Llit de flors

La Viola havia aixecat els ulls del llibre que llegia i ara es deixava impregnar per l’olor de sofregit que sortia de les altres cases. Des del balcó mirava el riu, i la roba estesa de les veïnes, i l’aigua que passava sense aturar-se per davant dels alegres, però adormits, edificis. A la part esquerra el rierol enjogassat i sinuós vers les riberes poblades d’arbres confonent-se amb un paisatge boscà, inquietant, fabulós, discret de la vida que s’hi amagava. A la vessant dreta, l’aigua amb la civilització.

Dels fils dels seus estenedors sorgien diverses línies paral·leles al riu i, mirant-les, per esbargir els ulls del sol impassible, va perdre el món de vista i va creure que queia daltabaix del seu balcó, fins a l’herba frèvola. Durant el descens, aquella camisa estesa, encara amb algunes taques del dinar dominical, i cada cop més a prop la humida de rosada herba, convertida ara en un flonjo matalàs per al seu cos finalment desmaiat. Després de rodolar pel tou jaç, arriat per l’aigua, el seu cos es deixava transportar transcurs avall, fins a nucli de la ciutat, suau passejada, avall, avall. La Viola recordava haver vist algunes tortugues a les aigües de la banda esquerra del riu, parant l’escalfor que l’estiu els hi donava, recolzades sobre les branques caigudes d’algun freixe, immutables sobre la fusta podrida. Ella en canvi, s’havia posat en mans del desig fluvial. Es sentia bé, lleugera i l’olor del seu entorn l’embadalia. La brisa, sobre galtes rosades, i els còdols, arran de la seva pell nua i desprotegida, l’assaborien. Les algues, més verdes que mai, s’entestaven a fer-li fregues i, amb el seu vaivé, li feien pessigolles. Els carrers la seguien, i la brisa l’acaronava, i en arribar al nucli de la ciutat es van sentir unes veus que, sorpreses, deien: “mireu, mireu, algú ha fet caure al riu un llit de flors!”.