El nus

Són les dotze del migdia. Fa un sol de justícia i la calor no em deixa respirar, lentament m’ofega. Ara toca la part més dura: fer el nus, ben fort, ha de durar tot el dia, això és primordial. Més val no pensar-hi, com més aviat comencem més aviat acabarem, de fet només és el nus de sempre. És senzill, molt senzill. Sempre surt bé. Per fer-lo només ens cal un coll, un coll disposat o obligat, tan se val. Tot seguit, i quan tot està a punt, agafem el teixit seleccionat, bo, durador, sobretot resistent, i el passem a l’entorn del coll, que ha deixat de ser un ser un tros de carn indeterminat per convertir-se en l’objectiu principal. Ho fem sense tremolar; de manera precisa; com un cirurgià de prestigi, cal estar per la feina. No badem! Un cop tenim embolcallat el coll només cal anivellar i centrar bé les dues parts que s’han de nuar. Triem una dreta, que serà la teva esquerra o bé la dreta del del teu davant. Feta la tria, l’agafem i la passem per davant de la part esquerra i després per darrera, i després altre cop per davant, i tornem a voltar, però aquest cop, a mig camí, i com si fos una serp, la fem sortir per dalt, pel centre de tot l’embolcall. Finalment: un petit cercle a l’entorn del coll i un teixit que no ha parat de donar-hi voltes, delicadament. Per una d’aquestes passades anteriors fem un petit conducte i hi fem passar pel mig la part dreta, que en cap moment no hem de deixar per la perillositat que això comportaria. Fet això ara només cal posar-ho tot en ordre i el nus de la corbata ja està fet.