposar la cabellera, ignorant de tot i de res.

I em miro, reflectida en els meus pensaments, sóc bonica, els ulls d’ametlla, la boca de cotó i les galtes rosades i tu te’n vas, o tornes, i de moment jo estic aquí, sobre la sorra, dins el mar, mirant enllà, deixant-me estimar per la lluna, pels peixos que s’acosten als meus peus, per les petxines i els cargols de mar. Sola, davant la immensitat del sempre blau, dels blaus de la nit i del dia, espero. Potser ploro, o ric, però sempre espero.

I, a la llunyania, sovint em sembla veure-hi imatges del teu vaixell d’amor, o d’odi. I calma, espero que t’apropis, o t’allunyis. T’he estimat o t’he odiat tant que se’m fa estrany no tenir-te i esperar-te, o deixar-te marxar. Tanco els ulls i continuo veient-me, ara però reflectida en el teu blau, a voltes llunyà i fred a voltes proper i càlid. Sóc bonica i m’estimes, o m’odies, i vens, o te’n vas, i m’esperes, o no. Tu estàs a una banda i jo a l’altra i ens volem trobar, o no, però malauradament hi ha la mar, o potser per sort. De totes maneres no estic sola, m’estimo i la natura també. Em mostro nua davant l’univers, plaent i segura de mi mateixa. I deixo, una altra vegada i una altra, que la nit es recreï modelant-me el contorn, i que els peixos mirin els meus pits i que el mar... Nit serena, dona serena- sirena...

Des d’una de les tres portes es podia veure la sala completament buida, tots els racons abandonats de gent. La sort, potser, d’aquella cambra era que alguns dels quadres sostinguts a les parets la feien menys freda, n’hi havia molts i molt diferents, de totes les mides, de grisos i de multicolors. Al mig de l’habitació hi havia una gran estructura de ferro destinada al suport de desenes de cadires, d’aquelles que no pesen gens i que són fàcils de portar, petites i de color negre i que penjades pel respatller oscil·laven amunt i avall del bastiment metàl·lic. Un sofà noucentista, entapissat de color vermell, reposava encarat a una paret d’on un enorme quadre hi penjava. I, per totes bandes, distribuïdes arreu d’aquell petit espai, altres cadires, també vermelles, encoixinades, més còmodes que les primeres. Dels negres, faltava un seient, que no estava al seu lloc penjat.

A l’ampit d’una de les portes que conduïen a l’habitacle algú hi estava recolzat, un home que mirava fixament en una direcció. Silueta immòbil que esguarda, pacient, com el caçador o com l’enamorat que desitjós de la presa perd l’hàlit fins a aconseguir el que vol. Vestit, elegant i íntegre, com un nuvi, de color fosc, i amb barret de bombí descansava les seves mans dins la seva armilla negra. I els ulls turquesa li brillaven, potser era una llàgrima. Sobre el guardapits cenyit, la jaqueta ocultava qualsevol imperfecció del cos i les pinces dels pantalons.

Des d’una de les finestres, n’hi havia dues i eren paral·leles en el mateix pam de paret, es veia caure la tenebra, i la plena traçava ombres indescriptibles dins la cambra. L’home impertorbable, entre les foscors, semblava recordar alguna cosa, però continuava espiant. Mentrestant, cada cop més ferma la fredor i sobretot els seus obscurs. Insistent, la nit s’entossudia a ennegrir el seu entorn, aplicava el seu silenci.

De l’home se’n podia destacar el negre, el bombí, encobrint un cabell clenxinat i la imatge d’un jove del segle XXI, les cames lleugerament creuades, primíssimes amagant-se dels pantalons, les mans dins les butxaques, però sobretot la seva mirada unidireccional, allà, a l’altre costat de l’habitació, enfront seu, a uns tres metres d’ell. El perdut esguard escrutava alguna cosa. Potser una figura, una forma despullada. Sense perdre ni un segon de vista allò que li prenia tota l’atenció, el jove es va treure de la butxaca de l’armilla una pipa i, mentre l’encenia, el fum difuminava els seus ulls plens de llum. A pocs metres de la negra forma, emboirada per la cortina gris, un cos. Ja no una forma, una figura, sinó un cos despullat, una silueta perfecta.

Observada per una persona, estranya a qui pogués ser, la noia observava alhora. Asseguda sobre una cadira negra, igual que les que estaven penjades sobre l’estructura del bell mig de la sala, la noia contemplava, quieta, alguna cosa al seu davant. Indiferent a la foscor i als ulls que li mossegaven la pell.

Dins la sala, dos cossos, un al llindar de la porta i l’altre assegut. L’un, el noi, l’altra, la noia, l’un, incert dels pensaments ocults, i l’altre, aliè a les secretes mirades. En l’aire misteri, tensió, anhel, delit.

El noi de negre, encisat per la bellesa del nu femení deixava passar les hores, i només el sensual de la dona aflorava a la cambra. L’home no s’adonava que la llambregada femenina era totalment per al quadre de seu davant. Dèbil, ell no ho podia veure perquè només tenia ulls per sentir l’escalfor del sexe donívol sobre la cadira i pensar en la brisa que els llargs cabells morens podrien oferir-li una nit de vent.

Fumant, xuclant cada cop més fort la pipa, l’home es deixava transportar a l’univers inquietant de la noia a través de les seves corbes. Esvelta, preciosa, asseguda immòbil davant d’una obra d’art, completament despullada, hores i hores, esperant qui sap què o qui.

El motiu de l’abstracció de la jove era una obra d’art, un quadre, una pintura, una poesia sobre una tela de vuitanta per seixanta centímetres. La mirada d’un artista sobre la realitat i la concepció d’aquesta realitat a través dels espectadors. El públic, nosaltres, els que mirem i que ens deixem meravellar per les històries que podrien ser, per les històries que ens inventem o que elucubrem o que, fins i tot, creiem certes. En definitiva els nostres sentits posats al davant d’alguna cosa que ens estimuli la imaginació.

Sobre el llenç una jove airosa, d’esquena al públic, roman despullada i, protegida només per la seva llarga i ondulada cabellera, impàvida resta envoltada de blau, el del cel i el del mar. D’aquesta manera, vestida de nit, ella, d’esquena a nosaltres, contempla impassible el confí.

Impertinent, la lluna trenca aquesta uniformitat i posa al damunt del cap de la musa.

Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils

El Punt, divendres 9 de febrer de 2007

L. PORTAL. Sils

L'antic estany de Sils ha estat objecte d'un estudi que es presentarà avui a la mateixa població selvatana amb el títol Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils: límits, termes i hidrònims. Gabriel Mercadal és l'autor d'aquest assaig i serà un dels que intervindran en la presentació d'avui a les 8 del vespre, a la sala de plens de l'ajuntament de Sils. A més, l'acte coincidirà també amb la inauguració de l'exposició Tornem a la Tordera, realitzada per l'Observatori de la Tordera. Aquesta mostra es podrà visitar fins al dia 9 de març al centre d'informació de l'estany de Sils.

Pel que fa al llibre i com explica el seu autor, pretén aproximar el lector al sistema lacunar d'aquesta població com a element identificador. Mercadal s'ha documentat en fonts cartogràfiques per tal de marcar exactament l'abast de l'estany tenint en compte la seva evolució històrica, provocada en bona part per la mà de l'home en dessecar-lo per fer-hi conreus especialment. D'aquesta manera, l'autor explica que l'estany havia tingut una superfície màxima de 18,6 quilòmetres de perímetre, que ocupaven un total de 358,9 hectàrees, en els períodes de màxima inundació. També assenyala que els intents de drenatge de l'estany són com a mínim des del 1240. Però van ser especialment importants les dessecacions el 1851, quan es va construir una xarxa de canals de desguàs. Mercadal fa, doncs, un estudi exhaustiu del medi natural de l'estany, de la seva cartografia, dels topònims relatius als seus voltants i a l'estany en si i dels límits i termes que l'han marcat. El llibre ha estat editat amb el suport de l'Ajuntament de Sils i la Diputació de Girona.

Cròniques des de Madrid, de Gemma Ferrer i Moncho, 07/02/2007

A l´horitzó començava a treure el nas el sol, dotant al cel d´una varietat de tons vermellosos espectaculars, la brisa marina m´acariciava el cos amb suavitat, em sentia privilegiada de sentir la força dels elements tant dintre meu. Al darrera un bosc de pins em resguardava de la voràgine de la civilització, una estranya sensació m´envaí, semblava que els arbres haguessin cobrat vida i s´apropessin lentament cap a primera línia de mar, on em trobava estesa sobre la fina i daurada sorra.Juro que encara no m´havia pres cap copa ni fumat cap substància al.al·lucinògena.

De lluny s´escoltava un soroll constant i un xic desagradable, que augmentava poc a poc. No era gens habitual en aquell entorn, tot tremolà al voltant inclosa jo, que era part de la natura, estava tenint una crisi epil.epilèptica i aquell so desagradable seguia el seu curs.

-Avui no vas a treballar? sentia de fons mentre m´incorporava, el mar cada cop quedava més lluny. A un centímetre de la meva boca esperava pacient el meu príncep amb aquell somriure preciós, em va fer un petó espectacular i em donà un suc de taronja. Vaig dutxar-me, vestir-me, pentinar-me, bé, aquesta no és la meva especialitat però es fa el què es pot. Tot seguit vaig beure el cafè d´un glop, en cinc minuts ja era al carrer, corrents per no perdre el bus, ja eren les set del matí, al carrer feia molt de fred.

No quedaven llocs lliures quan pujaren una parella de joves d´uns vuitanta anys, anaven agafats de la mà i es miraven com si fossin recent enamorats, una estampa digna de fotografia, si la Iaranma fos aquí ja els hi hauria fet alguna fotografia vaig pensar. Es tracta d´una amiga de la Universitat, l´única amb qui mantinc un contacte constant tot i els kilòmetres que ens separen. De moment es dedica a l´ensenyament encara que estic segura que molt aviat publicarà un Best Seller ja que durant les estones treballa durament en l´art de l´escriptura.

Jo anava dempeus però observant a tothom amb els ulls injectats de sang, devía semblar una fera salvatge que cada cop estava més encesa. Encara que sembli increïble ningú es va dignar a deixar lloc a la parella, tots miraven al terra, com si no haguessin vist res.

Encara no havíem fet ni cinc quilòmetres quan vam trobar una retenció, es veu que en aquesta ciutat gris és el mes normal del món. Ens trobàvem a la M-30, darrerament penso que el nom d´aquesta carretera té molt merescuda la inicial (crec que deu ser una M de mort). Al carril de l´esquerra havien xocat sis cotxes, de fons es començaven a sentir les sirenes. Era un accident greu, un dels cotxes s´havia convertit en una gàbia de la qual el conductor no va sortir-ne viu, els bombers van tenir força feina per treure´l de la ferralla. Al voltant meu els passatgers feien comentaris freds com el gel, ni tant sols es van sorprendre per aquell fet, els mirava com si fossin d´un altre planeta. Serien realment extraterrestres? Jo estava convençuda de què així era, només esperava que no m´adduïssin ni em convertissin en el que ells eren, gent mal educada i sense sentiments.

Finalment el bus arribà al centre sense més incidents tot i que una hora tard, vam recórrer vint-i-nou kilòmetres en dues hores, no està malament per començar el dia, veritat?

Ara havia d´agafar a l´antiga Estació del Nord el tren que em deixaria a vint minuts a peu de la feina.

Eren les nou del matí i ja estava cansada com si hagués treballat durant dotze hores en una fàbrica d'aquelles on exploten a la gent al màxim. Per associació em vaig recordar de l´empresa on havia treballat durant tres anys com a fontanera fent cases prefabricades. Per un sou de nou cents euros treballava vuit hores sense parar un segon, ni tan sols per anar al servei. Per sort allò va passar a la història.

En arribar a l´andana hi havia tot un rebombori de gent apilonada davant la cabina del tren que em duria a la feina. Quelcom no anava bé, era molt estrany que no estiguessin esperant davant la porta del tren per entrar corrents i emputxant als demès com si d´una cursa de les olimpíades es tractés. Aquella estació era un horror, els trens de plens que anaven recordaven els que utilitzaven els nazis per deportar els jueus. Però ningú es queixava, per seixanta euros al mes que pagàvem per l´abonament de transport no mereixíem viatjar com persones sinó com animals. Efectivament, una noia s´havia llençat a la via en veure arribar el tren, havia sigut a les set del matí i tot just ara aixecaven el cadàver. Ja no podia més, necessitava una copa doble, dissimuladament remenava la meva bossa que semblava no tenir fons, finalment vaig trobar el tresor, no vaig aturar-me fins deixar ben seca la petaca, si aconseguia tornar a casa el primer que faria seria tornar-la a omplir de Ratafia, aquí si ets una persona normal o acabes com la pobre noia o et tires a les drogues i l´alcohol, evidentment jo havia escollit la segona opció.

La de coses que poden arribar a passar en un parell d'hores. Riing, Riiiiing, començava a sonar-e el mòbil, devien ser de la feina per saber on era, de totes maneres m´estranyava ja que aquí el normal és arribar amb una o dues hores de retard, no aconseguia trobar-lo dintre la bossa...

Resulta que ara tornava a ser al llit, a l´esquerra el meu company roncava a tot volum, semblava la meva Harley. només eren les quatre del matí, em restaven dues hores per llevar-me i em sentia molt xafada, tot havia sigut tan real!, no podia mantenir els ulls oberts.

Ara em trobava en plena natura, prop de Jaca, sobre la meva Dyna Super Glide arribant al càmping motorista d´Anzánigo, pel retrovisor veia l´Edu que em seguia de prop. Tornava a sentir-me lliure lluny de la presó de la ciutat.

Gemma Ferrer i Moncho

Madrid, 07 de febrer de 2007

L'ós i l'arboç

La reportera més ditxaratxera de la contrada ens passa un informe sobre l'ós i l'arboç (el oso y el madroño). Com es pot observar la Gem no se'n perd ni una! Ara des de Madrid, passejant pels carrers amunt i avall, fa els reportatges més interessants del nostre blog. Des d'aquí una forta abraçada a la millor reportera del món!

Les cròniques diuen que l'any 1211, Alfons VIII va preparar a Madrid una expedició per atacar el regne de Múrcia. Les hosts madrilenyes ostentaven un l'ós. Aquest és el punt de partida del seu escut, ja que a partir d'aquest moment Madrid pren com a emblema l'ós. També cal remarcar que a l'Edat Mitja els camps de Madrid estaven plens d'óssos. Al Llibre de Monteria del rei Alfons XI es diu: Madrid, un bon lloc de porc i ós.
Fins aquí tot bé, però i l'arboç? Doncs, resulta que anys més tard van sorgir desavinences, per l'ús de la muntanya i les terres de pastura dels encontorns de Madrid, entre el Consell i la Clerecia. El plet va durar 20 anys i finalment van arribar a un acord, per segellar-lo van decidir que l'escut de la Vila portaria l'ós (o óssa) amb l'afegit d'un arbre, i l'escut de l'Ajuntament portaria el mateix animal pasturant en unes pastures. L'ós (o óssa), aixecat al tronc indicava la possessió de l'arbre.
No se sap en quin moment es va començar a establir que l'arbret de l'escut era un arboç, però ha estat una tradició molt tenaç i molt ferma.
Actualment, per recolzar aquesta tradició, l'Ajuntament de Madrid sembra en el Retiro i altres jardins l'arboç.

Els fugissers

El text que presentem a continuació data del segle XVIII, any 1737, actualment està a l’arxiu Municipal de Sils i forma part d’un important conjunt documental del patrimoni català dels Medinaceli.

Per fer la transcripció del text hem mantingut la llengua en tots els seus aspectes però hem regularitzat la puntuació, l’ús de majúscules i minúscules, l’accentuació, la separació de paraules –ús de guionet, apòstrof, ...- i l’ús de u/ v. Si s’han fet reconstruccions de l’original o s’han desplegat abreviatures ho indiquem entre claudàtors, els fragments il·legibles s’indiquen amb punts suspensius també entre claudàtors.

Hem de tenir present que des del segle XVI i fins al segle XIX, el català va passar per una època molt conflictiva, ja que per una banda la producció literària va davallar i per l’altra hi havia una persecució política de la llengua, recordem la instauració del Decret de Nova Planta (1716 al Principat). A partir de l’aplicació del decret s’imposa als Països Catalans un sistema administratiu i polític de base autoritària que té com a objectiu anul·lar la cultura catalana. El català passarà a ser una llengua d’estar per casa i s’exclourà de l’àmbit administratiu, amb l’objectiu d’unificar els regnes d’Espanya, moment a partir del qual tota la documentació oficial començarà a aparèixer en castellà. Així doncs, la troballa d’aquest document és interessant lingüísticament, ja que podem veure que, malgrat tot, el català es continuava escrivint fins i tot a l’hora de fer escrits adreçats a un ens públic, com podia ser el destinatari de la carta, però també per la seva quotidianitat ja que ens narra una història particular i molt engrescadora.

Els tres fulls de què consta l’escrit tenen una estructura ben determinada, per una banda, i configurant la major part del cos del text, se’ns explica una història “per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa”. Per tant l’emissor pretén aclarir una situació però també li serveix com a punt de fuga del malestar generat pel conflicte. Finalment, a l’últim paràgraf, fa una queixa del funcionament dels organismes i nomenaments públics, ja que al seu poble han fet batlle a Miquel Turró mentre que els “regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia”.

La lletra va adreçada a Francisco Capons, lloc tinent del marquès d’Aitona, i l’escriu Francisco Bertran, regidor degà de Sant Esteve d’en Bas. L’acció se succeeix entre Hostalets d’en Bas i Sant Esteve d’en Bas (tot i que en cap moment surt anomenat el primer poble, l’estudi dels masos ens ha conduït a aquesta hipòtesi). Hi podem distingir dos fils temporals, per una banda el temps de l’acció principal, és a dir la desaparició de la filla del senyor Bertran, i per l’altra l’explicació del que va passar després, les peripècies, mals de cap i tràmits que el pare va haver de passar per tal de recuperar a la seva filla i perseguir i capturar als agosarats “lladres” i, sobretot, intentar que no sortissin indemnes de la seva juguesca.

Així doncs, en una primera part, la carta del senyor Bertran ens explica que, el dia 3 de maig de 1737, la seva filla, aprofitant que era de nit, “saltà per un porxo (...) ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa”. Els dolents són Joan Gurt, l’amant i, malauradament, servent de Miquel Tarrús, veí del mas Bertran, i els seus amics, Llorens Carrera i Josep Duran, els testimonis. Per tant, el motiu de la fugida estava força clar: els joves es volien casar d’amagat i sense la conformitat dels pares.

Recordem que al segle XVIII les noies de família benestant estaven sotmeses a la potestat del pare per aquest motiu poques vegades podien triar al seu futur marit, ja que la tria es feia en funció dels acords econòmics entre les famílies. Així doncs, intuïm que la filla de Francisco Bertran ja estava emparaulada, possiblement, amb un home adinerat, de més edat que ella i d’Olot, el senyor Esteve Badia.

Per a les noies de l’època el contacte amb l’exterior es reduïa a llargues estones al balcó de casa seva, és possible que la proximitat dels masos facilités, doncs, la relació entres els dos joves.

La noia, aprofitant el son dels seus pares, va saltar pel porxo de casa seva, a fora ja l’esperaven els tres joves per emprendre el camí, entre els camps sembrats, cap a Sant Esteve.

Al matí següent el pare alertat pels crits desesperats de la seva dona es va assabentar que la filla no era a casa, i, sabent quines eren les intencions de la filla, va córrer “sol com un ca llabrer” cap a Sant Esteve per tal d’evitar el casament.

La gent del poble de Sant Esteve, sabedors de la romàntica fugida, posaven pals a les rodes a l’exaltat pare. Tot seguit mostrem alguns exemples que ens poden servir per fer-nos una petita idea de la complicitat que els joves tenien al seu favor: “(...) i tenint lo Regidor lo principal lladre en casa seua... digué a la seua dona que·m digués que era per lo lloc (...)”, “Y després jo digué al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava”.

Així doncs, no és de menys esperar que la carta també serveixi per criticar l’actuació apàtica, vers ell i el seu problema, del regidor i de la gent del seu entorn.

Un cop superada aquesta fase de rebel·lió popular, el dissortat pare insisteix en l’intent de capturar “els lladres” i finalment “lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó”.

Hem de suposar que Francisco Bertran estava a l’espera d’un judici per tal d’aclarir l’esdeveniment i que, per tant, agraeix que li hagin deixat “escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions”.

Després d’un estira i arronsa que va des del dia de la fugida, el 3 de maig, fins al dia 15 de maig, que és quan els dos joves renuncien a la promesa de casament, la filla d’en Bertran contracta matrimoni, el 16 de juny, amb Esteve Badia (el contracte matrimonial, signat davant un notari, era un document jurídic on les dues famílies hi pactaven el dot que la noia aportaria). El pobre Joan Gurt, en un últim intent per aconseguir a la seva estimada, sense sort, “a inpadida la llicència ha Girona jnjustament per veurer si jo li dare res”.

Hem de suposar que Joan Gurt i la filla d’en Bertran no van tenir un final feliç ja que la pobra noia es devia casar amb l’adinerat Esteve Badia. Aquests fets però no els podem constatar ja que no es conserven documents (casaments, partides de naixement, ...) d’aquesta època degut a la crema i a l’assetjament que van patir molts convents i esglésies l’estiu del 1835.

Transcripció del text

"Molt senyor meu, com ha lloch tinent de l’eccelentísim senyor marquès de Aitona, nostre para y senyor, per las sinch llagas de Christo li suplico me vulla mirar ab atenció ha est vasall seu, Francisco Bertran, afligit per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa. V[os]tè ja està informat de com uns dolents me induhiren que una filla meva hisqués fora de casa meva, la qual saltà per un porxo lo die 3 de maig ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa y se n’anaren a S[an]t Esteve per casar-se luego en presència del curat, sens tenir llicència meva ni del s[enyo]r bisbe. Y trobant faltar la filla, la seva mara feu uns grans crits y, jo hera fora de casa, li respongué y digué lo que pasava y luego, tot sol com un ca llabrer, corrí en S[an]t Esteve i fuí abans en casa lo curat que ells y arribant jo a la casa del regidor del lloch lo cridí dient [...] isqués. Luego, ab las armas y fadrins per capturar lo [lladre] de ma filla y tenint lo regidor lo principal lladre en casa seva, que aý era pujat perquè li fes costat per anar-ce a casar, digué a la seva dona que·m digués que era per lo lloc, essent veritat que era en casa ab lo lladre i hohía molt bé lo que jo parlava ab la dona, i jo digué a la dona que·l sercas i que vingués luego a la plasa i jo me’n aní a la casa del curat. I los lladres sabent-me allí fugiren en casa del d[octo]r Fexas pensant que ell los casaria i restaren enganyats perquè no·ls pogué casar. I jo, sabent-los allí, aý aní ab un germà meu que va venir en ma ajuda i lo regidor, avent pasat mitza ora, tanbé va venir ab 3 fadrins, discimunlant lo que ell sabia bé i tota la nit los tingué acitiats en dita casa. I jo demaní la filla anal doctor Fexas i ell no volgué concentir que jo entràs a cercar-la, per los parills que i avia. I luego, la matexa nit escribí carta al s[enyo]r jutge de lo que pasava y ell m’envihà a dir que jo lo anàs ha trobar, y vatg obehir luego. Y ell me digué que jo fes istància, per poder-me ben netejar la bosa que no cercava res més. Jo li digué que no·n volia fer que si ell volia fer justícia que·n fes y me respongué que no me’n tania de donar rahó a na mi, tot envarinat y jo tanbé com ell, y trobant-se lo regidor del lloch tanbé allí present li donà ordre en escrit per la captura dels lladres y que anàs ha enparar ha Tarrús tot lo que lo lladre principal tenia. Y lo dit Miquel Tarús, que era l’amo del lladre, o bé altres de la casa despanyaren una arca del moso y tragueren tot lo que ell tenia dins de l’arca y una bala de roba de ma filla la amagaran dintra de una caxa llur perquè la justícia no y trobàs res, com és veritat que lo moso mateyx ho a dit. Y a mi que no·n podia perceguir cap com ha pare sinó que si·n trobave cap per los camins lo prengués y tot hera ab cautela perquè lo regidor, sabent bé que ells eran fora [ha Girona perquè jo la hi m’ho ha dit], va anar a Tarrús per fer-la enpara[r]. Y dit Miguel Tarrús jurà que lo moso no tenia res en casa seva, axís m·o ha dit lo regidor, y després a la nit va anar a las casas de ha ont los altres abitavan per capturar-los o per avisar-los perquè se burlasen de mi. Y axixs estimaré a v[os]tè me donia provisió per anar jo a Tarrús a cercar lo que és meu y manar lo que ben vist li siga. Y jo, pasats alguns dies, encontrí a Llorens Carrera y saltí de cavall per agafar-lo y no poguí perquè jo era sol y escapà a un bosch. Y després jo diga al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava. Y no u volgué fer sinó de paraula digué que ha ont sa vulla que·ls sabés los capturàs y ho digué devant del regidor decano de la Pinya. Y pasats alguns dies jo sabí Joseph Duran y aý aní per capturar-lo ab alguns homas y, per axir-li masa lluny, m’escapà y cridant jo ha Joseph Fluvià que fes sistent m[e] digué que jo anàs devant y lo dexà pasar sens fer ninguna demostració per a haturar-lo, lo qual lo arrestí en casa seva pena de 100 lliures y tanbé un moso seu per aver fet lo mateix que·l amo. Y lo s[enyo]r jutge lo tragué de l’arrest. Y després, vehent ells que jo los perceguia, se volgueren posar en cobro fent-me dir que li donàs alguna cosa y que los tragués de mal. Jo responguí que no li volia donar res, que per traure’ls de mal que una paraula no y asmarceria que prou que fer tindrian de escapar de las mevas mans.

Y axís lo die 15 de maig renunciaren ma filla y lo Joan Gurt la promesa del casament la un ha l’altre t[ambé]. Y lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó.

Y, avent contractat matrimoni ma filla ab Esteve Badia, lo Joan Gurt a inpadida la llicència ha Girona, injustament, per veurer si jo li daré res que demana 50 lliures.

Y es veritat tot lo que dich miria v[os]té ma justa quexa. Y suplico [...] doni a provisió per capturar-los i dar-los una [...] 50 lliures y fer-los anar ha orar al servey del rey [...]. Que lo s[enyo]r jutge li aurà escrit llargament discul[pant-se] a ell i al regidor i culpant-me a mi que me po[...] di formal per dir-li jo la veritat. Y a dit que si jo podia torsa lo peu que ell me·l adrasaria.

De posar lo Miquel Turró en poceció de la batllia encara no se·n ha fet res. Suponch que la carta que li escriguí dels nou deju[ny] no aurà tingut v[os]tè hocasió per respondra, per tenir moltas ocupacions. Li estimaré lo consuelo, com a para que per tal lo tinc, de donar-me resposta de tot, si és de son gust. Y me donar llicència per escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas, sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions, que v[os]tè restarà atmirat de veurer tanta injustícia, i espero la benicnitat de v[os]tè. Sabrà com los regidors lo tragueran de atvocat per no fer may res de bo per lo comú i sé, que per enpenyos, lo an fet asesor. Mira v[os]tè, ara que és acesor, com aniran los negocis. Los regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia. Quedo per servi-lo en totas ocasions.

Déu lo guar de molts com desitjo de s[an]t Esteve de Bas als 17 de juny de 1737 servidor de v[os]tè".

"Al magnífich s[enyo]r don Francisco Capons.

Testimoni del d[octo]r Fexas i de Llorens Carrera i de Josep Duran.

Francisco Bertran regidor de cano de S[an]t Esteve de Bas".

Consells

Exercici:

Només amb cinc verbs (pintar, arromangar-se, jugar, estudiar, descansar), els alumnes han d'inventar-se una història, tot i que no tenen massa temps per pensar l'argument dels seus contes, aquí tenim una mostra del seu enginy:

Aquest text és de Pierre Samuel, alumne de català de l'escola d'adults Maçanet de la Selva.

Per ser un nen ben educat cal seguir aquest mètode:

1- Al matí s'ha d'anar a l'escola per escriure i aprendre coses intel·lectuals.

2- A la tarda el nen pot fer coses més divertides com practicar algun esport, pintar, ...

3- Un cop a casa és un bon moment per jugar i descansar de la rutina diària.

Al cap d'un mes de fer la prova, si els nens han treballat bé, se'ls hi pot regalar alguna cosa, però si no han tingut una bona conducta aleshores els pares s'han d'arromangar!

Potser, quan s'acabi el món, restarà l'essència del que hem estat. Només quedaran immutables les estratègies de l'home per ser evocat eternament. Quina paradoxa! Ser part d'una memòria inexistent, per als sentits morts, que ja no podran captar la bellesa de les construccions. Tal vegada, quan el món s'hagi fos en els meus pensaments moribunds hi haurà algú disposat a recordar.

L'estaca

A mesura que m’acostava a la plaça aquella estranya espina anava creixent i creixent davant els meus ulls atònits. No podia entendre com, d’on i perquè havia aparegut aquella punxa maldestra al bell mig de la Plaça del Vi. Però sens dubte estava allà imperant, quasi dictatorial. I la gent de la ciutat al veure-la restava perplexa. Els hi havia sortit, o més ben dit, els hi havien clavat una estaca al cor de la població! I la notícia es va difondre. S’ho deien els uns als altres creient que es tractava d’un càstig. I tots, sense mesura, anaven a veure el que malmetia, sense pietat, la tan preuada plaça. I tots, un cop passat el terror avernal, volien extreure aquell focus de dolor de la terra dels gironins. Primer els habitants de la ciutat, i després vingueren altres persones d’altres terres que intentaren extirpar, escapçar, tallar la perversa pua metàl·lica. Homes i dones forts i llestos fluïen per la ciutat endimoniada però mai cap no en va sortir victoriós. I la gent d’aquesta contrada anomenada Girona s’anava emmalaltint, i trista passava per davant del turment que l’objecte imposat representava. I gris tornava a casa seva veient fracassats els repetits intents dels bons homes d’arrencar aquella estaca. Però vet aquí que un dia, i per tal de no veure més el patiment de la terra, els ciutadans d’aquesta petita ciutat van anar aplegant tot al voltant de l’escultura inútil petites bosses d’escombraries, creient que així podrien apaivagar el mal de la terra i també el de la seva ànima. I així, muntanyes de porqueria s’anaven acumulant a la plaça, tot al voltant de l’espina maleïda que lluitava per alçar-se victoriosa davant el poble. I va ser tan gran el cúmul de brutícia que tots els ciutadans de la nauseabunda Girona van acumular que aquella, abans petita i bonica, plaça es va convertir en un gran abocador municipal. El fet és que ningú va arribar a entendre mai com i per quin motiu regia al bell mig de la Plaça del Vi aquella cosa inútil, així com tampoc ningú no podia entendre quines van ser les causes que feren que tota la brutícia dels ciutadans desolats es pogués acumular ofegant l’estaca...

Llit de flors

La Viola havia aixecat els ulls del llibre que llegia i ara es deixava impregnar per l’olor de sofregit que sortia de les altres cases. Des del balcó mirava el riu, i la roba estesa de les veïnes, i l’aigua que passava sense aturar-se per davant dels alegres, però adormits, edificis. A la part esquerra el rierol enjogassat i sinuós vers les riberes poblades d’arbres confonent-se amb un paisatge boscà, inquietant, fabulós, discret de la vida que s’hi amagava. A la vessant dreta, l’aigua amb la civilització.

Dels fils dels seus estenedors sorgien diverses línies paral·leles al riu i, mirant-les, per esbargir els ulls del sol impassible, va perdre el món de vista i va creure que queia daltabaix del seu balcó, fins a l’herba frèvola. Durant el descens, aquella camisa estesa, encara amb algunes taques del dinar dominical, i cada cop més a prop la humida de rosada herba, convertida ara en un flonjo matalàs per al seu cos finalment desmaiat. Després de rodolar pel tou jaç, arriat per l’aigua, el seu cos es deixava transportar transcurs avall, fins a nucli de la ciutat, suau passejada, avall, avall. La Viola recordava haver vist algunes tortugues a les aigües de la banda esquerra del riu, parant l’escalfor que l’estiu els hi donava, recolzades sobre les branques caigudes d’algun freixe, immutables sobre la fusta podrida. Ella en canvi, s’havia posat en mans del desig fluvial. Es sentia bé, lleugera i l’olor del seu entorn l’embadalia. La brisa, sobre galtes rosades, i els còdols, arran de la seva pell nua i desprotegida, l’assaborien. Les algues, més verdes que mai, s’entestaven a fer-li fregues i, amb el seu vaivé, li feien pessigolles. Els carrers la seguien, i la brisa l’acaronava, i en arribar al nucli de la ciutat es van sentir unes veus que, sorpreses, deien: “mireu, mireu, algú ha fet caure al riu un llit de flors!”.

El nus

Són les dotze del migdia. Fa un sol de justícia i la calor no em deixa respirar, lentament m’ofega. Ara toca la part més dura: fer el nus, ben fort, ha de durar tot el dia, això és primordial. Més val no pensar-hi, com més aviat comencem més aviat acabarem, de fet només és el nus de sempre. És senzill, molt senzill. Sempre surt bé. Per fer-lo només ens cal un coll, un coll disposat o obligat, tan se val. Tot seguit, i quan tot està a punt, agafem el teixit seleccionat, bo, durador, sobretot resistent, i el passem a l’entorn del coll, que ha deixat de ser un ser un tros de carn indeterminat per convertir-se en l’objectiu principal. Ho fem sense tremolar; de manera precisa; com un cirurgià de prestigi, cal estar per la feina. No badem! Un cop tenim embolcallat el coll només cal que anivellem i centrem bé les dues parts que s’han de nuar. Triem una dreta, que serà la teva esquerra o bé la dreta del del teu davant. Feta la tria, l’agafem i la passem per davant de la part esquerra i després per darrera, i després altre cop per davant, i tornem a voltar, però aquest cop, a mig camí, i com si fos una serp, la fem sortir per dalt, pel centre de tot l’embolcall. Finalment: un petit cercle a l’entorn del coll i un teixit que no ha parat de donar-hi voltes, delicadament. Per una d’aquestes passades anteriors fem un petit conducte i hi fem passar pel mig la part dreta, que en cap moment no hem de deixar per la perillositat que això comportaria. Fet això ara només cal posar-ho tot en ordre i el nus de la corbata ja està fet.

Punts, punts, punts

Certament, quan passen coses com l’incendi d’un cotxe al carrer del Carme, el passat 18 d’abril – a mitja tarda-, els veïns d’aquesta zona ja ni s’immuten, aquesta passivitat té la seva lògica: estan farts de veure que per aquest vial només passen contrarietats. I això no ens ha d’estranyar ja que en un carrer com aquest, que, encara que sembli mentida, forma part del casc urbà de Girona, els cotxes passen a velocitats de 100- 120 quilòmetres hora (per respectar un límit). Per aquest motiu, i altres com la impossibilitat d’aparcar en un lloc tret de fer-ho a la vorera, les incidències no deixen de succeir-se. Si calculéssim l’índex de sinistralitat de la zona ens posaríem les mans al cap. Pròxims de la zona es dediquen a enumerar les catàstrofes, com un passatemps, perquè no els hi queda altre remei. Potser els lectors pensaran que aquesta és una solució poc sensible, fins i tot dramàtica, però si s’ho pensen una miqueta veuran que és millor citar fil per randa tots els incidents i continuar fent via que plànyer-se de les poques actuacions que es perceben. I sí no, preguntem-nos quina solució els queda als veïns d’aquest carrer que constantment han de sortir de casa seva per contemplar la desgràcia? Un dia un cotxe incendiat, l’altre un cotxe que s’ha encastat contra una farola -que ha fet malbé la façana d’un edifici- i de retruc un altre cotxe avança sense control i s’estampa contra algun vianant, que no anava pel lloc que li tocava perquè a la vorera hi havia un reguitzell de cotxes que li impedien el pas... I és que els habitants d’aquesta zona tan descuidada de la ciutat, no només per les qüestions de trànsit, son vulnerables al pas d’aquests fanàtics de la velocitat, de les seves imprudències i de la inseguretat viària que generen. Vist que els conductors maldestres no tenen prou seny, perquè les estadístiques de mortalitat viària a ells no els afecten, cal que ens tornem a preguntar si aquí hi ha algú que s’encarregui de mantenir l’ordre. I dels nostres impostos, què se’n fa? És que el socialisme vigent a la nostra urbs està dedicat només a l’alta societat?