Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils

El Punt, divendres 9 de febrer de 2007

L. PORTAL. Sils

L'antic estany de Sils ha estat objecte d'un estudi que es presentarà avui a la mateixa població selvatana amb el títol Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils: límits, termes i hidrònims. Gabriel Mercadal és l'autor d'aquest assaig i serà un dels que intervindran en la presentació d'avui a les 8 del vespre, a la sala de plens de l'ajuntament de Sils. A més, l'acte coincidirà també amb la inauguració de l'exposició Tornem a la Tordera, realitzada per l'Observatori de la Tordera. Aquesta mostra es podrà visitar fins al dia 9 de març al centre d'informació de l'estany de Sils.

Pel que fa al llibre i com explica el seu autor, pretén aproximar el lector al sistema lacunar d'aquesta població com a element identificador. Mercadal s'ha documentat en fonts cartogràfiques per tal de marcar exactament l'abast de l'estany tenint en compte la seva evolució històrica, provocada en bona part per la mà de l'home en dessecar-lo per fer-hi conreus especialment. D'aquesta manera, l'autor explica que l'estany havia tingut una superfície màxima de 18,6 quilòmetres de perímetre, que ocupaven un total de 358,9 hectàrees, en els períodes de màxima inundació. També assenyala que els intents de drenatge de l'estany són com a mínim des del 1240. Però van ser especialment importants les dessecacions el 1851, quan es va construir una xarxa de canals de desguàs. Mercadal fa, doncs, un estudi exhaustiu del medi natural de l'estany, de la seva cartografia, dels topònims relatius als seus voltants i a l'estany en si i dels límits i termes que l'han marcat. El llibre ha estat editat amb el suport de l'Ajuntament de Sils i la Diputació de Girona.

Cròniques des de Madrid, de Gemma Ferrer i Moncho, 07/02/2007

A l´horitzó començava a treure el nas el sol, dotant al cel d´una varietat de tons vermellosos espectaculars, la brisa marina m´acariciava el cos amb suavitat, em sentia privilegiada de sentir la força dels elements tant dintre meu. Al darrera un bosc de pins em resguardava de la voràgine de la civilització, una estranya sensació m´envaí, semblava que els arbres haguessin cobrat vida i s´apropessin lentament cap a primera línia de mar, on em trobava estesa sobre la fina i daurada sorra.Juro que encara no m´havia pres cap copa ni fumat cap substància al.al·lucinògena.

De lluny s´escoltava un soroll constant i un xic desagradable, que augmentava poc a poc. No era gens habitual en aquell entorn, tot tremolà al voltant inclosa jo, que era part de la natura, estava tenint una crisi epil.epilèptica i aquell so desagradable seguia el seu curs.

-Avui no vas a treballar? sentia de fons mentre m´incorporava, el mar cada cop quedava més lluny. A un centímetre de la meva boca esperava pacient el meu príncep amb aquell somriure preciós, em va fer un petó espectacular i em donà un suc de taronja. Vaig dutxar-me, vestir-me, pentinar-me, bé, aquesta no és la meva especialitat però es fa el què es pot. Tot seguit vaig beure el cafè d´un glop, en cinc minuts ja era al carrer, corrents per no perdre el bus, ja eren les set del matí, al carrer feia molt de fred.

No quedaven llocs lliures quan pujaren una parella de joves d´uns vuitanta anys, anaven agafats de la mà i es miraven com si fossin recent enamorats, una estampa digna de fotografia, si la Iaranma fos aquí ja els hi hauria fet alguna fotografia vaig pensar. Es tracta d´una amiga de la Universitat, l´única amb qui mantinc un contacte constant tot i els kilòmetres que ens separen. De moment es dedica a l´ensenyament encara que estic segura que molt aviat publicarà un Best Seller ja que durant les estones treballa durament en l´art de l´escriptura.

Jo anava dempeus però observant a tothom amb els ulls injectats de sang, devía semblar una fera salvatge que cada cop estava més encesa. Encara que sembli increïble ningú es va dignar a deixar lloc a la parella, tots miraven al terra, com si no haguessin vist res.

Encara no havíem fet ni cinc quilòmetres quan vam trobar una retenció, es veu que en aquesta ciutat gris és el mes normal del món. Ens trobàvem a la M-30, darrerament penso que el nom d´aquesta carretera té molt merescuda la inicial (crec que deu ser una M de mort). Al carril de l´esquerra havien xocat sis cotxes, de fons es començaven a sentir les sirenes. Era un accident greu, un dels cotxes s´havia convertit en una gàbia de la qual el conductor no va sortir-ne viu, els bombers van tenir força feina per treure´l de la ferralla. Al voltant meu els passatgers feien comentaris freds com el gel, ni tant sols es van sorprendre per aquell fet, els mirava com si fossin d´un altre planeta. Serien realment extraterrestres? Jo estava convençuda de què així era, només esperava que no m´adduïssin ni em convertissin en el que ells eren, gent mal educada i sense sentiments.

Finalment el bus arribà al centre sense més incidents tot i que una hora tard, vam recórrer vint-i-nou kilòmetres en dues hores, no està malament per començar el dia, veritat?

Ara havia d´agafar a l´antiga Estació del Nord el tren que em deixaria a vint minuts a peu de la feina.

Eren les nou del matí i ja estava cansada com si hagués treballat durant dotze hores en una fàbrica d'aquelles on exploten a la gent al màxim. Per associació em vaig recordar de l´empresa on havia treballat durant tres anys com a fontanera fent cases prefabricades. Per un sou de nou cents euros treballava vuit hores sense parar un segon, ni tan sols per anar al servei. Per sort allò va passar a la història.

En arribar a l´andana hi havia tot un rebombori de gent apilonada davant la cabina del tren que em duria a la feina. Quelcom no anava bé, era molt estrany que no estiguessin esperant davant la porta del tren per entrar corrents i emputxant als demès com si d´una cursa de les olimpíades es tractés. Aquella estació era un horror, els trens de plens que anaven recordaven els que utilitzaven els nazis per deportar els jueus. Però ningú es queixava, per seixanta euros al mes que pagàvem per l´abonament de transport no mereixíem viatjar com persones sinó com animals. Efectivament, una noia s´havia llençat a la via en veure arribar el tren, havia sigut a les set del matí i tot just ara aixecaven el cadàver. Ja no podia més, necessitava una copa doble, dissimuladament remenava la meva bossa que semblava no tenir fons, finalment vaig trobar el tresor, no vaig aturar-me fins deixar ben seca la petaca, si aconseguia tornar a casa el primer que faria seria tornar-la a omplir de Ratafia, aquí si ets una persona normal o acabes com la pobre noia o et tires a les drogues i l´alcohol, evidentment jo havia escollit la segona opció.

La de coses que poden arribar a passar en un parell d'hores. Riing, Riiiiing, començava a sonar-e el mòbil, devien ser de la feina per saber on era, de totes maneres m´estranyava ja que aquí el normal és arribar amb una o dues hores de retard, no aconseguia trobar-lo dintre la bossa...

Resulta que ara tornava a ser al llit, a l´esquerra el meu company roncava a tot volum, semblava la meva Harley. només eren les quatre del matí, em restaven dues hores per llevar-me i em sentia molt xafada, tot havia sigut tan real!, no podia mantenir els ulls oberts.

Ara em trobava en plena natura, prop de Jaca, sobre la meva Dyna Super Glide arribant al càmping motorista d´Anzánigo, pel retrovisor veia l´Edu que em seguia de prop. Tornava a sentir-me lliure lluny de la presó de la ciutat.

Gemma Ferrer i Moncho

Madrid, 07 de febrer de 2007

L'ós i l'arboç

La reportera més ditxaratxera de la contrada ens passa un informe sobre l'ós i l'arboç (el oso y el madroño). Com es pot observar la Gem no se'n perd ni una! Ara des de Madrid, passejant pels carrers amunt i avall, fa els reportatges més interessants del nostre blog. Des d'aquí una forta abraçada a la millor reportera del món!

Les cròniques diuen que l'any 1211, Alfons VIII va preparar a Madrid una expedició per atacar el regne de Múrcia. Les hosts madrilenyes ostentaven un l'ós. Aquest és el punt de partida del seu escut, ja que a partir d'aquest moment Madrid pren com a emblema l'ós. També cal remarcar que a l'Edat Mitja els camps de Madrid estaven plens d'óssos. Al Llibre de Monteria del rei Alfons XI es diu: Madrid, un bon lloc de porc i ós.
Fins aquí tot bé, però i l'arboç? Doncs, resulta que anys més tard van sorgir desavinences, per l'ús de la muntanya i les terres de pastura dels encontorns de Madrid, entre el Consell i la Clerecia. El plet va durar 20 anys i finalment van arribar a un acord, per segellar-lo van decidir que l'escut de la Vila portaria l'ós (o óssa) amb l'afegit d'un arbre, i l'escut de l'Ajuntament portaria el mateix animal pasturant en unes pastures. L'ós (o óssa), aixecat al tronc indicava la possessió de l'arbre.
No se sap en quin moment es va començar a establir que l'arbret de l'escut era un arboç, però ha estat una tradició molt tenaç i molt ferma.
Actualment, per recolzar aquesta tradició, l'Ajuntament de Madrid sembra en el Retiro i altres jardins l'arboç.

Els fugissers

El text que presentem a continuació data del segle XVIII, any 1737, actualment està a l’arxiu Municipal de Sils i forma part d’un important conjunt documental del patrimoni català dels Medinaceli.

Per fer la transcripció del text hem mantingut la llengua en tots els seus aspectes però hem regularitzat la puntuació, l’ús de majúscules i minúscules, l’accentuació, la separació de paraules –ús de guionet, apòstrof, ...- i l’ús de u/ v. Si s’han fet reconstruccions de l’original o s’han desplegat abreviatures ho indiquem entre claudàtors, els fragments il·legibles s’indiquen amb punts suspensius també entre claudàtors.

Hem de tenir present que des del segle XVI i fins al segle XIX, el català va passar per una època molt conflictiva, ja que per una banda la producció literària va davallar i per l’altra hi havia una persecució política de la llengua, recordem la instauració del Decret de Nova Planta (1716 al Principat). A partir de l’aplicació del decret s’imposa als Països Catalans un sistema administratiu i polític de base autoritària que té com a objectiu anul·lar la cultura catalana. El català passarà a ser una llengua d’estar per casa i s’exclourà de l’àmbit administratiu, amb l’objectiu d’unificar els regnes d’Espanya, moment a partir del qual tota la documentació oficial començarà a aparèixer en castellà. Així doncs, la troballa d’aquest document és interessant lingüísticament, ja que podem veure que, malgrat tot, el català es continuava escrivint fins i tot a l’hora de fer escrits adreçats a un ens públic, com podia ser el destinatari de la carta, però també per la seva quotidianitat ja que ens narra una història particular i molt engrescadora.

Els tres fulls de què consta l’escrit tenen una estructura ben determinada, per una banda, i configurant la major part del cos del text, se’ns explica una història “per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa”. Per tant l’emissor pretén aclarir una situació però també li serveix com a punt de fuga del malestar generat pel conflicte. Finalment, a l’últim paràgraf, fa una queixa del funcionament dels organismes i nomenaments públics, ja que al seu poble han fet batlle a Miquel Turró mentre que els “regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia”.

La lletra va adreçada a Francisco Capons, lloc tinent del marquès d’Aitona, i l’escriu Francisco Bertran, regidor degà de Sant Esteve d’en Bas. L’acció se succeeix entre Hostalets d’en Bas i Sant Esteve d’en Bas (tot i que en cap moment surt anomenat el primer poble, l’estudi dels masos ens ha conduït a aquesta hipòtesi). Hi podem distingir dos fils temporals, per una banda el temps de l’acció principal, és a dir la desaparició de la filla del senyor Bertran, i per l’altra l’explicació del que va passar després, les peripècies, mals de cap i tràmits que el pare va haver de passar per tal de recuperar a la seva filla i perseguir i capturar als agosarats “lladres” i, sobretot, intentar que no sortissin indemnes de la seva juguesca.

Així doncs, en una primera part, la carta del senyor Bertran ens explica que, el dia 3 de maig de 1737, la seva filla, aprofitant que era de nit, “saltà per un porxo (...) ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa”. Els dolents són Joan Gurt, l’amant i, malauradament, servent de Miquel Tarrús, veí del mas Bertran, i els seus amics, Llorens Carrera i Josep Duran, els testimonis. Per tant, el motiu de la fugida estava força clar: els joves es volien casar d’amagat i sense la conformitat dels pares.

Recordem que al segle XVIII les noies de família benestant estaven sotmeses a la potestat del pare per aquest motiu poques vegades podien triar al seu futur marit, ja que la tria es feia en funció dels acords econòmics entre les famílies. Així doncs, intuïm que la filla de Francisco Bertran ja estava emparaulada, possiblement, amb un home adinerat, de més edat que ella i d’Olot, el senyor Esteve Badia.

Per a les noies de l’època el contacte amb l’exterior es reduïa a llargues estones al balcó de casa seva, és possible que la proximitat dels masos facilités, doncs, la relació entres els dos joves.

La noia, aprofitant el son dels seus pares, va saltar pel porxo de casa seva, a fora ja l’esperaven els tres joves per emprendre el camí, entre els camps sembrats, cap a Sant Esteve.

Al matí següent el pare alertat pels crits desesperats de la seva dona es va assabentar que la filla no era a casa, i, sabent quines eren les intencions de la filla, va córrer “sol com un ca llabrer” cap a Sant Esteve per tal d’evitar el casament.

La gent del poble de Sant Esteve, sabedors de la romàntica fugida, posaven pals a les rodes a l’exaltat pare. Tot seguit mostrem alguns exemples que ens poden servir per fer-nos una petita idea de la complicitat que els joves tenien al seu favor: “(...) i tenint lo Regidor lo principal lladre en casa seua... digué a la seua dona que·m digués que era per lo lloc (...)”, “Y després jo digué al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava”.

Així doncs, no és de menys esperar que la carta també serveixi per criticar l’actuació apàtica, vers ell i el seu problema, del regidor i de la gent del seu entorn.

Un cop superada aquesta fase de rebel·lió popular, el dissortat pare insisteix en l’intent de capturar “els lladres” i finalment “lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó”.

Hem de suposar que Francisco Bertran estava a l’espera d’un judici per tal d’aclarir l’esdeveniment i que, per tant, agraeix que li hagin deixat “escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions”.

Després d’un estira i arronsa que va des del dia de la fugida, el 3 de maig, fins al dia 15 de maig, que és quan els dos joves renuncien a la promesa de casament, la filla d’en Bertran contracta matrimoni, el 16 de juny, amb Esteve Badia (el contracte matrimonial, signat davant un notari, era un document jurídic on les dues famílies hi pactaven el dot que la noia aportaria). El pobre Joan Gurt, en un últim intent per aconseguir a la seva estimada, sense sort, “a inpadida la llicència ha Girona jnjustament per veurer si jo li dare res”.

Hem de suposar que Joan Gurt i la filla d’en Bertran no van tenir un final feliç ja que la pobra noia es devia casar amb l’adinerat Esteve Badia. Aquests fets però no els podem constatar ja que no es conserven documents (casaments, partides de naixement, ...) d’aquesta època degut a la crema i a l’assetjament que van patir molts convents i esglésies l’estiu del 1835.

Transcripció del text

"Molt senyor meu, com ha lloch tinent de l’eccelentísim senyor marquès de Aitona, nostre para y senyor, per las sinch llagas de Christo li suplico me vulla mirar ab atenció ha est vasall seu, Francisco Bertran, afligit per a què en lo die del judici no puga hal·legar ygnorància de saber lo que pasa. V[os]tè ja està informat de com uns dolents me induhiren que una filla meva hisqués fora de casa meva, la qual saltà per un porxo lo die 3 de maig ha una ora de nit y los dolents la esperaren molt serca de casa y se n’anaren a S[an]t Esteve per casar-se luego en presència del curat, sens tenir llicència meva ni del s[enyo]r bisbe. Y trobant faltar la filla, la seva mara feu uns grans crits y, jo hera fora de casa, li respongué y digué lo que pasava y luego, tot sol com un ca llabrer, corrí en S[an]t Esteve i fuí abans en casa lo curat que ells y arribant jo a la casa del regidor del lloch lo cridí dient [...] isqués. Luego, ab las armas y fadrins per capturar lo [lladre] de ma filla y tenint lo regidor lo principal lladre en casa seva, que aý era pujat perquè li fes costat per anar-ce a casar, digué a la seva dona que·m digués que era per lo lloc, essent veritat que era en casa ab lo lladre i hohía molt bé lo que jo parlava ab la dona, i jo digué a la dona que·l sercas i que vingués luego a la plasa i jo me’n aní a la casa del curat. I los lladres sabent-me allí fugiren en casa del d[octo]r Fexas pensant que ell los casaria i restaren enganyats perquè no·ls pogué casar. I jo, sabent-los allí, aý aní ab un germà meu que va venir en ma ajuda i lo regidor, avent pasat mitza ora, tanbé va venir ab 3 fadrins, discimunlant lo que ell sabia bé i tota la nit los tingué acitiats en dita casa. I jo demaní la filla anal doctor Fexas i ell no volgué concentir que jo entràs a cercar-la, per los parills que i avia. I luego, la matexa nit escribí carta al s[enyo]r jutge de lo que pasava y ell m’envihà a dir que jo lo anàs ha trobar, y vatg obehir luego. Y ell me digué que jo fes istància, per poder-me ben netejar la bosa que no cercava res més. Jo li digué que no·n volia fer que si ell volia fer justícia que·n fes y me respongué que no me’n tania de donar rahó a na mi, tot envarinat y jo tanbé com ell, y trobant-se lo regidor del lloch tanbé allí present li donà ordre en escrit per la captura dels lladres y que anàs ha enparar ha Tarrús tot lo que lo lladre principal tenia. Y lo dit Miquel Tarús, que era l’amo del lladre, o bé altres de la casa despanyaren una arca del moso y tragueren tot lo que ell tenia dins de l’arca y una bala de roba de ma filla la amagaran dintra de una caxa llur perquè la justícia no y trobàs res, com és veritat que lo moso mateyx ho a dit. Y a mi que no·n podia perceguir cap com ha pare sinó que si·n trobave cap per los camins lo prengués y tot hera ab cautela perquè lo regidor, sabent bé que ells eran fora [ha Girona perquè jo la hi m’ho ha dit], va anar a Tarrús per fer-la enpara[r]. Y dit Miguel Tarrús jurà que lo moso no tenia res en casa seva, axís m·o ha dit lo regidor, y després a la nit va anar a las casas de ha ont los altres abitavan per capturar-los o per avisar-los perquè se burlasen de mi. Y axixs estimaré a v[os]tè me donia provisió per anar jo a Tarrús a cercar lo que és meu y manar lo que ben vist li siga. Y jo, pasats alguns dies, encontrí a Llorens Carrera y saltí de cavall per agafar-lo y no poguí perquè jo era sol y escapà a un bosch. Y després jo diga al s[enyo]r jutge que·m donàs ordre en escrit per poder-los jo perceguir y capturar, pus lo regidor los avisava. Y no u volgué fer sinó de paraula digué que ha ont sa vulla que·ls sabés los capturàs y ho digué devant del regidor decano de la Pinya. Y pasats alguns dies jo sabí Joseph Duran y aý aní per capturar-lo ab alguns homas y, per axir-li masa lluny, m’escapà y cridant jo ha Joseph Fluvià que fes sistent m[e] digué que jo anàs devant y lo dexà pasar sens fer ninguna demostració per a haturar-lo, lo qual lo arrestí en casa seva pena de 100 lliures y tanbé un moso seu per aver fet lo mateix que·l amo. Y lo s[enyo]r jutge lo tragué de l’arrest. Y després, vehent ells que jo los perceguia, se volgueren posar en cobro fent-me dir que li donàs alguna cosa y que los tragués de mal. Jo responguí que no li volia donar res, que per traure’ls de mal que una paraula no y asmarceria que prou que fer tindrian de escapar de las mevas mans.

Y axís lo die 15 de maig renunciaren ma filla y lo Joan Gurt la promesa del casament la un ha l’altre t[ambé]. Y lo die 16 de juny sabí que lo s[enyo]r Fexas se enpenyà ab lo s[enyo]r jutge per traure’ls de mal y ell me vedà de perceguir-los sens dir-me la rahó.

Y, avent contractat matrimoni ma filla ab Esteve Badia, lo Joan Gurt a inpadida la llicència ha Girona, injustament, per veurer si jo li daré res que demana 50 lliures.

Y es veritat tot lo que dich miria v[os]té ma justa quexa. Y suplico [...] doni a provisió per capturar-los i dar-los una [...] 50 lliures y fer-los anar ha orar al servey del rey [...]. Que lo s[enyo]r jutge li aurà escrit llargament discul[pant-se] a ell i al regidor i culpant-me a mi que me po[...] di formal per dir-li jo la veritat. Y a dit que si jo podia torsa lo peu que ell me·l adrasaria.

De posar lo Miquel Turró en poceció de la batllia encara no se·n ha fet res. Suponch que la carta que li escriguí dels nou deju[ny] no aurà tingut v[os]tè hocasió per respondra, per tenir moltas ocupacions. Li estimaré lo consuelo, com a para que per tal lo tinc, de donar-me resposta de tot, si és de son gust. Y me donar llicència per escriure llargament las iniquitats que se an fetas en est bescomtat de Bas, sobra la masa justícia i masa poca per contemplacions, que v[os]tè restarà atmirat de veurer tanta injustícia, i espero la benicnitat de v[os]tè. Sabrà com los regidors lo tragueran de atvocat per no fer may res de bo per lo comú i sé, que per enpenyos, lo an fet asesor. Mira v[os]tè, ara que és acesor, com aniran los negocis. Los regidors de Vallfugona i los de la Vall de Estolas i altres lo an tret de asesor per no fer lo que devia. Quedo per servi-lo en totas ocasions.

Déu lo guar de molts com desitjo de s[an]t Esteve de Bas als 17 de juny de 1737 servidor de v[os]tè".

"Al magnífich s[enyo]r don Francisco Capons.

Testimoni del d[octo]r Fexas i de Llorens Carrera i de Josep Duran.

Francisco Bertran regidor de cano de S[an]t Esteve de Bas".

Consells

Exercici:

Només amb cinc verbs (pintar, arromangar-se, jugar, estudiar, descansar), els alumnes han d'inventar-se una història, tot i que no tenen massa temps per pensar l'argument dels seus contes, aquí tenim una mostra del seu enginy:

Aquest text és de Pierre Samuel, alumne de català de l'escola d'adults Maçanet de la Selva.

Per ser un nen ben educat cal seguir aquest mètode:

1- Al matí s'ha d'anar a l'escola per escriure i aprendre coses intel·lectuals.

2- A la tarda el nen pot fer coses més divertides com practicar algun esport, pintar, ...

3- Un cop a casa és un bon moment per jugar i descansar de la rutina diària.

Al cap d'un mes de fer la prova, si els nens han treballat bé, se'ls hi pot regalar alguna cosa, però si no han tingut una bona conducta aleshores els pares s'han d'arromangar!

Potser, quan s'acabi el món, restarà l'essència del que hem estat. Només quedaran immutables les estratègies de l'home per ser evocat eternament. Quina paradoxa! Ser part d'una memòria inexistent, per als sentits morts, que ja no podran captar la bellesa de les construccions. Tal vegada, quan el món s'hagi fos en els meus pensaments moribunds hi haurà algú disposat a recordar.

L'estaca

A mesura que m’acostava a la plaça aquella estranya espina anava creixent i creixent davant els meus ulls atònits. No podia entendre com, d’on i perquè havia aparegut aquella punxa maldestra al bell mig de la Plaça del Vi. Però sens dubte estava allà imperant, quasi dictatorial. I la gent de la ciutat al veure-la restava perplexa. Els hi havia sortit, o més ben dit, els hi havien clavat una estaca al cor de la població! I la notícia es va difondre. S’ho deien els uns als altres creient que es tractava d’un càstig. I tots, sense mesura, anaven a veure el que malmetia, sense pietat, la tan preuada plaça. I tots, un cop passat el terror avernal, volien extreure aquell focus de dolor de la terra dels gironins. Primer els habitants de la ciutat, i després vingueren altres persones d’altres terres que intentaren extirpar, escapçar, tallar la perversa pua metàl·lica. Homes i dones forts i llestos fluïen per la ciutat endimoniada però mai cap no en va sortir victoriós. I la gent d’aquesta contrada anomenada Girona s’anava emmalaltint, i trista passava per davant del turment que l’objecte imposat representava. I gris tornava a casa seva veient fracassats els repetits intents dels bons homes d’arrencar aquella estaca. Però vet aquí que un dia, i per tal de no veure més el patiment de la terra, els ciutadans d’aquesta petita ciutat van anar aplegant tot al voltant de l’escultura inútil petites bosses d’escombraries, creient que així podrien apaivagar el mal de la terra i també el de la seva ànima. I així, muntanyes de porqueria s’anaven acumulant a la plaça, tot al voltant de l’espina maleïda que lluitava per alçar-se victoriosa davant el poble. I va ser tan gran el cúmul de brutícia que tots els ciutadans de la nauseabunda Girona van acumular que aquella, abans petita i bonica, plaça es va convertir en un gran abocador municipal. El fet és que ningú va arribar a entendre mai com i per quin motiu regia al bell mig de la Plaça del Vi aquella cosa inútil, així com tampoc ningú no podia entendre quines van ser les causes que feren que tota la brutícia dels ciutadans desolats es pogués acumular ofegant l’estaca...

Llit de flors

La Viola havia aixecat els ulls del llibre que llegia i ara es deixava impregnar per l’olor de sofregit que sortia de les altres cases. Des del balcó mirava el riu, i la roba estesa de les veïnes, i l’aigua que passava sense aturar-se per davant dels alegres, però adormits, edificis. A la part esquerra el rierol enjogassat i sinuós vers les riberes poblades d’arbres confonent-se amb un paisatge boscà, inquietant, fabulós, discret de la vida que s’hi amagava. A la vessant dreta, l’aigua amb la civilització.

Dels fils dels seus estenedors sorgien diverses línies paral·leles al riu i, mirant-les, per esbargir els ulls del sol impassible, va perdre el món de vista i va creure que queia daltabaix del seu balcó, fins a l’herba frèvola. Durant el descens, aquella camisa estesa, encara amb algunes taques del dinar dominical, i cada cop més a prop la humida de rosada herba, convertida ara en un flonjo matalàs per al seu cos finalment desmaiat. Després de rodolar pel tou jaç, arriat per l’aigua, el seu cos es deixava transportar transcurs avall, fins a nucli de la ciutat, suau passejada, avall, avall. La Viola recordava haver vist algunes tortugues a les aigües de la banda esquerra del riu, parant l’escalfor que l’estiu els hi donava, recolzades sobre les branques caigudes d’algun freixe, immutables sobre la fusta podrida. Ella en canvi, s’havia posat en mans del desig fluvial. Es sentia bé, lleugera i l’olor del seu entorn l’embadalia. La brisa, sobre galtes rosades, i els còdols, arran de la seva pell nua i desprotegida, l’assaborien. Les algues, més verdes que mai, s’entestaven a fer-li fregues i, amb el seu vaivé, li feien pessigolles. Els carrers la seguien, i la brisa l’acaronava, i en arribar al nucli de la ciutat es van sentir unes veus que, sorpreses, deien: “mireu, mireu, algú ha fet caure al riu un llit de flors!”.

El nus

Són les dotze del migdia. Fa un sol de justícia i la calor no em deixa respirar, lentament m’ofega. Ara toca la part més dura: fer el nus, ben fort, ha de durar tot el dia, això és primordial. Més val no pensar-hi, com més aviat comencem més aviat acabarem, de fet només és el nus de sempre. És senzill, molt senzill. Sempre surt bé. Per fer-lo només ens cal un coll, un coll disposat o obligat, tan se val. Tot seguit, i quan tot està a punt, agafem el teixit seleccionat, bo, durador, sobretot resistent, i el passem a l’entorn del coll, que ha deixat de ser un ser un tros de carn indeterminat per convertir-se en l’objectiu principal. Ho fem sense tremolar; de manera precisa; com un cirurgià de prestigi, cal estar per la feina. No badem! Un cop tenim embolcallat el coll només cal que anivellem i centrem bé les dues parts que s’han de nuar. Triem una dreta, que serà la teva esquerra o bé la dreta del del teu davant. Feta la tria, l’agafem i la passem per davant de la part esquerra i després per darrera, i després altre cop per davant, i tornem a voltar, però aquest cop, a mig camí, i com si fos una serp, la fem sortir per dalt, pel centre de tot l’embolcall. Finalment: un petit cercle a l’entorn del coll i un teixit que no ha parat de donar-hi voltes, delicadament. Per una d’aquestes passades anteriors fem un petit conducte i hi fem passar pel mig la part dreta, que en cap moment no hem de deixar per la perillositat que això comportaria. Fet això ara només cal posar-ho tot en ordre i el nus de la corbata ja està fet.

Punts, punts, punts

Certament, quan passen coses com l’incendi d’un cotxe al carrer del Carme, el passat 18 d’abril – a mitja tarda-, els veïns d’aquesta zona ja ni s’immuten, aquesta passivitat té la seva lògica: estan farts de veure que per aquest vial només passen contrarietats. I això no ens ha d’estranyar ja que en un carrer com aquest, que, encara que sembli mentida, forma part del casc urbà de Girona, els cotxes passen a velocitats de 100- 120 quilòmetres hora (per respectar un límit). Per aquest motiu, i altres com la impossibilitat d’aparcar en un lloc tret de fer-ho a la vorera, les incidències no deixen de succeir-se. Si calculéssim l’índex de sinistralitat de la zona ens posaríem les mans al cap. Pròxims de la zona es dediquen a enumerar les catàstrofes, com un passatemps, perquè no els hi queda altre remei. Potser els lectors pensaran que aquesta és una solució poc sensible, fins i tot dramàtica, però si s’ho pensen una miqueta veuran que és millor citar fil per randa tots els incidents i continuar fent via que plànyer-se de les poques actuacions que es perceben. I sí no, preguntem-nos quina solució els queda als veïns d’aquest carrer que constantment han de sortir de casa seva per contemplar la desgràcia? Un dia un cotxe incendiat, l’altre un cotxe que s’ha encastat contra una farola -que ha fet malbé la façana d’un edifici- i de retruc un altre cotxe avança sense control i s’estampa contra algun vianant, que no anava pel lloc que li tocava perquè a la vorera hi havia un reguitzell de cotxes que li impedien el pas... I és que els habitants d’aquesta zona tan descuidada de la ciutat, no només per les qüestions de trànsit, son vulnerables al pas d’aquests fanàtics de la velocitat, de les seves imprudències i de la inseguretat viària que generen. Vist que els conductors maldestres no tenen prou seny, perquè les estadístiques de mortalitat viària a ells no els afecten, cal que ens tornem a preguntar si aquí hi ha algú que s’encarregui de mantenir l’ordre. I dels nostres impostos, què se’n fa? És que el socialisme vigent a la nostra urbs està dedicat només a l’alta societat?

Visa pour l'image 2004

Fa uns dies llegia en aquestes pàgines l’opinió d’un lector del Punt que estava realment satisfet de la catalanitat mantinguda a Perpinyà, el fet que encara mantinguin els noms dels carrers en català (sota traduccions no sempre encertades). I és cert que per ser França està molt bé que encara hi hagi aquesta reminiscència catalana però el fet és que s’ha volgut minimitzar tant aquesta faceta de la Catalunya Nord que tanmateix se’ns fa ridícul veure que tot i els cartells simbòlics no hi ha ningú que t’entengui si parles el català, o si més no que no hi ha ningú que et vulgui entendre. Bé, el cas és que Perpinyà l’associo al nomenat Festival Internacional del Fotoperiodisme “Visa pour l’image”, és cert que el món està ple de misèries i que sovint si no ens les mostren de la manera més crua no ens m’adonem, aquest sembla ser el lema d’aquest festival ja que del 28 d’agost al 12 de setembre s’han pogut veure per totes les galeries, museus, esglésies i castells de Perpinyà les misèries del món i no és que em queixi de veure-les, del que em queixo és de la cruesa amb que estan tractades les imatges i del poc tracte humanitari que d’elles es percep. Realment s’ha de ser d’una altra mena per posar-se davant d’un noi moribund i en lloc d’atendre’l fer-li un click. És clar que la societat actual vol veure-ho? Bé, els anys ho diran ja que l’afluència a la trobada fotogràfica pot ser que vagi en detriment si ens hem de desplaçar a França per veure-hi dones amb els caps dels seus marits alçats i sagnants i la gent de l’entorn que s’ho mira amb naturalitat. Visitar aquesta magna exposició és voler anar a passar una mala estona ja que la intenció de les imatges és aquesta: que els visitants surtin colpits per la brutalitat. I no és que vulguem estar protegits de la malesa del món ni que no en vulguem saber res, però són necessaris aquests mecanismes d’acostament a la crueltat humana? D’entre totes les fotografies en destaco una: el nu d’una noia en blanc i negre del 1948-49 en una casa plena de contrallums i abastada amb la mínima expressió de les necessitats, potser la tranquil·litat de la noia banyant-se aliena a les destrosses i perversions del món que l’envolten generava el consol de la sala on estava exposada la fotografia ja que tots els visitants semblaven absorts davant la imatge, reposant la mirada sobre l’esvelt cos i gens demacrat de la jove. Potser el concepte de fotoperiodisme se’ns escapa una mica de les mans als que no hi som entesos però realment cal ser tan frívols per guanyar premis? No hem anat una mica massa lluny per mostrar la realitat? Són , els qui fan les fotos, màquines de recollir per després projectar dolor? O Simplement es tracta d’una campanya de sensibilització radical per que tothom es faci voluntari d’alguna ONG?

La palmera

Estirada al terra, panxa enlaire observava la palmera sota el cel rogent i encoixinat. L’aire pur de la meva terra sempre m’ha tranquil·litzat. Estava molt nerviosa perquè aquell era el meu dia. Una festa s’estava preparant no gaire lluny d’on jo em trobava. Podia sentir a la meva mare discutint amb la meva àvia els últims detalls de la celebració, no m’ho acabava de creure, el dia més important de la meva vida... Els nervis no em deixaven reaccionar amb alegria i només tenia esperit per jeure sota la palmera i traçar amb els dits la seva forma, a l’aire, intentant abastar-la, com si tingués por de perdre-la per sempre més, aquella figura ara fosca, que durant tota la vida m’havia acompanyat i que ara també ho feia i que deixava que les seves fulles fossin acaronades per la suau brisa, pentinant els núvols. Tot l’aldarull estava a pocs metres del meu amagatall i podia sentir l’emoció de tots els que allà s’aplegaven.

S’acostava l’hora de presentar-me, tothom esperava la protagonista, em vaig aixecar del terra, em vaig espolsar, em vaig calçar unes sandàlies vermelles i recordant els núvols i totes les sensacions que havia tingut minuts abans, amb peu ferm i una mirada un pèl desorientada, potser trista, vaig incorporar-me a la festa.
Jo estava preciosa, unes veus ho deien, la mare i l’àvia s’havien passat una setmana cosint un vestit vermell amb brodats blancs, molt escotat, però com que no tenia gaire pit l’escot només mostrava ossos i pell. Tot i així els convidats a la festa no es cansaven de repetir-me que era la noia més bonica del país.
Sempre m’ha agradat el vermell, suposo que per aquest motiu la mare i l’àvia van decidir fer-me’l d’aquest color tot i que no van deixar d’incloure-hi el color blanc en els brodats, la puresa innocent del blanc i la força del vermell, passió. Recordo que portava els cabells recollits i que en aquell moment em van tibar com mai, però el dolor que em van fer no seria comparable al dolor que hauria de patir hores més tard.
En veure’m entrar, els músics es van posar a tocar animosament i tothom els va encerclar ballant la seva música. Els batecs del meu cor ja no eren batecs sinó percussions rítmiques, les meves passes van esdevenir serpentejos sobre la sorra rogenca, vibrant.
En veure’m la meva mare va córrer a abraçar-me, i una certa tristor li vaig albirar al fons dels ulls, era com la meva pròpia tristor sota la palmera. Enmig d’aquell enllaç mare- filla va aparèixer l’àvia que ens va separar. L’àvia estava neguitosa i feliç, la seva néta, la seva preciosa néta també havia d’estar-ho.
- Si tu no ho vols fer seré jo qui la porti –va dir l’àvia tota enfadada estirant-me pel braç-.
- Mare, si et plau... –en aquell moment la meva mare va plorar, escanyant les llàgrimes entre la gola i els llagrimals- Mare, si et plau... encara podem dir que no...
- Saps perfectament que s’ha de fer, i si tu no vols fer-ho la meva obligació és rellevar-te, aquí sempre s’ha fet d’aquesta manera, t’agradi o no. Tu sempre vols anar en contra corrent.
La mare es va negar a portar-me dins la casa i jo no entenia res. Més calmada, l’àvia em va explicar que em presentaria a una dona i que m’hauria de quedar amb ella una estoneta i fer tot el que ella digués. Després a cau d’orella em va dir que no tingués por, que tot aniria bé.
- I ara a gaudir de la festa que quan la nena surti ja serà una dona –vaig sentir dir a l’àvia-.
- Mare, que només té sis anys...
- Quan abans estigui fet millor, que no veus que si no ho fem no tindrà futur, ningú la voldrà. I és clar que tu no ho deus voler això, oi?
Dins de la casa ja m’hi esperava una dona, gran, d’uns seixanta-cinc anys, la tenia vista del poble, sovint venia a fer-hi visites. Era alta, grossa i vestia de manera alegre, portava un gran mocador al cap que no parava de donar-hi voltes i una bossa de mà que semblava molt plena. En aquell moment vaig tenir curiositat per saber que hi duia allà dins però un bri d’angoixa es va apoderar de mi. Per què aquella dona estava a dins de casa meva? Per què la festa continuava sense mi? I sobretot, com és que havia de fer tot el que ella em digués? Em va calmar i posant-me fulles d’arròs al cap va fer que m’estirés sobre una taula, després va dir:
- Sttttt, tranquil·la, aviat tot estarà i tu seràs tota una dona. Ets tan bonica... Tu tindràs més sort que moltes de les dones de la teva família, saps? Mira –em va ensenyar una fulla d’afaitar- quan vaig visitar a la teva àvia aquesta eina encara no existia i vam haver-ho de fer amb vidres trencats, en canvi amb la mare ho vam fer amb un ganivet de cuina. Doneta, aquesta eina fa meravelles, ja veuràs que quedaràs perfecta.
Feia temps havia pogut veure una fulla d’afaitar, la portava un venedor que havia estat a l’estranger, i sí que s’assemblava a la de la dona de la casa però aquesta no era tan lluent i semblava menjada pel propi ferro.
Vaig perdre el coneixement i també vaig oblidar aquell dia. Només pinzellades de sang, a tort i a dret, tacaven el record d’un dia festiu.
Tampoc recordo res més dels anys següents, només una apatia molt grossa i que els primers mesos em va costar molt caminar i asseure’m.
Aleshores aquella tristesa, que havia tingut uns moments abans de la meva festa, es va convertir en eterna, i l’ombra de la palmera al cel va deixar d’acompanyar-me. També recordo que a partir d’aquell moment la gent del poble em va començar a tractar de manera diferent, amb respecte, i la mare i l’àvia em van començar a ensenyar com m’havia de comportar per ser una bona dona. L’aprenentatge devia anar bé perquè quan vaig fer els deu anys un jove venedor del poble veí em va demanar al meu pare. I com que el noi tenia una bona feina els tràmits pel casament van ser ràpids. A partir d’aquell moment estava promesa i als quinze anys m’entregarien a un home deu anys més gran que jo. Aquesta situació m’humiliava, no entenia com la nostra societat podia seguir aquelles normes i perquè sempre les dones eren les que les acabaven patint. També em sentia estranya perquè ningú del poble no s’havia queixat mai i tothom actuava amb normalitat, si mai se m’acudia preguntar a algú el perquè d’aquella situació rebia respostes estranyes com que l’ablació és necessària per mantenir la família sana, que si no m’haguessin mutilat hauria pogut matar al meu home o fins i tot al meu propi fill si per error o descuit tocaven el meu clítoris. Perquè doncs, si el nostre propi cos podia matar d’una manera tan senzilla havíem nascut amb tal habilitat? La natura és sàvia. Així doncs, perquè se’ns havia de negar aquest poder? Potser d’aquesta manera no hi hauria tantes violacions i els homes desesperats s’ho pensarien dues vegades abans de cometre-les.
En conèixer al jove que s’havia interessat per mi un record agradable se’m va fer present: vaig viatjar dos anys abans de la meva permanent tristesa, un dia assolellat, amb les dones recollint l’arròs pels camps, i de sobte una pluja suau quasi inexistent i l’olor de la terra i de l’arròs embolicat amb un drap a sobre del meu cap... I, de cop i volta, al costat d’aquesta imatge la mà d’una anciana que sobre el meu front posava unes fulles d’arròs. Em vaig arrancar a córrer i plorant vaig arribar sota la palmera oblidada. Desolada em vaig deixar caure al terra i panxa enlaire vaig tornar a mirar el cel, demanant-li una resposta al meu patiment, una explicació a tot allò que m’estava passant i sobretot el per què jo no aconseguia entendre-ho com la resta de dones del poble.
Al meu costat, mirant el cel també, el meu jove promès esperava pacient que jo l’acceptés. Em va eixugar les llàgrimes, sense dir res.
Ens vam casar, aleshores el somriure ingenu del meu home se’m va anar ficant al cor, lentament. La seva comprensió, la seva delicadesa amb mi, l’amor que em demostrava traspuava cadascuna de les meves cicatrius per convertir-les en un amarg record que el temps va tornant insípid. Vam crear el nostre món, amb molta paciència. Va arribar un dia en què vam parlar de família, de desigs sexuals i aleshores vam entendre que allò que els homes d’aquell país feien a les dones, era un acte per sotmetre-les, per esclavitzar-les, per evitar les seves infidelitats. També vam comprendre que tot plegat era una cosa ben absurda perquè les infidelitats no depenen d’aquestes coses. Vaig arribar a estimar a aquell home amb deliri, li vaig donar l’ànima i el meu cos mutilat i el seu amor va ser tant que vaig sentir plaer la primera vegada que ens vam trobar cos a cos, despullats fregant-nos suaument.
Malgrat tot, el cel m’havia respost i ara gaudia de la vida amb força plenitud, estimava l’home amb qui m’havien aparellat per interessos econòmics i tot i l’ablació soferta encara podia sentir plaer. Vaig voler remirar la palmera encastant-se insistent al cel de cotó vermell. Em sentia feliç.
No vaig trigar gaire temps a quedar-me embarassada, ara la felicitat ja era total. En saber-ho el meu sogre també es va sentir feliç, per fi l’oportunitat d’un altre mascle a la família.
Dos embarassos dues filles. Aleshores el pare del meu home va decidir tenir-hi una conversa, d’home a home. La proposta va ser que es tornés a casar amb una jove noia que tenia molt bones referències. S’havia d’assegurar un bon hereu ja que semblava que jo no era capaç de donar-li.
Durant unes quantes setmanes la distància , el refús i defuig del meu home. Ja no obtenia el caliu dels seus ulls.
Entretant el seu pare ja havia concretat el casament amb la família de la noia, tot estaria a punt al cap d’un mes.
Jo ja m’havia resignat a ser la segona dona, a viure sense poder abraçar al meu home a les nits i sobretot a somiar-lo abraçant a l’altra. La tristesa es va tornar a apoderar de mi. Durant aquell mes tot l’amor que havíem tingut va quedar congelat, a punt per trencar-se amb qualsevol copet.
Aviat van passar els dies i el nou casament es celebraria amb grandesa, la nova jove seria la que per fi pariria un mascle.
Finalment el meu home va gosar parlar amb mi, estava molt més trist del que jo mai m’hagués pogut imaginar, no volia una altra dona, només em volia a mi, jo era i seria sempre la seva única esposa. Vaig intentar calmar-lo, entenia perfectament que la nostra cultura l’obligava a fer el que el seu pare li manava, tot i així, tres dies abans el casament es va anul·lar. Els arguments van ser clars, ell no volia viure amb cap més dona, amb una en tenia prou, m’estimava, s’estimava a les nostres filles i volia per sobre de tot protegir-nos, tenir cura de nosaltres, riure, jugar... érem la seva família i per ell ja estava completa.
La nova no va agradar a ningú però ens era igual, les nostres filles i nosaltres vam crear un món nou, el nostre món.
I així van anar passant els anys i les nenes en van fer quatre i cinc i jo ja no les portava a l’esquena protegides, volta rera volta, amb teles de colors vius mentre anava a buscar aigua a la font, ara tenia fidels companyes de trajecte, unes mans delicades que volien acaparar sempre les meves, una dolçor extrema que la meva àvia va trencar en recordar-me que havia de sotmetre-les a l’extirpació. Com podia sentenciar-les a una vida incerta? Però també qui era jo per decidir refer el mal que m’havien fet a mi? Durant molts dies vam discutir la situació amb el meu home i durant molts dies vam acabar plorant perquè tots dos trobàvem innecessàries aquelles converses que només sorgien arrel de les visites de la meva àvia i de tan en tan per les del meu sogre.
El temps va anar passant, els anys també. I la besàvia de les nenes i els avis estaven cada cop més esverats i impertinents. Però nosaltres ens negàvem a arrencar l’òrgan dels cossos de les nostres filles.
Van deixar de parlar-nos i un dia la meva àvia va arribar amb l’anciana .
- Si tu no ho vols fer... Seré jo qui la porti! –va dir l’àvia tota enfadada-.
- Àvia, jo no sóc com la mare, les meves filles no patiran, no vull que pateixin. El meu home i jo ja ho hem decidit. És més, tu no tens l’obligació, ni el dret de portar-les enlloc, en tal cas qui hauria de prendre la decisió seria la meva mare.
Aleshores la meva mare, amb la mateixa actitud que havia tingut anys enrera, mostrant el sentiment de culpa d’aquell que no vol portar la contrària, va dir:
- Ja ho saps mare, jo no hi he estat mai d’acord, per mi la meva filla seguiria sencera, prescindint de les males veus, d’aquest futur incert pel qual tothom pateix –amb llàgrimes de felicitat es va girar cap a mi per abraçar-me-. Tranquil·la filla, les teves nenes no seran mutilades.