Consells

Exercici:

Només amb cinc verbs (pintar, arromangar-se, jugar, estudiar, descansar), els alumnes han d'inventar-se una història, tot i que no tenen massa temps per pensar l'argument dels seus contes, aquí tenim una mostra del seu enginy:

Aquest text és de Pierre Samuel, alumne de català de l'escola d'adults Maçanet de la Selva.

Per ser un nen ben educat cal seguir aquest mètode:

1- Al matí s'ha d'anar a l'escola per escriure i aprendre coses intel·lectuals.

2- A la tarda el nen pot fer coses més divertides com practicar algun esport, pintar, ...

3- Un cop a casa és un bon moment per jugar i descansar de la rutina diària.

Al cap d'un mes de fer la prova, si els nens han treballat bé, se'ls hi pot regalar alguna cosa, però si no han tingut una bona conducta aleshores els pares s'han d'arromangar!

Potser, quan s'acabi el món, restarà l'essència del que hem estat. Només quedaran immutables les estratègies de l'home per ser evocat eternament. Quina paradoxa! Ser part d'una memòria inexistent, per als sentits morts, que ja no podran captar la bellesa de les construccions. Tal vegada, quan el món s'hagi fos en els meus pensaments moribunds hi haurà algú disposat a recordar.

L'estaca

A mesura que m’acostava a la plaça aquella estranya espina anava creixent i creixent davant els meus ulls atònits. No podia entendre com, d’on i perquè havia aparegut aquella punxa maldestra al bell mig de la Plaça del Vi. Però sens dubte estava allà imperant, quasi dictatorial. I la gent de la ciutat al veure-la restava perplexa. Els hi havia sortit, o més ben dit, els hi havien clavat una estaca al cor de la població! I la notícia es va difondre. S’ho deien els uns als altres creient que es tractava d’un càstig. I tots, sense mesura, anaven a veure el que malmetia, sense pietat, la tan preuada plaça. I tots, un cop passat el terror avernal, volien extreure aquell focus de dolor de la terra dels gironins. Primer els habitants de la ciutat, i després vingueren altres persones d’altres terres que intentaren extirpar, escapçar, tallar la perversa pua metàl·lica. Homes i dones forts i llestos fluïen per la ciutat endimoniada però mai cap no en va sortir victoriós. I la gent d’aquesta contrada anomenada Girona s’anava emmalaltint, i trista passava per davant del turment que l’objecte imposat representava. I gris tornava a casa seva veient fracassats els repetits intents dels bons homes d’arrencar aquella estaca. Però vet aquí que un dia, i per tal de no veure més el patiment de la terra, els ciutadans d’aquesta petita ciutat van anar aplegant tot al voltant de l’escultura inútil petites bosses d’escombraries, creient que així podrien apaivagar el mal de la terra i també el de la seva ànima. I així, muntanyes de porqueria s’anaven acumulant a la plaça, tot al voltant de l’espina maleïda que lluitava per alçar-se victoriosa davant el poble. I va ser tan gran el cúmul de brutícia que tots els ciutadans de la nauseabunda Girona van acumular que aquella, abans petita i bonica, plaça es va convertir en un gran abocador municipal. El fet és que ningú va arribar a entendre mai com i per quin motiu regia al bell mig de la Plaça del Vi aquella cosa inútil, així com tampoc ningú no podia entendre quines van ser les causes que feren que tota la brutícia dels ciutadans desolats es pogués acumular ofegant l’estaca...

Llit de flors

La Viola havia aixecat els ulls del llibre que llegia i ara es deixava impregnar per l’olor de sofregit que sortia de les altres cases. Des del balcó mirava el riu, i la roba estesa de les veïnes, i l’aigua que passava sense aturar-se per davant dels alegres, però adormits, edificis. A la part esquerra el rierol enjogassat i sinuós vers les riberes poblades d’arbres confonent-se amb un paisatge boscà, inquietant, fabulós, discret de la vida que s’hi amagava. A la vessant dreta, l’aigua amb la civilització.

Dels fils dels seus estenedors sorgien diverses línies paral·leles al riu i, mirant-les, per esbargir els ulls del sol impassible, va perdre el món de vista i va creure que queia daltabaix del seu balcó, fins a l’herba frèvola. Durant el descens, aquella camisa estesa, encara amb algunes taques del dinar dominical, i cada cop més a prop la humida de rosada herba, convertida ara en un flonjo matalàs per al seu cos finalment desmaiat. Després de rodolar pel tou jaç, arriat per l’aigua, el seu cos es deixava transportar transcurs avall, fins a nucli de la ciutat, suau passejada, avall, avall. La Viola recordava haver vist algunes tortugues a les aigües de la banda esquerra del riu, parant l’escalfor que l’estiu els hi donava, recolzades sobre les branques caigudes d’algun freixe, immutables sobre la fusta podrida. Ella en canvi, s’havia posat en mans del desig fluvial. Es sentia bé, lleugera i l’olor del seu entorn l’embadalia. La brisa, sobre galtes rosades, i els còdols, arran de la seva pell nua i desprotegida, l’assaborien. Les algues, més verdes que mai, s’entestaven a fer-li fregues i, amb el seu vaivé, li feien pessigolles. Els carrers la seguien, i la brisa l’acaronava, i en arribar al nucli de la ciutat es van sentir unes veus que, sorpreses, deien: “mireu, mireu, algú ha fet caure al riu un llit de flors!”.

El nus

Són les dotze del migdia. Fa un sol de justícia i la calor no em deixa respirar, lentament m’ofega. Ara toca la part més dura: fer el nus, ben fort, ha de durar tot el dia, això és primordial. Més val no pensar-hi, com més aviat comencem més aviat acabarem, de fet només és el nus de sempre. És senzill, molt senzill. Sempre surt bé. Per fer-lo només ens cal un coll, un coll disposat o obligat, tan se val. Tot seguit, i quan tot està a punt, agafem el teixit seleccionat, bo, durador, sobretot resistent, i el passem a l’entorn del coll, que ha deixat de ser un ser un tros de carn indeterminat per convertir-se en l’objectiu principal. Ho fem sense tremolar; de manera precisa; com un cirurgià de prestigi, cal estar per la feina. No badem! Un cop tenim embolcallat el coll només cal que anivellem i centrem bé les dues parts que s’han de nuar. Triem una dreta, que serà la teva esquerra o bé la dreta del del teu davant. Feta la tria, l’agafem i la passem per davant de la part esquerra i després per darrera, i després altre cop per davant, i tornem a voltar, però aquest cop, a mig camí, i com si fos una serp, la fem sortir per dalt, pel centre de tot l’embolcall. Finalment: un petit cercle a l’entorn del coll i un teixit que no ha parat de donar-hi voltes, delicadament. Per una d’aquestes passades anteriors fem un petit conducte i hi fem passar pel mig la part dreta, que en cap moment no hem de deixar per la perillositat que això comportaria. Fet això ara només cal posar-ho tot en ordre i el nus de la corbata ja està fet.

Punts, punts, punts

Certament, quan passen coses com l’incendi d’un cotxe al carrer del Carme, el passat 18 d’abril – a mitja tarda-, els veïns d’aquesta zona ja ni s’immuten, aquesta passivitat té la seva lògica: estan farts de veure que per aquest vial només passen contrarietats. I això no ens ha d’estranyar ja que en un carrer com aquest, que, encara que sembli mentida, forma part del casc urbà de Girona, els cotxes passen a velocitats de 100- 120 quilòmetres hora (per respectar un límit). Per aquest motiu, i altres com la impossibilitat d’aparcar en un lloc tret de fer-ho a la vorera, les incidències no deixen de succeir-se. Si calculéssim l’índex de sinistralitat de la zona ens posaríem les mans al cap. Pròxims de la zona es dediquen a enumerar les catàstrofes, com un passatemps, perquè no els hi queda altre remei. Potser els lectors pensaran que aquesta és una solució poc sensible, fins i tot dramàtica, però si s’ho pensen una miqueta veuran que és millor citar fil per randa tots els incidents i continuar fent via que plànyer-se de les poques actuacions que es perceben. I sí no, preguntem-nos quina solució els queda als veïns d’aquest carrer que constantment han de sortir de casa seva per contemplar la desgràcia? Un dia un cotxe incendiat, l’altre un cotxe que s’ha encastat contra una farola -que ha fet malbé la façana d’un edifici- i de retruc un altre cotxe avança sense control i s’estampa contra algun vianant, que no anava pel lloc que li tocava perquè a la vorera hi havia un reguitzell de cotxes que li impedien el pas... I és que els habitants d’aquesta zona tan descuidada de la ciutat, no només per les qüestions de trànsit, son vulnerables al pas d’aquests fanàtics de la velocitat, de les seves imprudències i de la inseguretat viària que generen. Vist que els conductors maldestres no tenen prou seny, perquè les estadístiques de mortalitat viària a ells no els afecten, cal que ens tornem a preguntar si aquí hi ha algú que s’encarregui de mantenir l’ordre. I dels nostres impostos, què se’n fa? És que el socialisme vigent a la nostra urbs està dedicat només a l’alta societat?

Visa pour l'image 2004

Fa uns dies llegia en aquestes pàgines l’opinió d’un lector del Punt que estava realment satisfet de la catalanitat mantinguda a Perpinyà, el fet que encara mantinguin els noms dels carrers en català (sota traduccions no sempre encertades). I és cert que per ser França està molt bé que encara hi hagi aquesta reminiscència catalana però el fet és que s’ha volgut minimitzar tant aquesta faceta de la Catalunya Nord que tanmateix se’ns fa ridícul veure que tot i els cartells simbòlics no hi ha ningú que t’entengui si parles el català, o si més no que no hi ha ningú que et vulgui entendre. Bé, el cas és que Perpinyà l’associo al nomenat Festival Internacional del Fotoperiodisme “Visa pour l’image”, és cert que el món està ple de misèries i que sovint si no ens les mostren de la manera més crua no ens m’adonem, aquest sembla ser el lema d’aquest festival ja que del 28 d’agost al 12 de setembre s’han pogut veure per totes les galeries, museus, esglésies i castells de Perpinyà les misèries del món i no és que em queixi de veure-les, del que em queixo és de la cruesa amb que estan tractades les imatges i del poc tracte humanitari que d’elles es percep. Realment s’ha de ser d’una altra mena per posar-se davant d’un noi moribund i en lloc d’atendre’l fer-li un click. És clar que la societat actual vol veure-ho? Bé, els anys ho diran ja que l’afluència a la trobada fotogràfica pot ser que vagi en detriment si ens hem de desplaçar a França per veure-hi dones amb els caps dels seus marits alçats i sagnants i la gent de l’entorn que s’ho mira amb naturalitat. Visitar aquesta magna exposició és voler anar a passar una mala estona ja que la intenció de les imatges és aquesta: que els visitants surtin colpits per la brutalitat. I no és que vulguem estar protegits de la malesa del món ni que no en vulguem saber res, però són necessaris aquests mecanismes d’acostament a la crueltat humana? D’entre totes les fotografies en destaco una: el nu d’una noia en blanc i negre del 1948-49 en una casa plena de contrallums i abastada amb la mínima expressió de les necessitats, potser la tranquil·litat de la noia banyant-se aliena a les destrosses i perversions del món que l’envolten generava el consol de la sala on estava exposada la fotografia ja que tots els visitants semblaven absorts davant la imatge, reposant la mirada sobre l’esvelt cos i gens demacrat de la jove. Potser el concepte de fotoperiodisme se’ns escapa una mica de les mans als que no hi som entesos però realment cal ser tan frívols per guanyar premis? No hem anat una mica massa lluny per mostrar la realitat? Són , els qui fan les fotos, màquines de recollir per després projectar dolor? O Simplement es tracta d’una campanya de sensibilització radical per que tothom es faci voluntari d’alguna ONG?