Com en un núvol

Avui, després de set mesos i mig a la inòpia, m'he descobert al bell mig de vint-i-cinc dones embarassades respirant rítmicament. Tot de panxes amunt i avall, cares de terror en sentir què ens espera d'aquí a tres, dos, quatre o sis setmanes... Uf quin mal! Dotze hores parint, dotze hores de dolor intens... De veritat que això ho triem? Sí, en el fons crec que no ens queda més remei que triar-ho... No? En això consisteixen les classes de preparació al part: vuit setmanes abans de la data prevista per donar a llum et van conscienciant sobre "el dia més important de la teva vida". No vull ser poc idíl·lica ni treure-li romanticisme a la qüestió... però tot plegat em sembla molt grotesc! Bé, grotesc, grotesc... Ja té una part maca... En fi... ser mare és una cosa única... però no deixa de ser una cosa natural! Natural! Natural! I per tant, naturalment, tenir fills no deixa de ser un acte que totes les bèsties fan, d'una manera o una altra. És això que li dóna el caire romàntic a la situació? O bé, quan veiem un documental sovint ens escandalitzem del que poden arribar a fer els animals en plena llibertat? Ei! Que som animals! I avui veient el documental menja cocos de les propietats que té donar el pit la situació m'ha quedat més que clara: durant tres, sis, vuit o dotze mesos som vaques lleteres! I ens hem se succionar els pits per treure'ns la llet (d'aquesta manera evitarem ser com aquelles cabres que s'entrebanquen cada dos per tres amb les seves enormes mamelles carregades d'aliment oví)! Potser no estic desprenent aquella fabulosa hormona maternal que et fa semblar que tot és meravellós? No nego que saber-te una càpsula portadora de vida és apassionant, si més no intrigant i el fet que la vida que estàs generant sigui una part teva i l'altra de la persona amb qui comparteixes la vida és també un prodigi...