Visa pour l'image 2004

Fa uns dies llegia en aquestes pàgines l’opinió d’un lector del Punt que estava realment satisfet de la catalanitat mantinguda a Perpinyà, el fet que encara mantinguin els noms dels carrers en català (sota traduccions no sempre encertades). I és cert que per ser França està molt bé que encara hi hagi aquesta reminiscència catalana però el fet és que s’ha volgut minimitzar tant aquesta faceta de la Catalunya Nord que tanmateix se’ns fa ridícul veure que tot i els cartells simbòlics no hi ha ningú que t’entengui si parles el català, o si més no que no hi ha ningú que et vulgui entendre. Bé, el cas és que Perpinyà l’associo al nomenat Festival Internacional del Fotoperiodisme “Visa pour l’image”, és cert que el món està ple de misèries i que sovint si no ens les mostren de la manera més crua no ens m’adonem, aquest sembla ser el lema d’aquest festival ja que del 28 d’agost al 12 de setembre s’han pogut veure per totes les galeries, museus, esglésies i castells de Perpinyà les misèries del món i no és que em queixi de veure-les, del que em queixo és de la cruesa amb que estan tractades les imatges i del poc tracte humanitari que d’elles es percep. Realment s’ha de ser d’una altra mena per posar-se davant d’un noi moribund i en lloc d’atendre’l fer-li un click. És clar que la societat actual vol veure-ho? Bé, els anys ho diran ja que l’afluència a la trobada fotogràfica pot ser que vagi en detriment si ens hem de desplaçar a França per veure-hi dones amb els caps dels seus marits alçats i sagnants i la gent de l’entorn que s’ho mira amb naturalitat. Visitar aquesta magna exposició és voler anar a passar una mala estona ja que la intenció de les imatges és aquesta: que els visitants surtin colpits per la brutalitat. I no és que vulguem estar protegits de la malesa del món ni que no en vulguem saber res, però són necessaris aquests mecanismes d’acostament a la crueltat humana? D’entre totes les fotografies en destaco una: el nu d’una noia en blanc i negre del 1948-49 en una casa plena de contrallums i abastada amb la mínima expressió de les necessitats, potser la tranquil·litat de la noia banyant-se aliena a les destrosses i perversions del món que l’envolten generava el consol de la sala on estava exposada la fotografia ja que tots els visitants semblaven absorts davant la imatge, reposant la mirada sobre l’esvelt cos i gens demacrat de la jove. Potser el concepte de fotoperiodisme se’ns escapa una mica de les mans als que no hi som entesos però realment cal ser tan frívols per guanyar premis? No hem anat una mica massa lluny per mostrar la realitat? Són , els qui fan les fotos, màquines de recollir per després projectar dolor? O Simplement es tracta d’una campanya de sensibilització radical per que tothom es faci voluntari d’alguna ONG?