Ahir al vespre mentre passejava tranquil·lament per la meva ciutat una pedra de la mida d'un ou em va passar a un pam. En primer lloc vaig mirar enlaire pensant que algú des d'un balcó l'havia llençat (perquè portava una bona embranzida). Després vaig maleir l'autor dels fets pel que hauria pogut passar. I finalment d'entre un arbust va sortir un nen. Una mica enfadada li vaig preguntar si ell havia llençat la pedra i ell avergonyit em va dir que sí. Per què ho has fet? Que no veus que pots fer mal a algú? El nen continuava sense dir res, esperant l'empar de la seva mare que estava asseguda en uns escalons a un metre del nen garlant com una cotorra. Ho sento, va dir ella, no l'he vist. Sense ni tan sols renyar-lo va continuar la seva fascinant conversa amb la noia que tenia al costat. Aleshores un pèl més ofuscada li vaig recriminar que no era ella qui ho havia de veure si no el seu fill, que accions d'aquest tipus poden comportar grans mals (i després tots a plorar). La meva pregunta és la següent: és aquesta la millor manera d'educar? És a dir, fent com si allò fos una cosa natural el nen va aprendre a no fer-ho més? O potser seré jo la culpable que el nen tingui un boig delit per apedregar a tothom que passi pel seu davant?
1 comentari:
Curiosa coincidència!
Jo acabo de venir de patinar i pel carril bici (comença a ser un mal costum) m'ha sortit una moto.. a sobre sense llums.. que per estalviar-se una volta a preferit tallar enrera pel carril bici.
Almenys s'ha dispulpat....però lo bò és que de paket portava un noi que devia ser el su fill...vaja un exemple collonut!!... a sobre no deuen llegir gaire el diari..per acabar de rematar!
Publica un comentari a l'entrada