En cims d'honor o en conca de servatge, recomenceu amb pacient coratge l'aventura difícil d'ésser humans.

M. Rodoreda

diumenge, de maig 20, 2007

22

No podia dormir, al seu cap sobrevolava la idea de les infidelitats del seu home. Volta rere volta el veia abraçant altres cossos que no eren el seu, altres mans acaronaven els seus cabells daurats, i la seva tènue barba i li recorrien el cos perfecte. No podia tolerar més aquesta situació insostenible, havia de fer-hi alguna cosa. Només era capaç de perseguir-lo, d’observar els seus moviments, de regirar-li les butxaques de la roba, de mirar-li amb detall qualsevol cosa que pogués ser o semblar-li sospitosa d’engany... Volia dir-li... Aquella situació no era gens humana, no podia suportar la tensió, exagerada. Per què la torturava amb les seves farses? Que la deixés! Tan debò fos tan fàcil, les paraules no li sortien del cor, només les accions cada cop més exagerades i la voluntat cada cop més insistent de voler-lo posseir tot, fins al límit de la possessió humana. Menjar-se’l, sí menjar-se'l, mmmmm, això seria el clímax de la possessió! No tornar-lo a sentir no era important. Menjar-se'l, menjar-se'l una bona opció! Ara podia entendre els artistes i col·col·leccionistes que obsessionats per temes escatològics tenien a casa seva els seus propis excrements o fins i tot els d’altra gent (sovint famosos), en vitrines o la nevera. Finalment entenia aquest afany estrany. Si se’l menjava podria tenir-lo sempre amb ella, desprès de digerit i evacuat el guardaria en petits pots, repartits per tota la casa. Potser de tant en tant els obriria per impregnar la casa de la seva olor... Vist fredament no semblava tan mala idea... Si no era només seu no seria mai de ningú! La turmentava diàriament la idea que es pogués veure ja no només amb altres dones si no amb qualsevol persona. El fet de compartir-lo era inadmissible per la seva ment, cada cop més malalta.

Ara se’l mirava atentament, i els pensaments girats la feien somriure. Potser demà, començaria l’acció. No creia que ningú el trobés a faltar. Només ella se l’estimava, sempre havia viscut sol i no tenia cap familiar que pogués enyorar-lo. L’havia tret de la misèria i li havia donat una vida digne, una família.

Aquella nit s’hi va agafar fort, com per recordar la seva textura, la seva olor, el seu tacte i van fer l’amor salvatgement, com a ella li agradava. Havia estat perfecte, es podria dir que totes les seves pors havien desaparegut. Al matí es sentia tan bé que no gosava obrir els ulls, en tenia prou de sentir l’alè del seu home al clatell. Aleshores una cosa estranya va passar, la porta de l’habitació es va obrir i al llindar una cara desorbitada es mirava els dos cossos suats sobre el llit: era el seu home.

diumenge, de maig 13, 2007

Seducció

Va fer dues voltes a la rotonda amb l’esperança que decidís anar a casa seva. Ho vaig saber pel seu entrecuix. Li bullia de l’ardor continguda. Però ni el seu fabulós cotxe ni les hores d’entesa comú no van poder subornar la meva passió. Tenia nervis d’acer i un home que m’esperava a casa. Havia de deixar enrera tota una jornada dedicada a l’encativament i a la carnalitat, estava acostumada a fer-ho. Era el meu hobby i no m’importava.

M’encantava sentir-me així, poderosa, tirànica i sobretot desitjada. Més concretament, potser, el que més m’agradava era enllepolir-lo a ell, tan indefens, tan dedicat i tan fàcilment dominable. Només calia fer petar els dits i el tenia llepant-me els peus. No era res més que un joc. Jo tenia un home amb qui tornar. Per ell la cosa havia d’anar més seriosament perquè sempre em deia que deixaria a la seva dona per mi. Ridícul. Molt ridícul.

Si mai ens trobàvem tots tres, la seva dona, ell i jo, perquè jo mai vaig acceptar que el meu home vingués amb nosaltres, l’espectacle era excitantment depriment. Ell i jo fèiem d’amics. Uns riures per aquí i per allí, i hi, hi, ha, ha... Res! El que era realment interessant en aquell moment eren les nostres mirades, creuant-se per entre les de la seva doneta. Extraordinària tensió. Aleshores aprofitava per llençar-li llambregades de “ho veus? Si la teva dona no hagués vingut ens ho hauríem passat de meravella, en canvi ara ens hem de conformar i fer el numeret, tu ho has volgut”. Gosset, replicava “no, no, ha volgut venir ella! No es refia de nosaltres”. “És clar que no se’ n’ha de refiar! Que no em coneix? Sóc la seducció!”.

Només havia de moure una mica els malucs i ja el tenia a ell, i a altres quatre o cinc, mirant-me desitjosos. Quin plaer l’atracció. Quin plaer! També m’excitava fer-lo venir al meu costat, arrencar-lo de les mans d’ella i conduir-lo darrera de les meves passes, davant la incredulitat de la noia. Me’l mirava fixament, oferint-li tots els plaers del món i el guiava cap a mi, cap al meu cos per clavar-li els meus pits xuclats mentre ballàvem, enfonsant-li els ulls a l’ànima: “mira, mira que tinc per tu”.

L’home es deixava portar i, somnàmbul, cercava les meves paraules, que eren com les de qualsevol altra però plenes de prohibició, i es mostrava davant meu com un quisso en zel. Ah! Quin luxe. Quin luxe veure la cara de descreença i d’exasperació de la seva dona. Pobreta, haver de veure com l’home amb qui havia compartit la vida, mitja vida, se li escapava de les mans per anar-se’n amb una escalfabraguetes. Perquè aquest és el nom més fi que m’han posat, entre molts d’altres que prefereixo no anomenar.

Un problema? Que tinc un problema? No ho he cregut mai, però hi ha qui diu que això ho és. De totes maneres el meu home no ho veu així, és clar que ell no sap com és la meva conducta real davant dels altres homes, crec que no ho vol ni saber, simplement es limita a esperar que jo torni a casa i, com que sempre torno, no hi ha mai cap dificultat, ni crits, ni males paraules, ni pressentiments d’infidelitat... Perquè jo sóc fidel al cent per cent. Ho juro. Jo només jugo amb els homes i els seus sentiments. Però me’ls estimo a tots moltíssim. Sense ells no sabria què fer. Els homes són la meva raó de viure, la meva passió. Què és dolent això?

Sentir-me poderosa, la reina de la fauna viril, això és el que sempre he perseguit i la meva tècnica és tan bona que ningú s’adona de les meves estratègies, tret d’aquelles dones, afectades per les meves urpes, que estimen algú en qui m’he fixat.

Ell era com els altres, res especial, només foc, tot i que el tenia ben enganyat. Per seduir-lo m’envoltava d’un flux d’ingenuïtat i de bona noia, pura imatge, ja que en realitat sota la carcassa s’hi amagava el que els italians en diuen una “stronza”, això als homes els agrada molt. Després li parlava d’allò que volia sentir, reia, lluint el meu millor somriure i, distreta, passats uns minuts al seu costat, marxava, deixant-lo a l’espera. A ell i a tots els altres i, ells, tots, s’esperaven. Quin riure. S’estaven com estaquirots esperant el temps que calgués. Mentrestant, manipulava a altres persones, homes o dones, tan se val, per aconseguir el meu objectiu. Els abraçava. M’hi acostava perquè em sentissin millor l’olor del perfum i notessin la meva essència. I vigilava que les víctimes que havia deixat pel camí seguissin a l’espera, que em perseguissin amb els ulls i quan veia que s’estaven afartant hi tornava, just en el moment més indicat amb un “perdona, t’he fet esperar molt? És que m’he trobat a...” Tan se val a qui em trobés, l’excusa sempre funciona quan pel mig hi ha anhel d’algú.

El que no m’esperava, però que tampoc em va trencar el cor, tot i que ho vaig dissimular molt bé, va ser la nota que ell, justament amb qui havia passat més bons moments jugant-hi, em va donar l’últim dia que ens vam trobar:

“ Et deixo perquè per culpa teva m’han deixat”

Estava escrit amb lletra de puny seva. El paper, tot arrugat, replegat i ple de llàgrimes, tenia les dues cares escrites, vaig girar-lo i a l’altra banda amb la lletra de la seva dona hi havia una altra inscripció:

“Pateixo massa al teu costat, no ho puc resistir més. Adéu”

En llegir aquelles paraules tan dolgudes em vaig posar a riure, havia seduït, maltractat i destrossat una parella feliç, però la culpa no era meva, era de la debilitat de l'ésser humà, de les ganes de posseir altres coses i de menysprear les que ja es tenen. No, no em va saber gens greu, vaig deixar caure el full amb aquelles lletres plenes de dolor i me’n vaig anar tranquil·lament cap a una terrassa on m’esperava una altra víctima del meu fascinant poder.

Vestida de nit

Atzur, blau intens, una línia opalí que s’esvaeix separant l’espai en dues parts i després... blau glauc i més blau, i jo, nua, miro aquest arc iris blavós, que es mou i que canvia cercant el seu destí. Vestida de nit els cabells em cobreixen l’esquena i observo atentament el mar i el cel, deserts, només la creixent lluna interromp els meus pensaments, incerts, de dubte, de passió, d’avorriment, de pau, de guerra, de malson, de benestar... pensaments que sempre estan amb mi, i que un dia són uns i un altre són uns altres, perquè la vida oscil·la i ho fa al mateix ritme que nosaltres... i entre aquest garbuix d’idees: la lluna, que s’entesta a crear suaus ombres sobre el meu cos. Ombres de quietud i de lluita, però benignes i, contradictòriament, càlides.

Potser algú m’ha abandonat, fugint per entre l’oceà assossegat, enllà de les meves abraçades, lluny del meu alè manyac.

I els cabells, que m’acaronen, tímids, el coll, les galtes, l’espatlla i la cintura, arran reposen tranquils i impàvids, serens com jo mirant les teves darreres passes, el turquesa dels teus ulls, el blau de tot aquest món que m’envolta.

La brisa interromp, allunyant de mi les setinades mans del res, el repòs i la presència d’esperit, que marxen, també, acompanyant a l’amat. Mar enllà, lluny de la meva sal i de la tendresa dels meus llavis.

O potser t’espero, tranquil·la i plaent com sempre, del teu llarg viatge. I cada nit cerco, sobre la sorra daurada, els camins que et portaran al meu si. Nua t’espero, amb els peus dins l’aigua tèbia i un respir.

I sempre, la lluna indiscreta m’observa, i potser se’n riu de nosaltres, dels nostres secrets, de la nostra misteriosa vida... Qui ho pot saber...

Els meus pits, lleugerament colrats, es deixen també acaronar pel fred de la nit i la brisa salada i pels meus cabells llargs, llargs i morens. I esperen unes mans càlides, les teves, o s’acomiaden de tu.

El meu ventre, fina estructura maternal, espera curullar-se de joia o potser ja ho està. I amb les mans acarono, mà rera mà, la pell tendra que em cobreix i encerclo amb els dits en meu melic, i deixo de sotjar el mar per mirar-me a mi, jove i bonica i trista, o potser alegre, davant la terra, davant el món, davant del res i davant del tot però sobretot davant la teva essència, que ve, o que se’n va, però, això sí, sempre present, al meu costat.

I el pubis, ondulat, discret de les paraules, porta a les cames, llargues, fermes i s’oblida del darrera, espectacular fesomia femenina, canal que porta a l’esquena, o a la inversa, que fina i estilitzada deixa reposar la cabellera, ignorant de tot i de res.

I em miro, reflectida en els meus pensaments, sóc bonica, els ulls d’ametlla, la boca de cotó i les galtes rosades i tu te’n vas, o tornes, i de moment jo estic aquí, sobre la sorra, dins el mar, mirant enllà, deixant-me estimar per la lluna, pels peixos que s’acosten als meus peus, per les petxines i els cargols de mar. Sola, davant la immensitat del sempre blau, dels blaus de la nit i del dia, espero. Potser ploro, o ric, però sempre espero.

I, a la llunyania, sovint em sembla veure-hi imatges del teu vaixell d’amor, o d’odi. I calma, espero que t’apropis, o t’allunyis. T’he estimat o t’he odiat tant que se’m fa estrany no tenir-te i esperar-te, o deixar-te marxar. Tanco els ulls i continuo veient-me, ara però reflectida en el teu blau, a voltes llunyà i fred a voltes proper i càlid. Sóc bonica i m’estimes, o m’odies, i vens, o te’n vas, i m’esperes, o no. Tu estàs a una banda i jo a l’altra i ens volem trobar, o no, però malauradament hi ha la mar, o potser per sort. De totes maneres no estic sola, m’estimo i la natura també. Em mostro nua davant l’univers, plaent i segura de mi mateixa. I deixo, una altra vegada i una altra, que la nit es recreï modelant-me el contorn, i que els peixos mirin els meus pits i que el mar... Nit serena, dona serena- sirena...

Des d’una de les tres portes es podia veure la sala completament buida, tots els racons abandonats de gent. La sort, potser, d’aquella cambra era que alguns dels quadres sostinguts a les parets la feien menys freda, n’hi havia molts i molt diferents, de totes les mides, de grisos i de multicolors. Al mig de l’habitació hi havia una gran estructura de ferro destinada al suport de desenes de cadires, d’aquelles que no pesen gens i que són fàcils de portar, petites i de color negre i que penjades pel respatller oscil·laven amunt i avall del bastiment metàl·lic. Un sofà noucentista, entapissat de color vermell, reposava encarat a una paret d’on un enorme quadre hi penjava. I, per totes bandes, distribuïdes arreu d’aquell petit espai, altres cadires, també vermelles, encoixinades, més còmodes que les primeres. Dels negres, faltava un seient, que no estava al seu lloc penjat.

A l’ampit d’una de les portes que conduïen a l’habitacle algú hi estava recolzat, un home que mirava fixament en una direcció. Silueta immòbil que esguarda, pacient, com el caçador o com l’enamorat que desitjós de la presa perd l’hàlit fins a aconseguir el que vol. Vestit, elegant i íntegre, com un nuvi, de color fosc, i amb barret de bombí descansava les seves mans dins la seva armilla negra. I els ulls turquesa li brillaven, potser era una llàgrima. Sobre el guardapits cenyit, la jaqueta ocultava qualsevol imperfecció del cos i les pinces dels pantalons.

Des d’una de les finestres, n’hi havia dues i eren paral·leles en el mateix pam de paret, es veia caure la tenebra, i la plena traçava ombres indescriptibles dins la cambra. L’home impertorbable, entre les foscors, semblava recordar alguna cosa, però continuava espiant. Mentrestant, cada cop més ferma la fredor i sobretot els seus obscurs. Insistent, la nit s’entossudia a ennegrir el seu entorn, aplicava el seu silenci.

De l’home se’n podia destacar el negre, el bombí, encobrint un cabell clenxinat i la imatge d’un jove del segle XXI, les cames lleugerament creuades, primíssimes amagant-se dels pantalons, les mans dins les butxaques, però sobretot la seva mirada unidireccional, allà, a l’altre costat de l’habitació, enfront seu, a uns tres metres d’ell. El perdut esguard escrutava alguna cosa. Potser una figura, una forma despullada. Sense perdre ni un segon de vista allò que li prenia tota l’atenció, el jove es va treure de la butxaca de l’armilla una pipa i, mentre l’encenia, el fum difuminava els seus ulls plens de llum. A pocs metres de la negra forma, emboirada per la cortina gris, un cos. Ja no una forma, una figura, sinó un cos despullat, una silueta perfecta.

Observada per una persona, estranya a qui pogués ser, la noia observava alhora. Asseguda sobre una cadira negra, igual que les que estaven penjades sobre l’estructura del bell mig de la sala, la noia contemplava, quieta, alguna cosa al seu davant. Indiferent a la foscor i als ulls que li mossegaven la pell.

Dins la sala, dos cossos, un al llindar de la porta i l’altre assegut. L’un, el noi, l’altra, la noia, l’un, incert dels pensaments ocults, i l’altre, aliè a les secretes mirades. En l’aire misteri, tensió, anhel, delit.

El noi de negre, encisat per la bellesa del nu femení deixava passar les hores, i només el sensual de la dona aflorava a la cambra. L’home no s’adonava que la llambregada femenina era totalment per al quadre de seu davant. Dèbil, ell no ho podia veure perquè només tenia ulls per sentir l’escalfor del sexe donívol sobre la cadira i pensar en la brisa que els llargs cabells morens podrien oferir-li una nit de vent.

Fumant, xuclant cada cop més fort la pipa, l’home es deixava transportar a l’univers inquietant de la noia a través de les seves corbes. Esvelta, preciosa, asseguda immòbil davant d’una obra d’art, completament despullada, hores i hores, esperant qui sap què o qui.

El motiu de l’abstracció de la jove era una obra d’art, un quadre, una pintura, una poesia sobre una tela de vuitanta per seixanta centímetres. La mirada d’un artista sobre la realitat i la concepció d’aquesta realitat a través dels espectadors. El públic, nosaltres, els que mirem i que ens deixem meravellar per les històries que podrien ser, per les històries que ens inventem o que elucubrem o que, fins i tot, creiem certes. En definitiva els nostres sentits posats al davant d’alguna cosa que ens estimuli la imaginació.

Sobre el llenç una jove airosa, d’esquena al públic, roman despullada i, protegida només per la seva llarga i ondulada cabellera, impàvida resta envoltada de blau, el del cel i el del mar. D’aquesta manera, vestida de nit, ella, d’esquena a nosaltres, contempla impassible el confí.

Impertinent, la lluna trenca aquesta uniformitat i posa al damunt del cap de la musa.


In the Womb


http://www.20minutos.es/noticia/17154/0/filmacion/bebe/utero/

Aquesta és l'adreça de la pàgina web on es pot veure el desenvolupament embrionari des de l'interior de la mare. El títol del documental es diu "En el vientre materno" i pertany a National Geographic.