Un llibre amb escrits dels blocaires catalans

Les bromes d'altres temps

Aquesta tarda sense gairebé ni adonar-me'n m'he descobert somrient. I és que he recordat algunes bromes que determinades situacions van permetre... Com pot ser el cas del mòbil perdut, el pis de lloguer, "dale a la burra dalé" (que ens va ajudar a passar un bon Cap d'Any, com no n'hi haurà d'altres, ara sempre diferents...), i tantes altres que es van quedar a la saca de "potser un altre dia". El fet és que les situacions canvien i els records, cada cop més edulcorats, sempre resten... Parlant de canvis d'actitud, mai m'hagués plantejat el teu Beta. Un xin-xin per tu!

El premi

Molts de vosaltres ja el coneixeu, és en Cesc amb un dia de vida. Com deia aquest és el premi al patiment de tres hores d'apretar, tretze de contraccions i onze dies de dolor postpart. En fi, tota cosa bona té la seva part de sacrifici... i malgrat tot, vista la feina val la pena passar pel patíbul (això és la hormona maternal). Com a efectes secundaris: no dorms, perds el dia i no saps com (sense adonar-te'n han passat les hores i no has pogut fer absolutament res del que volies), la concentració... què és això? I sobretot, si en algun moment vas tenir alguna habilitat (o t'ho vas creure), en el meu cas escriure, deixes de tenir-la com per art de màgia! Ale hop! Diuen que de mica en mica això es va recuperant, amb pràctica, perseverància i molta i molta paciència... Però és que ens quedarà temps per poder-ho fer? Ara per ara el millor que es pot fer és aprofitar els moments purs del teu fill (les males veus diuen que després ja no tornen i que res no és igual) i la resta... A fer punyetes! Que són dos dies i el temps avança i mai torna enrera!

Protecció d'animals

Hi ha moltes entitats que intenten prohibir actes com que tirin cabres d'altabaix d'un campanar, les corrides de toros, la caça furtiva de balenes, tonyines i altres animals com els elefants, els visonts... (Segur que tots vosaltres en sabeu un munt més que jo!), el fet és que encara no he sentit a parlar de cap organisme que s'encarregui de protegir la dona davant el fet de parir i hauria d'existir! Faig una crida per si algú s'anima a crear-lo! Urgeix perquè moltes dones sense saber-ho passen per aquest patíbul natural (Déu tenia preferència pels homes, segur).

Aquest fet és un tortura! Com és que encara ara (tot i els avanços mèdics) donar a llum és tan dolorós? Ah! L'eperidural, si, és clar que ajuda... Sort d'això! Però per l'abans i el després? On és la droga? Que ningú se'n recorda?

Tot plegat és com estar al mig d'una plaça de toros. Tatarara. Al teu voltant els toreros amb els banderins i tu bufa que bufa. Pel nas i per la boca i amb les potes amunt i avall allisant la sorra. Tararà. Primer assalt, una fiblada a l'espatlla i tot d'aplaudiments al teu voltant. Olé, olé i olé! El torero passa la capa. Olé! El públic està emocionat. Quina corrida! Si no fos per la corrida... En fi, s'acaben les banderilles i després d'haver patit com un dimoni l'estocada final: el toc de gràcia, l'espasa al pit i acabem que sinó l'animal pateix massa.

Després d'aquest espectacle de dolor, el premi. Els aplaudiments de la plaça o el fet de veure al teu fill i d'agafar-lo entre els teus braços.

Diuen que això s'oblida, que el mal passa... I aquesta és la causa que moltes dones tornin a caura al parany... Perquè... no crec que sigui massoquisme, no?

Com ens agraden els homes?

Avui m'he topat amb aquest vídeo i m'ha recordat moltíssim algunes escenes que els meus estimats lomos protagonitzaven quan eren molt i molt menuts (bé, potser no tan petitons...). Actualment aquests nois són, estan a punt de ser o tenen un projecte en camí de ser pares (tots excepte el més lomo de tots... que potser...).
Bé, en aquest punt entra l'eterna pregunta: com ens agraden els homes? Els volem metrosexuals (depiladets fins a les celles) o els preferim 'óssos' com els del videoclip? (Pensem que els BearForce 1 són gais reconegudíssims!). Sabeu què passa? Que sempre m'havien venut la moto que els lomos eren molt i molt masculins... Què en penseu vosaltres?

Bookcrossing

Fa uns anys se n'havia sentit a parlar molt d'aquest abandonament de llibres pel carrer. Pel que es veu hi ha artistes que han decidit fer el mateix amb les seves obres (Tanya Sierra, escultora). Què us semblaria fer el mateix? És a dir, triar un objecte de casa i alliberar-lo perquè altres persones en poguessin gaudir? Si algú ens veies, creieu que ens obligarien a portar l'objecte a la deixalleria? I qui es quedaria amb aquella peça que nosaltres hem triat amb amor? Arribaríem a saber mai qui la posseeix? I si ho sabéssim, estaríem contents o ens conformaríem? Com faríem saber que hem abandonat un tresor? Bé, si algú té respostes o més preguntes...

Animacions per la pau

Ara que ja sabeu fer stop- motion només cal que penseu com l'aplicaríeu a un curt (de menys d'un minut o de més d'un minut de durada) que tingués com a lema "Sense armes, un món més segur". Si ho teniu claríssim abans del 30 d'abril podeu participar al "2n concurs d'animacions per la pau".

El preguntón

No cal ser socialista per trobar-lo enginyós. La polèmica d'ahir va ser aquesta, realment n'hi ha per tant? Potser si s'emmirallessin no ho trobarien tant descabellat.

Stop- motion

Un exemple de creativitat. Algú s'atreveix a provar-ho?

Benvinguda

L'arribada al món d'un nou ésser sempre és motiu d'alegria per això per donar la benvinguda a en Roger ens hem reunit tots amb els millors desitjos i dolçor. Pares, esperem que les nits no siguin massa llargues de passar! Ei! Que tot seguit em toca a mi!

Amb la mà al cor

Ahir al vespre mentre passejava tranquil·lament per la meva ciutat una pedra de la mida d'un ou em va passar a un pam. En primer lloc vaig mirar enlaire pensant que algú des d'un balcó l'havia llençat (perquè portava una bona embranzida). Després vaig maleir l'autor dels fets pel que hauria pogut passar. I finalment d'entre un arbust va sortir un nen. Una mica enfadada li vaig preguntar si ell havia llençat la pedra i ell avergonyit em va dir que sí. Per què ho has fet? Que no veus que pots fer mal a algú? El nen continuava sense dir res, esperant l'empar de la seva mare que estava asseguda en uns escalons a un metre del nen garlant com una cotorra. Ho sento, va dir ella, no l'he vist. Sense ni tan sols renyar-lo va continuar la seva fascinant conversa amb la noia que tenia al costat. Aleshores un pèl més ofuscada li vaig recriminar que no era ella qui ho havia de veure si no el seu fill, que accions d'aquest tipus poden comportar grans mals (i després tots a plorar). La meva pregunta és la següent: és aquesta la millor manera d'educar? És a dir, fent com si allò fos una cosa natural el nen va aprendre a no fer-ho més? O potser seré jo la culpable que el nen tingui un boig delit per apedregar a tothom que passi pel seu davant?

Lychees

Sembla mentida que sota una crosta aspra s'hi pugui amagar un fruit suculent i de gust tan peculiar com aquest. De fet, sembla que a la vida tot té les dues vessants: la càlida i la gèlida i per aquest motiu ens l'hem d'agafar bé, a l'estiu prendre la gèlida per refrescar-nos i a l'hivern la càlida per confortar-nos... No? El que passa és que sovint el nostre racionalisme no ens permet ometre les coses que venen fora de temporada i per aquest motiu ens ofusquem, plorem, cridem i finalment caiem extenuats sobre el sofà, o en el millor dels casos en els braços d'algú que ens estima.

Flor Garduño

Després de la tempesta arriba la calma... És per aquest motiu que volia penjar al bloc una flor. Mirant, mirant, en comptes d'una flor m'he trobat amb una fotògrafa mexicana que es diu Flor Garduño. Si teniu temps poseu al Google el seu nom i cerqueu-ne imatges, val la pena!

Culpable

Des de fa tres dies que em sento així. El motiu? No ve a "cuento" que abans sempre es deia. En fi, quan la cagues d'una manera bàrbara (amb això vull dir que tu i només tu ets el responsable del teu destí de merda) és molt difícil no sentir-se ple de ràbia, impotència, frustració... En fi, que al final no tens més remei que entomar la decisió presa i oblidar-te del tros de soca sense seny que has estat. Espero que tot plegat passi ràpidament i que a final de curs no hagi de maleir per cap motiu aquesta tria feta en tres minuts i davant un públic de dues-centes persones.

Com en un núvol

Avui, després de set mesos i mig a la inòpia, m'he descobert al bell mig de vint-i-cinc dones embarassades respirant rítmicament. Tot de panxes amunt i avall, cares de terror en sentir què ens espera d'aquí a tres, dos, quatre o sis setmanes... Uf quin mal! Dotze hores parint, dotze hores de dolor intens... De veritat que això ho triem? Sí, en el fons crec que no ens queda més remei que triar-ho... No? En això consisteixen les classes de preparació al part: vuit setmanes abans de la data prevista per donar a llum et van conscienciant sobre "el dia més important de la teva vida". No vull ser poc idíl·lica ni treure-li romanticisme a la qüestió... però tot plegat em sembla molt grotesc! Bé, grotesc, grotesc... Ja té una part maca... En fi... ser mare és una cosa única... però no deixa de ser una cosa natural! Natural! Natural! I per tant, naturalment, tenir fills no deixa de ser un acte que totes les bèsties fan, d'una manera o una altra. És això que li dóna el caire romàntic a la situació? O bé, quan veiem un documental sovint ens escandalitzem del que poden arribar a fer els animals en plena llibertat? Ei! Que som animals! I avui veient el documental menja cocos de les propietats que té donar el pit la situació m'ha quedat més que clara: durant tres, sis, vuit o dotze mesos som vaques lleteres! I ens hem se succionar els pits per treure'ns la llet (d'aquesta manera evitarem ser com aquelles cabres que s'entrebanquen cada dos per tres amb les seves enormes mamelles carregades d'aliment oví)! Potser no estic desprenent aquella fabulosa hormona maternal que et fa semblar que tot és meravellós? No nego que saber-te una càpsula portadora de vida és apassionant, si més no intrigant i el fet que la vida que estàs generant sigui una part teva i l'altra de la persona amb qui comparteixes la vida és també un prodigi...

Per què?

Per què si ens va agradar tant "Amélie" i d'altres pel·lícules europees ara ens hem de posar de cul a aquesta iniciativa? Que ens estem tornant recargolats com els americans? Ai, ai aquesta doble moral...

Com farcir un paó gavarrès

Bé, això més aviat no en té res de literari... però també cal per distreure la ment! No té pèrdua, és allò que els amics fan el diumenge a la tarda o un dissabte a la nit després de sopar...
Per cert, em diuen que remarqui sobretot que aquesta gravació de la natura salvatge gavarresa ha estat gravada per un expert, és a dir que deixi clara que no és meva l'autoria... Apa! A gaudir!

Una miqueta de cel

22

No podia dormir, al seu cap sobrevolava la idea de les infidelitats del seu home. Volta rere volta el veia abraçant altres cossos que no eren el seu, altres mans acaronaven els seus cabells daurats, i la seva tènue barba i li recorrien el cos perfecte. No podia tolerar més aquesta situació insostenible, havia de fer-hi alguna cosa. Només era capaç de perseguir-lo, d’observar els seus moviments, de regirar-li les butxaques de la roba, de mirar-li amb detall qualsevol cosa que pogués ser o semblar-li sospitosa d’engany... Volia dir-li... Aquella situació no era gens humana, no podia suportar la tensió, exagerada. Per què la torturava amb les seves farses? Que la deixés! Tan debò fos tan fàcil, les paraules no li sortien del cor, només les accions cada cop més exagerades i la voluntat cada cop més insistent de voler-lo posseir tot, fins al límit de la possessió humana. Menjar-se’l, sí menjar-se'l, mmmmm, això seria el clímax de la possessió! No tornar-lo a sentir no era important. Menjar-se'l, menjar-se'l una bona opció! Ara podia entendre els artistes i col·col·leccionistes que obsessionats per temes escatològics tenien a casa seva els seus propis excrements o fins i tot els d’altra gent (sovint famosos), en vitrines o la nevera. Finalment entenia aquest afany estrany. Si se’l menjava podria tenir-lo sempre amb ella, desprès de digerit i evacuat el guardaria en petits pots, repartits per tota la casa. Potser de tant en tant els obriria per impregnar la casa de la seva olor... Vist fredament no semblava tan mala idea... Si no era només seu no seria mai de ningú! La turmentava diàriament la idea que es pogués veure ja no només amb altres dones si no amb qualsevol persona. El fet de compartir-lo era inadmissible per la seva ment, cada cop més malalta.

Ara se’l mirava atentament, i els pensaments girats la feien somriure. Potser demà, començaria l’acció. No creia que ningú el trobés a faltar. Només ella se l’estimava, sempre havia viscut sol i no tenia cap familiar que pogués enyorar-lo. L’havia tret de la misèria i li havia donat una vida digne, una família.

Aquella nit s’hi va agafar fort, com per recordar la seva textura, la seva olor, el seu tacte i van fer l’amor salvatgement, com a ella li agradava. Havia estat perfecte, es podria dir que totes les seves pors havien desaparegut. Al matí es sentia tan bé que no gosava obrir els ulls, en tenia prou de sentir l’alè del seu home al clatell. Aleshores una cosa estranya va passar, la porta de l’habitació es va obrir i al llindar una cara desorbitada es mirava els dos cossos suats sobre el llit: era el seu home.

Seducció

Va fer dues voltes a la rotonda amb l’esperança que decidís anar a casa seva. Ho vaig saber pel seu entrecuix. Li bullia de l’ardor continguda. Però ni el seu fabulós cotxe ni les hores d’entesa comú no van poder subornar la meva passió. Tenia nervis d’acer i un home que m’esperava a casa. Havia de deixar enrera tota una jornada dedicada a l’encativament i a la carnalitat, estava acostumada a fer-ho. Era el meu hobby i no m’importava.

M’encantava sentir-me així, poderosa, tirànica i sobretot desitjada. Més concretament, potser, el que més m’agradava era enllepolir-lo a ell, tan indefens, tan dedicat i tan fàcilment dominable. Només calia fer petar els dits i el tenia llepant-me els peus. No era res més que un joc. Jo tenia un home amb qui tornar. Per ell la cosa havia d’anar més seriosament perquè sempre em deia que deixaria a la seva dona per mi. Ridícul. Molt ridícul.

Si mai ens trobàvem tots tres, la seva dona, ell i jo, perquè jo mai vaig acceptar que el meu home vingués amb nosaltres, l’espectacle era excitantment depriment. Ell i jo fèiem d’amics. Uns riures per aquí i per allí, i hi, hi, ha, ha... Res! El que era realment interessant en aquell moment eren les nostres mirades, creuant-se per entre les de la seva doneta. Extraordinària tensió. Aleshores aprofitava per llençar-li llambregades de “ho veus? Si la teva dona no hagués vingut ens ho hauríem passat de meravella, en canvi ara ens hem de conformar i fer el numeret, tu ho has volgut”. Gosset, replicava “no, no, ha volgut venir ella! No es refia de nosaltres”. “És clar que no se’ n’ha de refiar! Que no em coneix? Sóc la seducció!”.

Només havia de moure una mica els malucs i ja el tenia a ell, i a altres quatre o cinc, mirant-me desitjosos. Quin plaer l’atracció. Quin plaer! També m’excitava fer-lo venir al meu costat, arrencar-lo de les mans d’ella i conduir-lo darrera de les meves passes, davant la incredulitat de la noia. Me’l mirava fixament, oferint-li tots els plaers del món i el guiava cap a mi, cap al meu cos per clavar-li els meus pits xuclats mentre ballàvem, enfonsant-li els ulls a l’ànima: “mira, mira que tinc per tu”.

L’home es deixava portar i, somnàmbul, cercava les meves paraules, que eren com les de qualsevol altra però plenes de prohibició, i es mostrava davant meu com un quisso en zel. Ah! Quin luxe. Quin luxe veure la cara de descreença i d’exasperació de la seva dona. Pobreta, haver de veure com l’home amb qui havia compartit la vida, mitja vida, se li escapava de les mans per anar-se’n amb una escalfabraguetes. Perquè aquest és el nom més fi que m’han posat, entre molts d’altres que prefereixo no anomenar.

Un problema? Que tinc un problema? No ho he cregut mai, però hi ha qui diu que això ho és. De totes maneres el meu home no ho veu així, és clar que ell no sap com és la meva conducta real davant dels altres homes, crec que no ho vol ni saber, simplement es limita a esperar que jo torni a casa i, com que sempre torno, no hi ha mai cap dificultat, ni crits, ni males paraules, ni pressentiments d’infidelitat... Perquè jo sóc fidel al cent per cent. Ho juro. Jo només jugo amb els homes i els seus sentiments. Però me’ls estimo a tots moltíssim. Sense ells no sabria què fer. Els homes són la meva raó de viure, la meva passió. Què és dolent això?

Sentir-me poderosa, la reina de la fauna viril, això és el que sempre he perseguit i la meva tècnica és tan bona que ningú s’adona de les meves estratègies, tret d’aquelles dones, afectades per les meves urpes, que estimen algú en qui m’he fixat.

Ell era com els altres, res especial, només foc, tot i que el tenia ben enganyat. Per seduir-lo m’envoltava d’un flux d’ingenuïtat i de bona noia, pura imatge, ja que en realitat sota la carcassa s’hi amagava el que els italians en diuen una “stronza”, això als homes els agrada molt. Després li parlava d’allò que volia sentir, reia, lluint el meu millor somriure i, distreta, passats uns minuts al seu costat, marxava, deixant-lo a l’espera. A ell i a tots els altres i, ells, tots, s’esperaven. Quin riure. S’estaven com estaquirots esperant el temps que calgués. Mentrestant, manipulava a altres persones, homes o dones, tan se val, per aconseguir el meu objectiu. Els abraçava. M’hi acostava perquè em sentissin millor l’olor del perfum i notessin la meva essència. I vigilava que les víctimes que havia deixat pel camí seguissin a l’espera, que em perseguissin amb els ulls i quan veia que s’estaven afartant hi tornava, just en el moment més indicat amb un “perdona, t’he fet esperar molt? És que m’he trobat a...” Tan se val a qui em trobés, l’excusa sempre funciona quan pel mig hi ha anhel d’algú.

El que no m’esperava, però que tampoc em va trencar el cor, tot i que ho vaig dissimular molt bé, va ser la nota que ell, justament amb qui havia passat més bons moments jugant-hi, em va donar l’últim dia que ens vam trobar:

“ Et deixo perquè per culpa teva m’han deixat”

Estava escrit amb lletra de puny seva. El paper, tot arrugat, replegat i ple de llàgrimes, tenia les dues cares escrites, vaig girar-lo i a l’altra banda amb la lletra de la seva dona hi havia una altra inscripció:

“Pateixo massa al teu costat, no ho puc resistir més. Adéu”

En llegir aquelles paraules tan dolgudes em vaig posar a riure, havia seduït, maltractat i destrossat una parella feliç, però la culpa no era meva, era de la debilitat de l'ésser humà, de les ganes de posseir altres coses i de menysprear les que ja es tenen. No, no em va saber gens greu, vaig deixar caure el full amb aquelles lletres plenes de dolor i me’n vaig anar tranquil·lament cap a una terrassa on m’esperava una altra víctima del meu fascinant poder.