22

No podia dormir, al seu cap sobrevolava la idea de les infidelitats del seu home. Volta rere volta el veia abraçant altres cossos que no eren el seu, altres mans acaronaven els seus cabells daurats, i la seva tènue barba i li recorrien el cos perfecte. No podia tolerar més aquesta situació insostenible, havia de fer-hi alguna cosa. Només era capaç de perseguir-lo, d’observar els seus moviments, de regirar-li les butxaques de la roba, de mirar-li amb detall qualsevol cosa que pogués ser o semblar-li sospitosa d’engany... Volia dir-li... Aquella situació no era gens humana, no podia suportar la tensió, exagerada. Per què la torturava amb les seves farses? Que la deixés! Tan debò fos tan fàcil, les paraules no li sortien del cor, només les accions cada cop més exagerades i la voluntat cada cop més insistent de voler-lo posseir tot, fins al límit de la possessió humana. Menjar-se’l, sí menjar-se'l, mmmmm, això seria el clímax de la possessió! No tornar-lo a sentir no era important. Menjar-se'l, menjar-se'l una bona opció! Ara podia entendre els artistes i col·col·leccionistes que obsessionats per temes escatològics tenien a casa seva els seus propis excrements o fins i tot els d’altra gent (sovint famosos), en vitrines o la nevera. Finalment entenia aquest afany estrany. Si se’l menjava podria tenir-lo sempre amb ella, desprès de digerit i evacuat el guardaria en petits pots, repartits per tota la casa. Potser de tant en tant els obriria per impregnar la casa de la seva olor... Vist fredament no semblava tan mala idea... Si no era només seu no seria mai de ningú! La turmentava diàriament la idea que es pogués veure ja no només amb altres dones si no amb qualsevol persona. El fet de compartir-lo era inadmissible per la seva ment, cada cop més malalta.

Ara se’l mirava atentament, i els pensaments girats la feien somriure. Potser demà, començaria l’acció. No creia que ningú el trobés a faltar. Només ella se l’estimava, sempre havia viscut sol i no tenia cap familiar que pogués enyorar-lo. L’havia tret de la misèria i li havia donat una vida digne, una família.

Aquella nit s’hi va agafar fort, com per recordar la seva textura, la seva olor, el seu tacte i van fer l’amor salvatgement, com a ella li agradava. Havia estat perfecte, es podria dir que totes les seves pors havien desaparegut. Al matí es sentia tan bé que no gosava obrir els ulls, en tenia prou de sentir l’alè del seu home al clatell. Aleshores una cosa estranya va passar, la porta de l’habitació es va obrir i al llindar una cara desorbitada es mirava els dos cossos suats sobre el llit: era el seu home.